Microsolucions per a macroproblemes

El conegut adagi xinès diu que quan trobis un pobre no li donis un peix, sinó que és molt millor ensenyar-li a pescar. Tothom entén la filosofia que hi ha al darrere d’aquesta espurna de saviesa popular, però ara farem d’advocats del diable i li buscarem tres peus al gat: un cop hem ensenyat el pobre a pescar, com s’ho farà, si és pobre, per adquirir la canya, el fil, l’ham i l’esquer? Per què no li cedim tot l’equip a canvi d’un tant per cent, ni que sigui mínim, dels peixos que arribi a pescar?

A la Cimera del Mil•lenni patrocinada per les Nacions Unides el setembre del 2000, 147 líders mundials establiren un paquet d’objectius per tal d’aconseguir, el 2015, l’eradicació d’exactament la meitat de la pobresa arreu del món. Aquesta meta pot sonar utòpica a priori, però els fets estan demostrant el contrari. Existeixen vies per arribar a aquest objectiu que ja s’estan fressant. Una de les més efectives i que ha aconseguit resultats més nombrosos i satisfactoris és la del microfinançament.

El 1997 tingué lloc a Washington D.C, Estats Units, la primera Cimera del Microcrèdit. En la seva declaració de principis els assistents es comprometeren a estendre el seu camp d’acció fins a atènyer un total de 100 milions de les famílies més pobres del planeta. La definició de “els més pobres” quedà també establerta a la cimera: són aquelles persones que viuen —o malviuen o sobreviuen— amb un dòlar o menys per dia. La campanya, doncs, quedà engegada. Les últimes dades que es tenen són de l’Informe Anual del 2003 de la Campanya per al microcrèdit: 54 milions de persones —el 81% de les quals van ser dones— es van beneficiar d’aquest tipus de finançament.

Encara queda, doncs, molta feina a fer i l’ONU, per tal d’accelerar-la, ha decidit que el 2005 sigui l’Any Internacional del Microcrèdit. La filosofia del microfinançament consisteix en això: que un gran nombre del més de bilió de persones que no tenen accés a serveis financers en tinguin i arribin, així, a la possibilitat d’encetar un qualsevol negoci. Es pot començar amb un préstec —un micropréstec— de deu dòlars. O de cinquanta. Als països desenvolupats aquestes quantitats són absolutament irrisòries, però als països pobres, aquests diners, si són assenyadament invertits, poden canviar la vida de tota una família. Amb cinquanta dòlars, al Vietnam, a Bangladesh o a Bolívia es pot comprar una mica d’aviram, uns quants sacs de llavors i algunes eines. Amb això es pot iniciar una collita, es pot treballar un tros, es pot portar un plat diari a taula. Amb els beneficis es tornen els diners del primer préstec i se’n pot demanar un altre, fins a un màxim de 500 dòlars. Aquesta quantitat permet ja d’adquirir maquinària.

Quines són les grans diferències entre els bancs tradicionals i els microbancs? La primera, òbviament, és la magnitud del préstec. N’hi ha més: els bancs requereixen avals; els microbancs no en demanen. Els bancs omplen el client de paperassa; els microbancs l’agilitzen i minimitzen al màxim per tal d’afavorir el client, sovint illetrat; els clients han de presentar-se físicament a l’oficina bancària; el microbanc s’acosta al client. La majoria dels clients dels bancs són homes —encara considerat el “pater familias”—; el microcrèdit afavoreix per damunt de tot la dona. Els clients del banc pertanyen a la classe mitjana, alta o molt alta; el microbanc només finança el pobre o molt pobre.

Un dels models a seguir, dels que millor ha funcionat els darrers anys, és el Grameen Bank a Bangladesh, que a data d’avui ja ha lliurat un o més microcrédits a un total de 2,4 milions de clients. El banc començà com una activitat experimental i a molt petita escala. Després esdevingué una ONG per convertir-se, més tard, en un banc en tota regla. La gran diferència amb els bancs tradicionals és que el Grameen Bank concentra tota la seva activitat financera en aquelles persones —especialment dones— que viuen per sota del llindar de la pobresa.

Aquest exemple ha inspirat altres ONG d’arreu del món, que han passat d’ésser organitzacions més o menys caritatives a grans i complexes estructures financeres. Aquest salt és en veritat molt qualitatiu, perquè, amb el nou escenari, les transaccions entre l’entitat i el manllevador, el client, a la llarga presenten més estabilitat i transparència i, així, les pèrdues a dues bandes es minimitzen.

Sembla, doncs, que alguna cosa s’està movent. Bancs del prestigi i potencial com el Triodos Bank a Holanda, el Citibank als Estats Units i el Deutsche Bank alemany han decidit girar els ulls cap al món de les microfinances per la doble temptació dels beneficis —que hi existeixen— i de l’eradicació de la pobresa més absoluta, que no beneficia ningú, ans al contrari.

El Congrés dels Estat Units ha aprovat recentment una llei per la qual el 50% dels diners destinats a ajuts internacionals han d’anar obligatòriament als més pobres. És un precedent que hauria de motivar i inspirar altres governs dels països més rics del planeta. Com diu Peter Adamson —responsable del 1980 al 1995 de l’informe anual per a UNICEF de l’Estat de la Infantesa al Món (UNICEF)— el més difícil no és atènyer solucions, sinó col•lectius, el grup, aquest 1,1 bilió de persones que viuen amb menys d’un dòlar al dia.