És quan es fa fosc que començo a veure-hi clar

La solitud de l'autor

Aquest encertat i poètic tall de veu de Catalunya Cultura, és coherent amb la solitud de l'escriptor. La foscor és la necessitat d'aïllament que possibilita l'encontre entre la creació i l'autor. La mancança de companyia. I no sempre vols estar sòl. A la foscor pots estar molt ben acompanyat. No tots els escriptors escrivim de nit. Altres són les sensacions que et mouen a fer-ho. Però, quines són les implicacions que fan que la solitud de l'escriptor i llur necessitat de companyia facin de la seva existència una permanent contradicció?

Quan la reclusió que t'imposes a l'hora de crear es veu trencada de forma imprevista, et molesta. En canvi, hi ha moments que voldries rompre amb allò que estàs fent. Aparcar-ho. Deixar-ho per una altra estona... Tenir al teu costat aquella persona amb la que t'hi trobes a gust. Què egoista! Demanaries que sonés el telèfon, reclamant la teva presència. No importa on. Aparcaries, de bon grat, la solitud de l'ofici per la companyonia transitòria. No per cansament. Moltes vegades t'arriba quan només duus quatre ratlles, ben comptades...

No sempre, però, cerques un contacte directe amb els demés. De tant en tant, l'únic que fas és aparcar els estris de la feina i sortir al carrer a fer un tomb. A més de fer exercici, prens la fresca i veus gent. Intentes desconnectar, per complert, d'allò que estaves escrivint. Molts cops, no és tan senzill. A vegades, tornes a casa, com un autòmat, rumiant quina en faràs, sense haver gaudit de la passejada. D'altres, t'ha servit per deixar-ho mig embastat.

L'escriptura. Signes bàsics descriptius

El gest fa servir un mínim de components bàsics per descriure l'acció. Quan tenim que dibuixar un paisatge amb un mínim de pinzellades, tendim a simplificar el contingut. A vegades, en detriment d'una riquesa de matisos. En bona part, depèn dels límits del marc i de l'abast del contingut. Si es tracta de pintar o de contemplar una figura, un retrat o un bodegó, la complexitat del contingut ens vindria marcada pel grau de detall de l'obra. En un paisatge, a més dels detalls ampliadors de conceptes, hi ha una realitat més complexa que fa d'aquest, un tot que va més enllà del propi marc.

En canvi, el gest, la mímica del gest, avarca en llur concepte una amplitud i una intensitat que el llenguatge pictòric no pot assolir, partint del suport i les eines amb que es treballa.

Si podem escriure com el que descriu un gest: de forma breu, clara i colpidora. Si podem fer arribar el missatge, gravant en la retina de la memòria del lector, com fa el mim amb l'espectador, podrem enriquir el conjunt de l'obra amb: major nombre de continguts, major atenció del lector i major intensitat del clima a crear.

Llenguatge i tècnica. Narrar en primera persona, sense defugir d’altres recursos, emprant un llenguatge, planer, simpàtic i evocador. No repetir al lector, allò que ja sap. Finalment, proposar una mena de joc on la sorpresa sia el premi.

Estil. Escriure com hom creu que ho té que fer. Si no t’agrada el que escrius o com ho escrius, difícilment agradarà a la resta. Fer-ho actual, sense dependre de l’actualitat. En això rau ésser rellegit, com si el text fos un vi de qualitat que desprès de passar per la taula roman disponible al celler.

Continguts. El nombre de continguts depèn de la quantitat i de la qualitat. Dir moltes coses o contar el que no interessa a ningú no és productiu. Farcir-ho de detalls que no tenen a veure amb el fil conductor, desmereix la recerca, i, tot plegat, fa que el lector es perdi i s'acabi avorrint. Un escrit mereix: l'aplicació d'unes fonts de consulta rigoroses, que no estiguin a l'abast de tothom; una bona i ordenada compilació de la documentació amb un guió ben estructurat, que no mantingui la rigidesa d'un tot ja escrit. Que sobri la informació més que no falti. I, per últim, uns escenaris presents en la ment de l'autor, que li donin en tot moment una correcta visió de l'acció i dels esdeveniments sobre els que vol parlar.

Els personatges. Mereixen una menció a part. Són la part més complexa. A més de mantenir-hi uns clixés mentals acurats, seria bo poder-hi treballar amb fitxes acompanyades de dibuixos o, fins i tot, de fotografies. Com en un cas policíac, en el que calgués reconstruir els fets. El personatge o personatges són sospitosos d'haver fet coses prou interessants com per ser contades. Poden o no tenir a veure amb els fets, però cal ubicar-los. I mantenen en tot moment la seva presumpció d'innocència. Això, complica les investigacions. Moltes vegades fa que coneguem més coses d'ells que ells mateixos.

Resum del que no sabíem: Ara, cal agafar la canya, penjar-hi el fil, posar l'esquer a l'ham i anar a per peixos... Paciència i que us ho passeu bé!