El millor temps del món

No sé exactament on li vaig llegir a Pla —potser al volum “La vida amarga”— que tothom té una certa tendència a creure que el clima del seu tros, vila o ciutat és dels millors a què pot aspirar en aquest planeta. Aquest tipus d’afirmació, com totes les afirmacions xovinistes, es produeix sense cap fonament empíric, sense una base de dades que hagi recopilat l’experiència. Es pronuncien i un es queda tan ample. Dit això, i conscient, doncs, que el que ara escriuré pot sonar categòricament patrioter, permeteu-me la següent afirmació: Catalunya —i sobretot el seu litoral— presenta un dels millors climes del món.

Enguany l’hivern català —jo me l’he perdut— ha estat inusualment fred, la terra ha quedat enfarinada d’un excés de neu que no és gens habitual en la geografia en què ha tingut lloc. La gent —i això sí que és més habitual— s’ha queixat. La quotidianitat ha quedat, aquí i allà, una mica paralitzada, desbordada, sorpresa. Quan li explicava aquest fets, la meva dona em mirava rient sota el nas. La meva dona és de Chicago, una de les ciutats nordamericanes arquitectònicament més ben acabades i sòlides. Bé: els hiverns d’aquella ciutat són tan hostils que un no pot estar-se de preguntar a qui se li va acudir de construir un agrupament humà en aquell punt del mapa. Més d’un matí de gener, de febrer i fins i tot de març, la meva dona, minuts abans d’anar a la feina, havia de sortir a arrencar el cotxe amb un martell i un cisell a la mà, per escarbotar el gel del pany de les portes i dels vidres de les finestres.

Un clima que conec prou bé és el japonès, si més no el que es produeix a la ciutat de Kobe i rodalies —Osaka i Kyoto, per exemple. En tres anys que hi vaig viure no recordo tanta agressivitat meteorològica. En aquell país el clima dóna molta feina perquè no para mai quiet. La capacitat de variació que té la meteorologia japonesa en un breu espai de temps és gairebé proverbial: en vint-i-quatre hores es poden produir tots els papers de l’auca climàtica. El vent, a més, hi té una presència constant i, en combinació amb pluges abundants i obliqües, provoca les ridícules situacions de paraigües capgirats, barrets que s’envolen i criatures que, per uns instants, es converteixen en estels improvisats. Cada any, a més, l’escola on jo treballava havia de suspendre totes les activitats un parell de dies i tothom, alumnat i professorat, ens quedàvem a casa a contemplar les evolucions del cinquè, sisè o setè tifó de la temporada.

El clima del Vietnam, per contra, és molt més monòton. Graham Greene va escriure aquesta frase al començament de la seva esplèndida novel·la “L’americà tranquil”: «El primer que t’impacta en arribar al Vietnam és la calor». En sortir de l’aeroport de Noi Bai un qualsevol dia dels mesos que van del maig a l’octubre, et sents tot d’una embolcallat per un màrfega apegalosa de calor humida i enervant. Durant les hores diürnes, sortir de casa per fer una qualsevol activitat física és poc menys que una temeritat absurda. Durant aquests mesos, llargs, inacabables, un salta d’aire condicionat en aire condicionat impulsat pels ressorts interns de supervivència que tots posseïm. Entre el novembre i el març la calor desapareix i té lloc, gairebé sense solució de continuïtat, un aiguabarreig un si és no és desorganitzat de tardor, hivern i primavera. A Hanoi, al nord del país, existeix el concepte de fresqueta, fresca i fins i tot de fred —enguany n’hi ha fet—, però tot d’una manera assuaujada. És precisament en aquests mesos sense xafogor quan la monotonia pren un vigor inexpugnable. Els dies se succeeixen amb els cels enfurrunyats, baixos, completament coberts d’una capa espessa de nuvolada lívida i asmàtica. Poden passar tranquil·lament cinc o sis setmanes sense que el sol faci cap acte de presència. A voltes, tot d’una, les temperatures augmenten d’un dia per l’altre —el sol sense aparèixer— i es produeix en l’ambient un efecte hivernacle d’allò més opressiu: l’epidermis de l’atmosfera traspua, durant hores, una transpiració que deixata totes les formes. Els miralls regalimen, les cobertes dels llibres es contreuen, la fusta es fa malbé i en la superfície de l’ànima cau una mica de verdet.

Un col·lega meu de l’escola on treballo encara sent de tant en tant enyorança dels seus anys a Malawi: aquells capvespres impressionants, la brisa, sempre suau tot l’any, una temperatura dolça que recorre totes les estacions, que no són més que dues: la seca i la de les pluges. No sabria pas què dir-ne. El clima del Japó, com he dit abans, és agressiu i hostil, però una cosa sí que hi vaig aprendre al respecte: vaig aprendre a estalviar una mica de temps per a la contemplació d’aquells fenòmens que pertanyen en exclusiu a les quatre estacions i al seu pas per la terra. Al Japó les estacions s’expressen amb una personalitat ben marcada i diferenciada les unes de les altres. És, aquest, un fenomen meteorològic que trobo a faltar a Hanoi i de què podem gaudir perfectament a Catalunya.

Tenim, doncs, un clima privilegiat, sense tifons, ciclons o d’altres capricis radicals que de tant en tant expressa la natura; les quatre estacions se succeeixen pel país amb una candidesa amable, però també amb una personalitat pròpia, única, i plena, a més, de les diades que els segles i la tradició han anat acumulant i sofisticant. Durant l’hivern, es produeixen, al país, els millors cels de l’any, amb una qualitat de la llum insuperable i uns blaus vellutats i profunds. I de tant en tant, quan la nit és clara, podem contemplar les tres dimensions de la celístia amb totes les seves constel·lacions.

Queixem-nos del nostre clima tan com vulguem, tenint sempre present, però, que potser és el millor temps del món.