L’efervescència de les “altres” religions

Les Esglésies evangèliques, la minoria amb més centres

Les tres tradicions religioses amb més llocs de culte són les Esglésies evangèliques (o protestantisme), les comunitats islàmiques i els testimonis de Jehovà. És oportú assenyalar que el protestantisme és la tradició més nombrosa, tot i que està formada per un gran nombre d’Esglésies diferents i independents entre elles. Aquest fet contrasta amb els testimonis cristians de Jehovà, que disposen d’una única organització que agrupa tots els Salons del Regne. Aquesta unitat és el que ha permès la seva implantació a pràcticament totes les comarques, la qual cosa no assoleix cap altra religió de les estudiades. Pel que fa a l’islam, l’estudi conclou que durant el darrer decenni ha aparegut una dotzena de nous oratoris islàmics cada l’any, de manera que els musulmans disposen de lloc de culte en més de cent municipis de Catalunya.

Entre les causes d’aquest creixement hi ha sens dubte el fenomen de la immigració, un fet que sobretot ha fet augmentar el nombre i dimensió de les Esglésies evangèliques, dels oratoris islàmics, de les Esglésies ortodoxes i de les comunitats jueves i sikhs. En segon lloc, les conversions també han estat un factor important, sobretot en les Esglésies derivades de la Reforma protestant (evangèlics, testimonis de Jehovà, adventistes i mormons) i en els bahá’ís.

Una de les qüestions que revela l’estudi és la gran acceptació de l’hinduisme, el budisme i el taoisme que, tot i això, encara no registren un augment considerable de centres. Amb tot, molts catalans s’hi senten atrets, encara que pocs es consideren seguidors d’aquestes religions.

El fals conflicte entre religions

L’estudi deixa clar que a Catalunya no hi ha conflicte entre religions, sense que això vulgui dir que les entitats d’una mateixa religió mantinguin sempre bones relacions.

L’estudi constata que, en molts casos, la comunitat religiosa esdevé el punt de referència principal per a l’immigrant, acomplint més funcions que l’estrictament espiritual (social, cultural, laboral, lúdica, emocional, etc.). I d’altra banda, posa en evidència el fet revelador que la immigració no només ha comportat la creació de noves entitats que agrupen estrangers, sinó també el creixement de centres preexistents on conflueixen fidels autòctons i immigrats.

Joan Estruch i Gibert (Barcelona, 1943). Catedràtic de Sociologia a la Universitat Autònoma de Barcelona. Director del centre d’Investigacions en Sociologia de la Religió (ISOR), que fundà el 1974 i des del qual ha estudiat aspectes molt diversos dels fenòmens religiosos. Membre numerari de l’Institut d’Estudis Catalans. Ha escrit i traduït diversos llibres, capítols de llibres i més de cent articles en els àmbits de la sociologia i de la religió.

DESCRIPCIÓ MINORIES RELIGIOSES DE CATALUNYA

Judaisme. Dues comunitats, a l’àrea barcelonina, una antiga, que aplega prop de la meitat dels jueus catalans, d’orientació ortodoxa, i l’altra més recent i més petita, d’orientació reformista. Majoria de jueus sefardites; però hi ha també asquenasites.

Cristianisme ortodox. Tres grans grups: una antiga colònia grega, un grup autòcton que ha maldat per crear una comunitat ortodoxa catalana, i l’aparició recent de grups vinculats a la immigració del països de l’Europa oriental (romanesos, búlgars, russos i ucraïnesos). Presència sobretot a Barcelona i a les comarques gironines. Cal esmentar l’existència d’una comunitat copta (egipcis) a la comarca de la Segarra.

Protestantisme. Món caracteritzat per una extraordinària diversitat. Presència de la majoria de les denominacions reformades o evangèliques: baptistes, germans, presbiterians i metodistes, anglicans, etc., i, sobretot, Esglésies d’orientació pentecostal. Les més antigues, amb implantació al país des de fa més de cent anys. En el moment actual, preponderància de les Esglésies pentecostals i independents (amb especial menció de les Esglésies de Filadèlfia entre la població gitana); impacte de la immigració (americana, asiàtica i africana) en les antigues comunitats, i constitució d’Esglésies noves (filipines, xineses, nigerianes, etc.)

Adventistes, mormons, i testimonis de Jehovà. Orígens comuns en els moviments mil•lenaristes nord-americans de començaments del segle XIX; però avui són tres organitzacions totalment diferenciades. Els adventistes, presents des de fa cents anys, amb una dotzena d’esglésies. La implantació dels mormons es produeix a la segona meitat del segle XX. Els testimonis de Jehovà són el grup més nombrós, amb congregacions disseminades per tot el territori.

Islam. Presència recent, però amb un creixement espectacular com a conseqüència de la immigració. Comunitats distribuïdes per tot el país, amb uns cent quaranta oratoris en total (gairebé tots pertanyents a l’islam sunnita). Cal destacar les precàries condicions d’existència de la majoria. Els més nombrosos són els musulmans d’origen magribí, però hi ha igualment grups importants de subsaharians (al voltant de Girona) i de pakistanesos (al Barcelonès). En alguns oratoris islàmics també s’hi duen a terme pràctiques sufís. Tanmateix, també existeixen tres centres sufís, que apleguen bàsicament autòctons convertits a l’islam o que simpatitzen amb aquest corrent d’espiritualitat.

Bahá’ís. Moviment nascut al segle XIX a l’Iran, ha conegut una notable expansió en tot el món occidental, i té des de fa cinquanta anys una presència reduïda a Catalunya. Es tracta, però, de comunitats bàsicament integrades per gent del país.

Sikhs. Trobem associacions sikhs a la comarca de la Garrotxa i també a l’àrea barcelonina, en la qual hi ha dos gurdwares o temples sikhs. Gairebé tots els fidels són originaris del Panjab indi.

Hinduisme, budisme, taoisme. Fins aquí, totes les tradicions esmentades tenen, malgrat les enormes diferències entre les unes i les altres, un tronc comú: són religions monoteistes, religions revelades. El món de l’Índia i de l’Extrem Orient és radicalment diferent, fins a l’extrem que la mateixa paraula “religió” té unes altres connotacions, i és sovint un concepte que des d’Occident imposem a aquestes cultures. Tot i així, trobem una presència d’aquestes tradicions a Catalunya, per la confluència de quatre factors bàsics:

- la fascinació per l’espiritualitat oriental, que a partir dels anys setanta porta alguns catalans a cercar orientació en els ensenyaments d’algun mestre (guru o lama), en viatges i visites a ashrams i monestirs.

- l’arribada a països occidentals d’alguns d’aquests mestres espirituals, amb la creació de grups de seguidors i, sovint, amb una certa adaptació de molts elements tradicionals per tal que esdevinguin més fàcilment comprensibles des dels nostres esquemes culturals.

- la pràctica de determinades tècniques de meditació (ioga, zen, etc.) i l’interès per certes pràctiques (medicines alternatives, arts marcials, etc.), porta alguns a voler descobrir el rerafons religiós de tots aquests exercicis.