ELS DÉUS DEL BOSC

La tardor de Hanoi és força inconstant. Cap a mitjans de novembre es congrien al cel un parell de tempestes grasses i cantelludes. Durant quarant-vuit hores plou sense aturall. En acabat, la ciutat, lassa i molla fins als ossos, desperta en un nou cicle, la tardor. Però és una tardor mansa, fins i tot amatent. Pels carrers no hi ha remors de fulles seques, senzillament perquè no hi ha ni una sola fulla pel terra. Els arbres perennes tampoc no han canviat els colors. La tardor, a Hanoi, potser és només una intuïció de la presència invisible dels canvis dels cicles. Res més.Va ser, però, al Japó on vaig copsar de debò el canvi radical i profund que es produeix a l’arribada d’una nova estació. Kobe, la petita germana d’Osaka, s’allargassa, populosa i bigarrada, molt estreta, entre la muntanya de Rokko i el mar encabritat de l’Oceà Pacífic. La meva llar estava situada arran de la muntanya, a uns vint minuts caminant de la primera línia de la falda de Rokko. Durant l’estiu, només els més agosarats —o els professionals de la motxilla— gosaven aventurar-se pels tiranys que creuen els dos vessants de la muntanya: l’estiu a Kobe és d’una xafogor insuportable. En arribar la tercera, última setmana de setembre, però, la gent curiosa com jo fèiem unes quantes passes i trèiem un nas primerenc pel bosc, com fan els primers bolets de la temporada.

Durant el setembre, les fulles dels arbres perennes encara no han tingut temps d’encetar les primeres metamorfosis cromàtiques; els arbres caducs, de la seva part, encara conserven al capciró de les branques un fil d’energia que aguanta la fulla. Però a mida que la tardor s’aprofundeix es produeix un miracle únic per als sentits del qui el contempla. Cap a mitjans d’octubre, primers de novembre, a Rokko, i pels voltants de Hokura Jinja, el temple xinto de la muntanya, la naturalesa vegetal ha entrat definitivament en una mutació bellíssima. Les fulles estelades dels aurons atenyen totes les gammes del vermell, del taronja, de l’or. Les capçanes d’aquests arbres alts i majestuosos, vistes des de sota, produeixen un estrany miratge de compleció ingràvida i crepuscular. El bosc, que tot just unes setmanes enrere crepitava amb tot el ventall de sons que l’estiu produeix, ara calla, no pas indiferent, sinó recollit en un embolcall humil de misteri. I aquesta humilitat i aquest misteri s’encomanen. El caminant, si té la sort de passejar en solitari, no podrà escapar a la temptació d’aturar-se, contemplar el seu envoltant, respirar profundament i creure, ni que sigui un instant, en la presència antiquíssima i a cada cicle renovellada dels déus del bosc, els mateixos en què generació rere generació ha cregut l’ànima japonesa.