Rumors i pollastres

Des de fa unes poques setmanes, cada matí em desperta el cant d’un gall que canta al peu mateix d’una de les finestres de casa meva. Aquest fet, a Hanoi, no té absolutament res d’especial, no és un fet ni anecdòtic ni inusual. Moltes de les famílies que viuen a la capital del Vietnam crien aviram tant dins com fora de les seves cases. Els meus veïns, doncs, fa unes setmanes van decidir adquirir un parell d’aus, exactament un gall i una gallina. El gall esmentat no em treu cap hora de son. Sembla que vagi sincronitzat amb el meu despertador, atès que trenca el primer cant uns deus minuts abans que em soni l’alarma. Aquesta, doncs, no és la qüestió. El problema és la tonalitat que agafa el seu crit: és un crit rogallós i acoquinat. El gall sembla cantar sota el terror d’una gran amenaça o, pitjor encara, just abans d’un atac d’asma. És aquest punt el que de debò em treu la son. Cada matí, en sentir-lo cantar, no puc evitar de pensar: “aquest gall està malalt. Mala cosa”.

El desembre de l’any passat, no recordo exactament quin dia, el diari que normalment llegeixo publicava el següent titular: “La grip aviària torna al Vietnam”. La grip —coneguda també sota el nom popular de la grip del pollastre— ha reprès, doncs. En poc més d’un mes se n’han comptabilitzat sis casos humans, cinc dels quals han acabat amb la mort del pacient. Tots sis casos han tingut lloc al sud del país. Tanmateix, ja existeix aviram malalt al nord, inclosa la capital, Hanoi.

Malgrat la manca de transparència que sempre ha definit qualsevol dictadura, sigui de dretes o d’esquerres, es podria afirmar, amb més o menys seguretat, que el govern s’està prenent la situació amb una serietat i un rigor impecables. Ja ho va fer quan la SARS —que s’originà al sud de la Xina— atacà la nació en ple. De fet, el Vietnam esdevingué el primer país a tot el món a aturar l’epidèmia. Pel que porto llegit a la premsa, el govern ha esmerçat i està esmerçant diners i tota mena d’efectius a educar la població, a aïllar els casos esmentats, a sacrificar l’aviram malalt i a trobar una vacuna contra el virus. És possible que se’n surti. O no. El país sempre ha reaccionat col·lectivament la mar de bé quan s’ha vist afectat per una amenaça nacional.

Un dels eslògans —les dictadures funcionen a base d’eslògans— que últimament corre per la ciutat és el que fa: “Primer la gent; els diners després.” Això vol dir que el govern sacrificarà tot l’aviram que faci falta per tal d’aturar l’expansió del virus, sense tenir miraments per les pèrdues econòmiques que això pugui ocasionar entre les famílies que, directament o indirecta, viuen d’aquesta indústria. L’eslògan deu tenir una base de realitat innegable, però també és ben cert que el govern, a més d’en la gent, està pensant en el sector turístic. Després del fatídic 11 de setembre del 2001, el Vietnam es convertí en un port segur, lluny del camp d’acció dels grups i grupuscles terroristes que pul·lulen per aquest planeta. El turisme augmentà considerablement. L’aparició de la SARS constituí un punt d’inflexió en aquesta corba ascendent. El govern, que últimament vol mantenir la gent contenta —sobretot des de la caiguda del mur de Berlín—, vol a tota costa que la corba continuï pujant. D’aquí, en bona part, tota l’empenta que està posant a controlar l’epidèmia.
Entre el 28 de gener del 2004 i el 13 de gener d’enguany s’han produït 48 casos humans confirmats en vuit països diferents de l’Àsia. L’H5NI —nom científic del virus— en va matar 35. No existeixen encara proves que aquest virus hagi mutat fins a desenvolupar la capacitat de transmetre’s entre persones —l’H5NI passa d’aviram malalt a la persona que el manipula o el menja sense haver estat prou cuit. Si ho aconseguís, podríem estar davant de la pandèmia que des de fa mesos l’Organització Mundial de la Salut (OMS) tem, la qual podria causar un nombre de fins a 50 —cinquanta— milions de morts entre la nostra espècie. L’OMS, a més de témer-la, l’està esperant, per raons cícliques, i s’està preparant pel pitjor. De fet, aquesta malaltia ha passat ja a considerar-se endèmica al sud-est asiàtic i es trigaran anys a eradicar-la.

Als grans mercats de queviures de la ciutat de Hanoi, com el Hang Be, el Hang Da i el Long Bien, la gent s’arreplega, ara que fa fred i cau tothora un plugim incessant, a l’entorn de les parades on serveixen el “pho”, el plat nacional per excel·lència: un gran bol de sopa espessa, curulla de pasta —fideus fins o grassos—, espècies, bitxo i el tall, ja sigui de cansalada, de vedella o, sobretot, de pollastre. I aquests dies, esclar, la parròquia torna a parlar de la grip aviària. En sentir-los conversar sobre el tema, hom no pot evitar de constatar que el govern ha fracassat pel que fa a educar la gent en aquest assumpte. La rumorologia és abundant i agosarada. El que més sobta és la calma total amb què els hanoians s’han agafat la represa hivernal d’aquesta grip. La superstició hi té molt a veure. Va ser molt comentat el cas d’una nena de sis anys que va morir l’any passat a la província de Tay Ninh. La saviesa popular de seguida decidí que la nena estava destinada a morir i que no s’hi hauria pogut fer res, perquè tota la família —set membres en total— menjà el mateix pollastre i només la nena emmalaltí.

“En aquest mercat no cal que patiu”, diu una venedora d’ous i pollastres, rere la seva parada al mercat de Hang Da. “Tots els pollastres són del país”, afegeix, fent encara més gran el rumor que la gent ha acabat per acceptar com a veritat comprovada. En aquests mercats el preu de l’aviram fins i tot s’ha apujat, cosa absolutament estrambòtica atesa la situació. Per què? “És que el govern ens està matant les bèsties”.