Auschwitz i nosaltres

El 27 de gener, com tots sabem, es va celebrar el 60è aniversari de l’alliberament per les tropes soviètiques del camp de concentració d’Auschwitz. A l’acte commemoratiu, que tingué lloc al mateix camp, van anar desfilant un seguit de discursos i parlaments on es llançava al cor de tots nosaltres, com un dard afuadíssim, la pregunta de “per què Auschwitz”. I alhora, naturalement, s’enlairaven abrandadíssimes exhortacions d’evitar en el futur aquesta barbàrie.

Davant el fet Auschwitz, quina postura hem d’adoptar? ¿La del botxí, i sentir-nos-en així culpables i arrossegar el llast d’aquesta culpa, de condició gairebé bíblica, generació rere generació perquè mai més es produeixi un altre Auschwitz? ¿O, pel contrari, la de la víctima, per arribar a una empatia emocional tal que ens faci entendre la profunditat i extensió del seu sofriment i evitar, així, que es produeixi un altre Auschwitz?

Segons Imre Kerstész (1929), autor hongarès i Premi Nobel de Literatura 2002, a partir d’Auschwitz —no “després”, sinó “a partir”, connector causal i no temporal— tots nosaltres esdevenim supervivents, exvíctimes i exconvictes del règim nazi. És la primera postura. Però segons el filòsof alemany Adorno (1903-1969), un dels pensadors que més va reflexionar sobre aquest tema, escriure poesia —és a dir: crear bellesa— no és possible després d’Auschwitz. Aquesta afirmació es formula quan s’adopta la postura del botxí i se sent horror i vertigen en la consciència per l’acció comesa.

Es podrien donar — i ja s’han donat— una infinitud d’explicacions sociològiques, filosòfiques, històriques, fins i tot antropològiques, que maldarien, amb més o menys encert, per explicar el fet Auschwitz, que assajarien una resposta a les preguntes de com i per què Auschwitz. Però per entendre la magnitud de la tragèdia, per copsar amb tota lucidesa l’abast de la barbàrie Auschwitz ens caldria passar per un procés obsessionant i aberrant d’individualització sistemàtica de cada víctima. En altres paraules: de calar foc a l’estadística amb les flames que un cop van desprendre tots i cadascun dels cossos gasats als camps de concentració nazis. Tasca, però, inassolible: seria com obligar la memòria a recordar tots els instants de la nostra existència.

Tornem a Adorno: Hitler va posar al nostre abast una ideologia i uns mètodes d’acció que estem obligats a analitzar per evitar a tot preu que es repeteixin. Hitler, doncs, representa un nou Imperatiu Categòric. Es tracta, com veiem, d’una ètica negativa, perquè no defineix el bé ni el vol estendre, sinó que defineix el mal per aturar-lo i extirpar-lo de la nostra societat. Hitler, producte europeu del segle XX, ens ha lliurat una malfiança envers nosaltres mateixos que ha d’esdevenir perpètua. Qualsevol manca o pèrdua, per petita, mínima o subtil que siguin, de llibertats en el si de la nostra societat automàticament ens avisa d’un fracàs potenciable, futurible, en el nostre progrés ètic i moral.

A d’esplèndida pel•lícula de Woody Allen “Hanna and her Sisters”, el personatge que magistralment interpreta l’actor suec Max von Sydow, un pintor misantrop i reganyós, es queixa que ha perdut el temps tota la tarda mirant-se un programa de televisió, on una colla d’intel•lectuals debatien, enmig de la sorpresa i la consternació, com era possible que s’hagués esdevingut l’Holocaust. «El sorprenent,», afegia el pintor —cito de memòria—, «i atesa la qualitat de la nostra espècie, és que l’Holocaust no s’hagi repetit més sovint al llarg de la història».

La tenebra sempre estarà al nostre abast.