lo cataló

Remenar més la qüestió de la llengua és una pèrdua de temps. Quan ho fan els polítics és una pèrdua de temps que ens costa calés. I quant només són uns quants els que ho fan, queda palès que no cal néixer amb una carrera per fer el ruc.

Voldria dedicar aquest últim article de la sèrie, encara que no sé si val la pena (la seva dedicatòria), a uns quants impresentables, acadèmicament parlant. Individus que quan obren la boca ho fan per dir bajanades i ferir els altres. Éssers, tant vinguts a menys, com els Rodríguez Ibarra, Zaplana i Aceves. A aquests “tíos” que, en altres temps en deien malfactors, deu fer molt que no els hi cobren el carnet del partit. Perquè, del que en tenen ganes és de que marxin... La veritat, se me'n fot si entenen el català en cercles íntims... Ja n'hi ha prou!

D'entre les llengües que es parlen al món, dues de les més esteses i tant tribals com les nostres, són el swahili i el mandinga. Ja fa anys, que un dels departaments especialitzats de la televisió estatal alemanya, produeix documentals i programes educatius en aquestes llengües. El català, com qualsevol altra llengua romànica, ho té molt millor, per ser dialecte del llatí. Però, cap tracte de preferència. El quítxua i l'aimara són parlats per més d'onze milions de persones a la Amèrica Llatina. En l'àmbit del català (oriental i occidental) la xifra supera els 12 milions de catalanoparlants.

He posat aquests dos exemples per dir una cosa que tinc ganes de dir. No tenim que demostrar res! Un idioma, quin sigui, té el dret a ser reconegut i preservat: pel que fa al seu lloc d'origen, en reconeixement de llurs arrels culturals, i, per respecte a la llibertat sense fronteres, com a valuós instrument de comunicació entre les gents i els seus pobles.

Qui no entengui això, dit amb bones paraules, és que fuig d'estudi, o no hi ha anat mai. Ni noms, ni denominacions d'origen, ni presidents fent de lingüistes, ni “carallos” de la vela, senyor Fraga... No ens hem begut l'enteniment. Tot i que fa tants anys, que sembla mentida...

El titular podria donar idees, del que no es té que fer. Però si serveix, d'una vegada per totes, per tancar el tema i anar a per coses més importants, que no semblin el partit del Madrid en èpoques passades, haurà valgut la pena. Una altra cosa. D'anar a Madrid amb la paella agafada pel mànec roent (xantatge, no) perquè en arribar, ja ens haguem cremat... No, home, no! El que és normal, no és excepcional. Ho dic, però, tots ho hem fet. Qui no ha premiat el seu fill per dur aprovades les assignatures? Quan era la seva obligació! El premi arriba quan hom fa de més. Ara, fer el brètol, tampoc. Seria el cas d'aquesta patuleia que he anomenat abans, i, torno a la càrrega, que sembla que estan on estan perquè els hi han donat un premi. No dic que fos per haver aprovat...

Si hi ha algú que desitja íntimament veure el català catalogat com una llengua morta, és que vol enterrar la que considera seva i totes les demés. Els noms no ens fan cap por. El que ens fa basarda és la ignorància.

Per últim. Si algú hi ha que vol fer la punyeta amb el tema de les seleccions nacionals, que no es preocupi que ja li deixarem jugadors, si és que en necessiten. Mai ho hem fet a l'inrevés. I si per aquells dallonses, només volen fer la “polecra”, que remenin la cua... Que és senyal d'estar content.


Resum del que no sabíem: Aquest és l'últim article de la sèrie món.Cat. Gràcies pel vostre seguiment. Ha estat un plaer. F.B.