Humor propi

Un amic, molt amic meu, i, quan dic això, em refereix-ho a mi mateix, escrivia "si et prens la vida a conya, trobaràs molts motius per riure". Malament està que jo mateix em doni la raó, però, en aquest cas faré una excepció. Encara que sigui per no contradir allò que Fernando Díaz-Plaja deia al respecte de la supèrbia nacional. Tenir la raó, comença per donar-te-la a tu mateix. Estar convençut d’allò que dius o fas. I és, potser per això, que tots volem tenir-la. Amb l’humor passa a l’inrevés. Solem fer el 'fotendes' quan es tracta dels demés, però, poques vegades ho posem en pràctica en primera persona. I seria fantàstic riure’ns de nosaltres mateixos. Encara que fos un cop al dia, quan ens aixequem del llit i ens mirem al mirall. O potser més. Un acte d’autocensura sa i plaent que ens permetria reflexionar el perquè ho fem amb la resta i el cóm reaccionen quan són ells els destinataris.

No costa ni cinc, és plenament democràtic i ho pot fer tothom. Des dels polítics fins els nens en edat escolar. Un joc auto acceptat que ens alliberaria de remordiments i possibles enveges que no duen enlloc.

No és una moció que persegueix-hi la censura de res i tampoc de ningú. L'humor és sinònim de flegma. Allò que practiquen els anglesos, i, segons sembla, tan bé els hi va.

Quan dic, humor propi, faig un capgirell a una frase feta que podria no tenir-hi res a veure. L'amor propi. Tantes vegades invocat com si es tractés d'una medalla al mèrit pòstum i que, molts cops, suporta ferides prèvies que destil•len humors de revenja. Tindríem que estimar més amb el cap que no pas amb el cor. Sobretot, quan ens sentim ferits en el nostre amor propi. Per mirar de no fer mal amb reaccions viscerals que poc o res tenen de reflexives. Per intentar, com en el cas dels sentiments personals, que les relacions de parella mantinguin el seny en els pròpies mancances, sense que intervingui el sexe, al capdavall, una moció primària.

Res no és censurable si la llibertat no es veu entrebancada en el seu exercici. Res o quasi res que sigui fet amb vergonya aliena. Amb una bona dosi d'humor propi que ens permeti fotre'ns de nosaltres mateixos.

Els nens més petits són uns éssers formidables. Riuen de tot allò que els envolta. Àdhuc d'ells mateixos. Cap vergonya els impossibilita caure en el parany de l'egoisme. No són esclaus de l'enveja ni tenen cap tipus de limitació. Amb el somriure, són moguts a practicar, sense ells saber-ho, la millor de les teràpies.