PREGUNTES, FAL·LÀCIES I UN GOS

El temple d’Umong és als afores de Chiang Mai, la segona ciutat de Tailàndia, al nord del país. Hi arribo en un tuc-tuc, un tricicle motoritzat, rogallós i asmàtic, obert per totes bandes menys pel sostre. És el taxi del poble, el taxi nacional. El conductor em demana si vull que s’esperi, però com que no sé ben bé què hi faré, en aquesta enorme extensió de terra del Buda, li dic que no cal.

El terreny del temple, del wat, és una gran finca clapejada pels viharn, les capelles que serven les imatges dels budes i dels sants, amb tres teulades que se superposen de manera esglaonada i amb els extrems dels ràfecs apuntant cap al cel, una expressió de respecte a la mare terra per haver-la profanada amb la mà de l’home i de l’artifici arquitectònic. El viharn, a més d’aixoplugar imatges sagrades, simbolitza la nau silenciosa que creua les mars agitades d’aquesta i d’altres innombrable vides, fins a arribar a l’illa il·luminada del nirvana.

Totes les construccions que s’apleguen a l’interior d’un wat tailandès —els esmentats viharn, l’escola dels monjos, les cases on viuen— s’alcen entorn d’una figura central, l’estupa, o chedi. És la torre que representa el centre de l’univers i que connecta la terra amb el cel. A dins descansen les relíquies més preuades. L’estupa d’Umong té uns deu metres d’alçada i forma de campana.

De fet, sí que sé què hi he vingut a fer, al wat d’Umong, però desconec encara què hi podré trobar. He llegit a la guia que cada diumenge a les tres de la tarda té lloc una xerrada-debat sobre el Budisme, dirigida per un dels monjos de la comunitat, al Pavelló Xinès que hi ha a la vora d’un llac. Són prop de les tres, així que hi faig cap.

Al Pavelló som una dotzena llarga de turistes occidentals. Esperem en silenci, asseguts en uns bancs de pedra, l’arribada del nostre amfitrió. Aquest finalment arriba uns minuts més tard precedit per un gos petaner, amb un trau al llom d’una antiga queixalada. Ens ensuma a tots, un a un. Després toca el dos.

A Tailàndia gairebé tots els barons han passat, almenys un cop a la vida, per l’experiència monacal. És una tradició encara molt popular, i sempre voluntària. Quan el noi traspassa el llindar fràgil i desconcertant de l’adolescència, se li afaita el cap i se’l porta de bracet al temple. N’hi ha que hi passen només vint dies; n’hi ha que tres mesos; n’hi ha que s’hi queden anys. O tota la vida. A l’ombra de la disciplina del wat, el noi comença a tastar els rigors de l’existència, a entendre la importància de l’estudi i de la saviesa acumulada generació rere generació. Però, sobretot, a dominar l’efervescència pròpia d’uns anys tan joves i a recordar, si hi ha sort per sempre, el gust agredolç de la humilitat.

El nostre “conferenciant” seu entre nosaltres, les cames entrecreuades, com si estigués a punt de meditar. És un monjo tailandès d’uns quaranta anys. La seva veu comença al principi com un murmuri, a penes audible, i després va agafant cos amb més autoritat. El seu anglès és perfecte, interromput, però, amb unes pauses llargues, com si escoltés, ulls oberts, les paraules que algú li recités a cau d’orella i ell després les repetís calmadament. Comença el cicle de preguntes.

Al temple d’Umong els monjos es lleven abans de trencar l’alba. Un cop enllestides les ablucions, s’endinsen pels carrers encara foscos de Chiang Mai, on reben, sense pidolar, les menges que els ciutadans van dipositant a les seves bosses, als seus bols, a canvi d’una benedicció. Els monjos no accepten mai diners. Mentre vesteixen la túnica taronja o de color safrà, no poden tenir contacte físic amb aquest article, perquè, segons la seva fe, els ompliria d’impureses. Tampoc no poden treballar, si més no a canvi d’una retribució, sigui de la naturalesa que sigui. Durant les hores de vetlla, practiquen la meditació, estudien —la llengua clàssica pali, els escrits sagrats del Budisme i d’altres matèries més “mundanes”, com ara matemàtiques o biologia. I l’anglès, es clar. Només fan un àpat al dia, i sempre abans de la una de la tarda. Tot, d’alguna manera, volta a l’entorn de la disciplina del cos i de la ment i d’un recolliment personal del monjo, que l’ha de convèncer de la poca i absurda inestabilitat del seu pas pel planeta.

Les preguntes es van succeint. La meditació, per exemple, quin és l’objectiu últim de la meditació. “Depèn”, contesta. “ En general, hi ha dos tipus de meditació. Els no iniciats comencen amb l’anomenada meditació Samatha, i pot servir per arribar a una pau interior, a un relaxament profund, a dominar el ritme de la respiració... En fi, a tot el que ens ajuda a combatre allò que ens impedeix d’estar satisfets amb nosaltres mateixos. Aquí, a Umong, practiquem un altre tipus de meditació. Se’n diu Vipassana. El seu objectiu últim és arribar als extrems més pregons del present, del moment en què es medita, fins al punt que el monjo ha de ser capaç, no d’aturar l’instant, sinó d’esdevenir l’instant mateix”. “I què s’aconsegueix, amb això?”. “Amb això”, respon el monjo tot seguit, “s’aconsegueix entendre que tant el passat com el futur no existeixen, que són pures fal·làcies.”

Els monjos poden tornar a la vida laica quan així ho decideixin i a la monacal tants cops com vulguin. El nostre amfitrió, segons confessió pròpia, porta més de vint anys amb el cap afaitat. Diu que ha aconseguit, amb tants anys de disciplina, llimar els angles d’un caràcter que considerava massa escairat. “Però no, encara no he arribat a la il.luminació interior”. I afegeix, després d’una pausa: “I cap a les set de la tarda, no passa dia que no tingui gana.”

Ha tornat el mateix gos d’abans. Amb una gran vitalitat, potser després d’una becaina, ens torna a ensumar a tots, un a un. S’atura davant del monjo. Aquest se’l mira sense tocar-lo. “Hi ha cap més pregunta?” Sembla com si el gos hagués vingut a comunicar-li que ja podia donar per enllestida la xerrada. “Creu que tornarà mai a la vida laica?”, fa una dona amb un anglès terriblement nasal, possiblement nordamericana. “No ho sé, encara no ho he decidit. De tota manera, qualsevol resposta a aquesta pregunta seria una pura fal·làcia”.

El monjo s’acomiada amb una lleu reverència i posant els dos palmells de les mans, junts, a l’alçada del nas, que és la manera tailandesa de donar les gràcies. S’allunya resseguint la riba del llac, acompanyat de la bèstia. El gos, a qui no cal meditacions de cap tipus per allunyar la idea abstracta i fal·laç del futur, si més no aquesta nit podrà sopar.