Un martini al capvespre

Sempre que vaig a Bangkok no em puc estar de visitar la terrassa de l’Hotel Oriental, a tocar del riu Cha Phraya. Cap a quarts de sis de la tarda entro al hall, on des d’un dels extrems de la gran sala s’enlairen els tirabuixons barrocs d’un quartet de corda. Els clients, en aquesta hora transitiva, presenten al rostre un estat d’inspiració afuat. Han mudat vestits i la nit està encara per desplegar-se. A la terrassa, la llum ha entrat en un estat de tamisació irreal. La cinta ampla del riu, d’aigües enllotades, opaques, du un tràfec de naus inversemblants. Sec en una taula i demano el cocktail que millor sap obrir la nit: un martini sec. La resposta de la cambrera que m’atén em deixa literalment atònit: demà és dia d’eleccions i a tot el país és prohibit de servir begudes alcohòliques en les pròximes 24 hores, començant avui a les sis de la tarda. Per uns instants resto en un mutisme mineral. No sé pas com reaccionar. M’han aixafat completament el dia.

El mateix partit del govern que ha decidit prohibir la consumició d’alcohol durant 24 hores l’endemà arrasarà a les eleccions generals. Obtindrà 377 escons d’un total de 497. El partit de l’oposició, el Partit Demòcrata, en traurà 94. És una desfeta total i abassegadora.

Thaksin Shinawatra, el cap del govern i fundador el 1998 del Thai Rak Thai, partit conservador que guanyà les eleccions el 2001, és un polític populista, a la Berlusconi. Amb la seva política de trac gruixut, gens subtil i allunyada de cabòries abstractes, Thaksin ha aconseguit crear entre el gruix de la gent una confiança que el 1997, amb l’esclat de la bombolla financera, havia perdut per complet.

La seva popularitat es dispara quan inicia, al principi del seu primer mandat, una campanya d’intensa eradicació de la pobresa arreu del país. Enceta una política de microcrèdit a les zones rurals, a una pagesia exhausta i misèrrima. Els resultats foren de seguida esperançadors. Després s’entesta a universalitzar i a abaratir al màxim la seguretat social. Ho aconseguí. Aquesta estratègia produí, per una banda, un augment del consum interior, amb la consegüent atracció d’inversió estrangera. Per una altra, els nivells d’exportació es dispararen, fet aquest que enriquí notablement l’empresa estatal i privada. Des de la seva arribada al poder, l’economia tailandesa ha crescut una mitjana d’un 6 per cent anual.

Al país, però, hi ha encara molta feina a fer. Les polítiques populistes com les de Thaksin poden crear, a part d’una quantitat considerable de vots, una sensació de miratge que desvirtua la realitat. Els problemes, però, són ben reals. A tres de les províncies del sud de Tailàndia el terrorisme anomenat islàmic ha llevat la vida de més de 600 persones en menys d’un any. El tsunami del 26 de desembre, a més de les 5000 víctimes –2000 de les quals eren turistes estrangers—, ha delmat profundament les expectatives del turisme a la zona, si més no en un futur immediat. Els bancs nacionals han entrat en una voràgine de crèdits i microcrèdits que han acabat per convertir-los en entitats gens transparents i, de ben segur, molt poc solvents a hores d’ara. Els nivells de corrupció –entre els polítics i els cossos de seguretat— i de nepotisme són escandalosament alts i no sembla que hagin de baixar a curt termini. Les bosses de pobresa no només persisteixen, sinó que són encara amples i profundes: la distància que separa la Tailàndia pobra de la rica és abismal. Breu: els analistes econòmics, tant nacionals com internacionals, han començat a advertir que si el Sr. Thaksin no canvia la seva estratègia, és a dir, si no abandona la seva política populista i inicia una campanya de canvis pregons en totes les estructures politiques, financeres i socials del país, Tailàndia tornarà a baixar del tren del desenvolupament al qual sembla haver pujat.

La nit anterior a les eleccions ningú no pot consumir alcohol, doncs. Els bars, els que han decidit no tancar, presenten un estat fantasmagòric, desolat. Les pèrdues en el sector de la restauració seran a tenir en compte. Ningú, almenys públicament, es queixarà. Aquesta actitud d’obediència silenciosa, una mica bovina, si se’m permet l’expressió, és molt típica de tot el mapa asiàtic. És precisament en aquesta actitud, la de no qüestionar mai el mandat del líder, la de no desafiar ni resistir intel•lectualment la voluntat dels qui governen, on millor conflueixin les dues claus més importants per entendre la naturalesa del pensament asiàtic: el confucionisme xinès i el budisme hindú. Una de les màximes del pensament de Confuci és la que defensa per damunt de tot la solidesa de la jerarquia establerta: respecta i honora l’emperador, el primer ministre, el marit, el pare, el germà gran. No inverteixis mai, doncs, la piràmide. Quant al Budisme, és una de les poques religions d’aquest planeta que ha tingut la gentilesa i l’encert de no immiscuir-se mai en la política d’aquelles terres on arrelà i es desenvolupà. El Budisme ni vol ni pot fer proselitisme. No ha muntat mai una missió. A tot això cal afegir el deseiximent que el bon budista sent per aquest món, que considera fal·laç i fugisser.

Davant la possibilitat de prendre un suc de pinya a la magnífica terrassa de l’Hotel Oriental, decideixo girar cua i tornar a la humilitat de la meva cambra d’hotel, més barat però alhora més cèntric. Hi torno pel riu, en un dels nombrosos “autobusos” aquàtics que diàriament travessen la superfície del Cha Phraya. El sol comença a amagar-se rere el perfil negre de la gran estupa del Temple de l’Alba. I amb tot, davant de tanta sobtada bellesa continua el brunzit d’una idea obsessionant: aquest paisatge seria encara més bell amb la presència del gust argentat d’un martini sec a base de ginebra gairebé gelada.