Després de la tragèdia

Una de les primeres reaccions que segurament molts de nosaltres vam experimentar davant la tragèdia del tsunami que ha devastat les costes del sud-est asiàtic va ser la de preguntar-nos el següent: com és possible que, amb els avenços tecnològics actuals, no s’hagi pogut evitar, sinó la tragèdia, almenys la seva magnitud, sobretot pel que fa al nombre de vides humanes que s’hi han perdut?

Articulistes nacionals i internacionals han escrit ja a bastament sobre la presència d’un sistema d’alarma a l’oceà Pacífic — davant les costes de Hawaii— i sobre la inexistència d’un sistema d’aquestes característiques a la zona del planeta on ha impactat el tsunami —l’oceà Índic, que entra, si més no en bona part, dins de l’Anell de Foc, nom sota el qual es coneix la regió que està sotmesa a constants activitats sísmiques i volcàniques. La resposta, doncs, a la pregunta del paràgraf anterior ha de ser aquesta: sí, es podria haver reduït, més o menys considerablement, el nombre de pèrdues en vides humanes.

La generositat internacional —provinent, com ha de ser, en la seva major part dels països desenvolupats— ha estat immediata, unànime i abundant. El coordinador d'ajuda humanitària de l’ONU, Jan Egelund, parla d’una xifra de dos bilions de dòlars, a tan sols deu dies de distància del moment de la catàstrofe. És una xifra per la qual hem de buscar una escletxa entre el dolor per sentir-nos-en orgullosos. La capacitat que els governs dels països donants i dels dirigents d’organitzacions internacionals han demostrat a l’hora d’organitzar aquests ajuts d’una forma efectiva i gairebé immediata és digna d’admiració. Aquests fets són reals i objectius i ja n’estan produint d’altres, també reals, objectius i plenament satisfactoris.

Davant d’aquesta situació, un pot tenir la temptació de fer-se una altra pregunta: per què el món ric només ajuda el món pobre quan aquest pateix una tragèdia com la que està patint ara?

Des que visc al sud-est asiàtic, he tingut la sort de poder seguir més o menys de prop la premsa que s’hi publica en anglès, sobretot al Vietnam, que és el país on resideixo. Llegint aquesta premsa hi he pogut constatar un degoteig constant —repeteixo: constant— d’informació, a petita o gran escala, sobre la generositat internacional envers aquesta regió del planeta.

Pel que fa al cas del Vietnam, el Japó en primer lloc, després la Unió Europea i, des de fa uns anys —amb la recuperació de relacions bilaterals sota el mandat de l’administració Clinton— també els Estats Units constitueixen una font constant de donacions, préstecs i inversions que, sumat tot plegat i traduït en un guarisme, farien venir molts rodaments de cap de tan astronòmic.

I tot aquest ajut, ja s’aprofita? I si s’aprofita, s’aprofita bé? No sempre i, de fet, és impossible saber-ho amb exactitud. La majoria dels països afectats pel tsunami tenen uns governs que presenten dues de les pitjors característiques dels sistemes polítics no democràtics: opacitat i corrupció. Tornant a la premsa a què tinc accés al Vietnam: setmanalment puc llegir-hi notícies on s’informen de l’arrest de funcionaris que s’han embutxacat parts substancioses de partides provinents d’ajut internacional destinades al desenvolupament del país. Si aquestes notícies es publiquen és perquè el Vietnam, des de fa uns quants anys, no gaires, s’ha proposat eradicar la corrupció que contamina de dalt a baix el seu baix i alt funcionariat. És una batalla perduda mentre no existeixi ni transparència ni uns sous dignes. Tot plegat impossible en un sistema polític com l’actual.

En uns moments en què una part del nostre planeta està immersa en el dolor i la més gran de les necessitats només podem reaccionar amb empatia, solidaritat i generositat. Un cop es vagin tancant les ferides, però, és absolutament necessari d’establir les responsabilitats que s’escaiguin entre els dirigents dels països afectats. Cal pressionar, a més, no només a la zona afectada, sinó a nivell internacional, per posar en marxa el sistema d’alarma esmentat abans que manca en aquella part de l’Anell de Foc. I cal, sobretot, pressionar des de tots els mitjans possibles perquè el Sud-est Asiàtic vagi a poc a poc transformant-se en una regió on el desenvolupament econòmic —existent i en constant transformació— vagi sempre de bracet amb el desenvolupament democràtic, les llibertats individuals i el respecte pels drets humans.