No arriba a metro

Ara que tenim el metro de trista actualitat, sembla que no es el moment més adient per furgar amb el dit la ferida. Tampoc és la meva intenció. Voldria reflexionar, si m'ho permeten, del metro que funciona. No del que encara s'està fent.

En el capítol de queixes. Tots en tenim. A qui les fem, on les fem i en quin idioma; ja és més complicat d'esbrinar. Però, per regla general, el metro de Barcelona funciona bé. (El senyor Clos respira i jo segueix-ho.) Bé, sempre i quan, tots ho sabem, no caiguin quatre gotes que, en algunes estacions, es converteixen en degotalls; que a l'estiu no puguis seure perquè la condensació de l'aire condicionat hagi mullat els seients; que no et sigui possible fer els enllaços perquè vas en cadira de rodes; per culpa d'una incidència que, en el cas de no ser mecànica, ha estat produïda per algú que ha caigut o s'ha llençat a la via (quan tinguem les estacions amb les andanes cobertes, això ja no ens passarà) i poca cosa més...

Abans, no cal que reculem massa, en els passadissos hi havia botigues que han anat desapareguen. Hi havia quioscos, que s'han anat traspassant. Hi havia taquilles amb caps d'estació que han estat substituïts per màquines expenedores i tota mena de fulletons que ens diuen com ens tenim que comportar. Hi havia informadors, alguns, prou amables, que no només coneixien l'ofici sinó que, per nadius, també coneixien la ciutat.

Ara, uns megàfons ens recorden la prohibició de fumar i que per la nostra "seguretat" les estacions disposen d'un circuit tancat de televisió. Els guardes de seguretat, que cada vegada tenen més competències, van acompanyats de gossos ensinistrats, en els interiors del vagons, amb la presència de moltes criatures i on només es permesa l'entrada de gossos pigall. Molts cops, m'he preguntat si aquests gossos de presa saben, en un moment donat, a qui tenen que intimidar o agredir?

Tornant al vestíbul. Si no ens aclarim amb les complicades i sofisticades màquines de vendre bitllets, podem pitjar un botó que ens posarà en comunicació amb el personal de TMB. Al cap de no res, una senyoreta o un senyor sortiran, curiosament, de la porta del costat de la màquina, on abans hi havien les finestretes i ens ajudaran a solucionar el problema.

La única cosa humana que no trobo a faltar són els venedors ambulants, els músics dels passadissos i els vagons (en alguns casos, amb un control de qualitat gota envejable) i els pidolaires. Éssers entranyables que fan pensar que res no és perdut. Quan dic res vull dir res que no haguéssim deshumanitzat amb el nostre intent d'abaratir costos, per dir alguna bajanada!

Mecanitzant-ho tot, i, no s'escandalitzin que encara no hem acabat... Quan acabem amb la primera fase d'automatització de les estacions, desapareixeran els bars i ens prendrem el cafè en màquines expenedores, foten cara de pomes agres davant el foto mató i comprant l'últim èxit editorial a la mateixa andana. Per agafar un tren, sense conductor.

Abans d'acabar em deixaran que els digui un parell de coses més. L'altra dia, una forta pudor a goma cremada en el vagó en el que viatjava em va fer córrer per l'andana de la Zona Universitària amb la intenció de fer-ho saber al conductor. La cursa la guanyà el tren que s'adreçà a la zona de maniobres. Però, ep! De veure'l el vaig veure. El conductor encara hi era! A l'estació de Diagonal, una dona estrangera, va estar a punt d'acabar amb una tarja de deu viatges nova, passant-la repetidament pel cancel•lador de la dreta, mentre, amb les cames, pretenia que se li obrís el torn de l'esquerra. Són persones les que necessitem. No clientes expertes en agafar el metro tots els dies de l'any. La majoria de ciutats del món no tenen metro, però, tenen persones i aquestes són humanes. Jo, com vostès, també crec en les persones, tot i que, a vegades, també m'equivoco.