Senyor premi Nobel de la pau

Vaig tenir l'ocasió d'escoltar-lo en una entrevista que l'Antoni Bassas li va fer al “Catalunya Matí” de Catalunya Ràdio. Deixi'm que el feliciti pel guardó. Probablement si no li hagessin donat li hagués passat com a la seva mare que, de viure, segons li vaig sentir dir, no s'hagués imaginat mai que vostè pogués estar a Barcelona, entre altres coses, perquè no sabia on era.

En les seves declaracions a la mencionada emissora, em sembla recordar que vostè es declarà partidari de la unió europea. D'una sola nació, amb un grapat de països que, fins fa no res, eren enemics enfrontats. I va dir més. Que potser en un futur no molt llunyà, el món seria una sola nació. No ho digui gaire alt, home. No fos cosa que els senyors de la fundació de qui, per cert, fou l'inventor de la dinamita, qüestionin el veredicte, per entendre que vostè és anarquista. Que no. Que els calerons van prou bé, i, ara, el convidaran a tot arreu. A la capital de Catalunya, també.

Si no estic confós, vostè és de Eire. Un país que fa poc, i, per motius religiosos, com fa nou-cents anys, tenia un important conflicte armat amb la gran mare britànica. La mare de qui? De tots vostès? Voldria saber què opinen d'aquesta qüestió els escocesos, els gal•lesos, o, els mateixos irlandesos. No cal que sortim del continent que veu tant unit...

Un home format, com és vostè, no pot desconèixer la realitat històrica. En el món, hi ha països que tenen tota mena de retards, polítics també. Diguem que la història no els ha estat propícia. Països que no tenen estat perquè mai no els hi han deixat que el tinguessin. Motors de l'economia d'altres països amb estat que els hi ha convingut sotmetre'ls. Fixi-s'hi bé. També a Europa. Uns parlen de globalització perquè els seus interessos són globalitzants. Els altres parlen d'unir Europa. Ja sé que tenim l'avió més gran del món. Però, de què ens servirà? Entretant, i, perdoni l'expressió, vostè somia truites amb la visió d'un món unit. De quin? Perquè, ja n'estem buscant d'altres...

No seria més raonable, sota el meu modest punt de vista, equiparar drets i deures. Abolir les diferències que aquesta situació ha generat al llarg del anys. Mantenir els senyals d'identitat. Recuperar la memòria històrica i posar les coses, simplement, en el seu lloc. I miri, senyor premi Nobel de la pau... Potser tots veurem, o, algú veurà, que la terra d'acollida serà un món millor.

Això és tot el que li volia dir. Moltes gràcies per escoltar-me.