VIATGE AL FONS DE LA NIT (la veritat és indigesta, L -F.Céline)

Tinc unes ofertes per a viatjar a grans capitals europees: Lisboa, Paris, Londres, Viena...per realment quatre duros d´Euro, que no podré aprofitar ara perquè el món està mal repartit i a vegades dónen pà a qui no li queden ja dents o diners per enriquir-se culturalment. Viatjar és barat i no és posseïr, comprar o llogar i fotografiar per penjar les imatges al passadís com a trofeu : és molt més voler conèixer, participar i aprendre. Però molt sovint sols poden comprar bitllets els qui hauríen de quedar-se a casa veient concursos de forçuts i gales de Cap d´Any.

Hi ha imatges de llocs que se't queden clavades més que no pas gravades. Com la de les llàgrimes d´emoció de l´Àngels davant la bellesa de Santa Maria Maggiore a Roma. O quasi les meves travessant en un taxi esbojarrat el meu mític Paris per anar a una reunió de feina, a tota velocitat, veient la ciutat dels meus somnis sense poguer-la atànyer. O la impressió que fan hectàrees i hectàrees de recargolades oliveres cordobeses; i la sensació que ens obligà a seure en un banc de fusta, esguardant el Mihrab de la mesquita de Còrdoba en silenci,corpresos.

Aquestes dies n´hem vistes però de terribles al Sud-Est asiàtic: El tsunami desfermat enduent-s'ho tot. Els milers de morts inflats. Les pires enceses per incinerar el més respectuosament possible els cadàvers. La de la quella mare que porta dies buscant la filleta de sis anys i a la fí la troba entre els milers de fotografies de cadàvers i tot esclatant en plors confirma que no tindrà ni la possibilitat d´acaronar-li els fangosos cabells,i això ha de ser doblement terrible...O la d´aquell home que acaba d´arribar renascut de l´infern, però no es vol treure la jaqueta d´hivern que li van posar a Tailàndia, per respecte,diu, a la gent d´allà que li van donar quan ho havia perdut tot, tot.

I també la d´una platja de Phuket que, encara a pocs dies del maremot lluïa una imatge esfereidora de branques,fang i restes de cases i d´embarcacions i també humanes que ho esquitxaven tot. I allà al mig, hi havia un parell de turistes prenent indecentment el sol. O la de dos panxuts estrangers róssos, d´aquells per als quals ningú demana Lleis d´Estrangeria, absorts en la seva niciesa enmig de la destrucció, treballant a plè sol per seguir augmentant volum amb dues cerveses –quin anti-màrketing,oi?- preparant qui sap si el seu propi Sant Martí guanyat a pols...

Deia Céline a l´obra esmentada que "la vida no és sinó un deliri tot inflat de mentides, com més lluny estàs més mentides pots ficar-hi" i és ben cert per alguns turistes...mentre quedin racons ón gastar el seu temps pagat, ni que sigui enmig d´una desgràcia.

Viatjar és barat : a les nostres fugides endavant, als centres de permisivitat que a casa no ens seríen ben vistos, als paradisos artificials, plaers prohibits i centres de recreu de postal. El que ja costa més és fer-ho de veritat a les nostres profunditats més paoroses, als racons de la inconsciència o el menyspreu que fan que la pitjor de les catàstrofes siguin les accions i omissions de l´espècie humana.

Els d'allà no poden dir-vos-ho però jo sí : si no ajudeu , marxeu i deixeu-los en pau!