Trànsit per a esnobs

Quina és la millor manera de transportar una cadira, una cadira de dimensions estàndards, en una moto? Efectivament: encaixant-la verticalment al seient de la màquina i després seient al damunt de la torre. Una televisió és cosa senzilla, això rai, cap problema. Una nevera, però, presenta seriosos problemes d’estratègia. Parlem d’una nevera alta com un Sant Pau, amb congelador inclòs. Amb tot, també és factible. Ara bé: si transportar una nevera en una moto —una moto de poca cilindrada, que quedi clar— és tota una gosadia de l’equilibri, com farien vostès per carregar i transportar una vedella, una vedella plena de vida i ja entradeta en vaca, al darrere d’una motocicleta? I galls, gallines, porcs, gossos?

Els cotxes cada vegada tenen més presència a les carreteres del Vietnam, però la moto, sobretot l’Honda Dream, que és de curta cilindrada, és el mitjà de transport per excel·lència i, com han pogut vostès llegir al primer paràgraf, la moto no només transporta el cos del seu propietari —o propietaris: fins a cinc persones he arribat a veure pujats a la mateixa moto—, sinó tota mena de mercaderies, fins i tot les més inversemblants.

Al principi i a primer cop d’ull, aquestes aparicions sobtades, fenomenals, a les carreteres poden tenir certa gràcia i, de fet, constitueixen un bon mostrari sociològic del país. Però diuen els entesos que aquest hàbit de transport de mercaderies està constant la vida de molts vietnamites. Als nostres països, els camioners que transporten càrregues de gran tonatge, a part d’haver-se tret el carnet corresponent, acaben acostumant-se a les dimensions del seu vehicle, fins al punt que calcular les distàncies entre dos cossos es converteix en un fet instintiu, com canviar de marxes. Però en països com el Vietnam, el motorista que es converteix, diàriament, en transportista improvisat canvia les dimensions i càrrega de la seva mercaderia a cada viatge i, per molt que hagi adquirit experiència a la carretera, no arribarà mai a dominar el càlcul de les distàncies. Diguem-ho amb números: cada any moren a les carreteres del Vietnam —un país amb vuitanta-dos milions d’habitants— més de dotze mil persones. Els hospitals, a més, van plens d’aquells que han sobreviscut als accidents però que passaran la resta de les seves vides prostrats al llit com a vegetals.

És aquest un problema que afecta la major part dels països en vies de desenvolupament. La Xina, com en tantes d’altres coses, s’emporta la palma: prop de cent mil persones moren cada any a les carreteres d’aquell país.

Llegia recentment en un article que aquest nombre tan elevat d’accidents mortals ve produït per la rauxa que li ha pres al xinès d’arribar el primer allà on es dirigeix i així, d’alguna manera, recuperar el temps perdut els últims segles. És possible.

Al Vietnam hi ha un cúmul de raons que expliquen l’alt índex d’accidents viaris mortals. El surrealisme que envolta el transport amb moto n’és una. N’hi ha d’altres, però: la major part de motoristes no duen casc. El govern ha iniciat campanyes per sensibilitzar la gent en aquest tema, però sembla, a hores d’ara, una batalla perduda. En una enquesta duta a terme per esbrinar les causes de la impopularitat del casc entre la població vietnamita, una de les raons que més sovinteja és que, amb el casc posat, és impossible parlar amb el mòbil (!). Entre el jovent mascle fins i tot corre la brama que du casc és cosa de marietes. Encara més dades: el cinquanta per cent de motoristes no tenen carnet de conduir; tres quartes parts d’aquest col·lectiu desobeeix, de manera sistemàtica, les normes més elementals de la conducció. Taxistes i camioners que condueixen sota els efectes d’intoxicacions etíliques estan a l’ordre del dia. Els accidents de trànsit, però, no només vénen provocats pels conductors: els vianants i venedors ambulants, amb les seves estranyes evolucions pedestres damunt l’asfalt —ara m’aturo aquí, ara creuo sense mirar— també s’emporten un bon pessic de culpa.

Fa uns mesos vaig llogar els serveis d’un taxista, amb el qual ja havia tingut tractes professionals amb anterioritat, perquè em dugués a una població al sud de Hanoi. El taxista és un jove assenyat i responsable que condueix amb el pols ferm i segur. El camí d’anada —mig matí d’un dia feiner— va anar com una seda. Però el de tornada va presentar la cara més monstruosa del trànsit vietnamita. En un parell d’hores vaig ser testimoni de dos accident en dos punts distants de la mateixa carretera. Tots dos accidents van ser possiblement mortals: hi havia cossos ensangonats pel terra. Durant tot el trajecte els cotxes, motos, camions, tota mena de vehicles motoritzats, havien entrat en una conxorxa hipnòtica per tocar la botzina, amb la qual cosa vaig tenir la sensació d’haver estat empès i llançat dins una trampa sonora i obsessiva. I per rematar la jornada: tot just quan estàvem a punt d’entrar a la ciutat de Hanoi vam atropellar un gos que creuava enfollit davant nostre. Fou, sens dubte, la meva pitjor experiència al Vietnam.

Diuen aquells expatriats que uns quants anys al país han acabat infectant d’esnobisme que el trànsit vietnamita és com un gran tramat orgànic que obeeix unes lleis internes i invisibles. Cada individu d’aquest misteriós tramat coneix el seu lloc i la seva missió. Aquesta història del “tramat orgànic” li he sentit a dir a una pintora britànica i a un diplomàtic francès, en dues circumstàncies diferents i, possiblement, amb la mateixa copa a les mans. Mentre l’exposaven, se’ls il·luminava la mirada i aixecaven una mica el nas, com si en aquell instant rebessin la picada d’una de les bèsties de la inspiració. No són més que bestieses perfectament irrespectuoses amb les 33 persones que, de mitjana, perden la vida cada dia a les carreteres vietnamites. És voler interpretar —i, així, abandonar— un problema complex i gravíssim amb un gest de condescendència que ratlla la filosofia més barata del mercat.