El punt exacte d’arrogància

Són quarts de dotze d’un dels primers matins de la curta primavera hanoiana. Un grup d’unes quatre, cinc noies, vint-i-pocs, avancen a peu, ordenadament i en fila índia, entre el trànsit esclarissat del migdia. Fan les compres rutinàries, una mica de verdura, una mica de fruita. Remenen una muntanya de roba o les pàgines d’una revista intranscendent. A la cara porten un excés de maquillatge i totes vesteixen el pijama de seda rutilant que tant abunda a Hanoi. Són les prostitutes del carrer de To Ngoc Van, on ja fa més d’un any que visc.

Quan torno de la feina, en bicicleta, pels volts de les primeres hores de la tarda, el carrer presenta un estat de somnolència encomanadís. Al Vietnam la migdiada és gairebé de prescripció mèdica i ningú no se la salta. Ara que les temperatures han augmentat definitivament, que els cels s’han eixamplat i s’han omplert d’una llum fulgurant, franca i perdurable, fa de bon estar pel carrer mentre tothom reposa abans de tornar als tràfecs de l’altre extrem del dia. Fins i tot els gossos, petaners, picadíssims de polls i amb la metralla al llom de tantes queixalades, jeuen pel terra en una profunda capcinada. És en aquesta hora dolcíssima, de brisa petita i fulles remoroses, quan més agraeixo l’oportunitat de viure a Hanoi.

Situat en una península que s’endinsa en el Ho Tay —literalment “Llac de l’Oest”—, el carrer de To Ngoc Van està pràcticament envoltat tot ell per les aigües del llac. Quinze, vint anys enrere, tota aquesta àrea, que avui forma part íntegra de la resta de la ciutat, no era més que arrossars, horts plantats de flors per als mercats urbans, palmerars i plantacions bananeres. Fins i tot, a les ribes fosques i lliscadisses del llac, hi havia, en alguns punts, vivers curulls de peixos “de lluita”, com aquí en diuen, una rara espècie de peixos bel·ligerants i saltadors. Alguns hanoians els fan servir per baralles amb aposta, com d’altres compatriotes fan servir els tradicionals galls de brega.

El carrer dibuixa un traçat ben peculiar, gens estrany, però, a l’urbanística del sud-est asiàtic. S’estén en forma de T, i als dos plans perpendiculars hi conflueixen, al seu torn, tot un seguit d’artèries recargolades i estretes. Més d’un cop, en les meves passejades laberíntiques pel barri, en voler saber on dimonis em trobo i acostar-me al rètol del carrer, torno a veure amb tota claredat les reiterades lletres de To Ngoc Van, com si hagués entrat en una estranya dimensió i, en voler allunyar-me del meu punt de partença, més a prop m’hi trobés.

Al carrer conviu un aiguabarreig heterogeni d’element vegetal, animal i humà. Als magnoliers, a les palmeres i tarongers —els agres— cal afegir els gossos de què abans parlava i un únic gat: no n’hi he vist mai d’altre, per aquest verals. És un gas obès, un personatge que pertany, inqüestionablement, a la pintura de Botero. El gat se la passa tot el dia lligat a una fina cadena. La manca d’exercici ha creat en ell una figura terriblement grotesca i ha desenvolupat una tendència al no-res que, a hores d’ara, és ja del tot irreversible.

Els vietnamites conviuen amb una petita colònia d’expatriats, entre els quals m’hi compto, que decidí abandonar els sorolls eixordadors que el trànsit del centre de la ciutat produeix sense parar. Aquí hi ha l’ambaixada d’Egipte; allà la residència de l’ambaixador de l’Argentina. Una mica més enllà, un restaurant ucraïnès que tot just fa uns mesos obrí les seves portes, amb un encarregat galtaplè i rodó que traspua convexitat i eslavisme pels quatre costats. Quan a mitja tarda arriba l’esquadró de venedors ambulants, bicicleta sota les cames, cantant les qualitats dels seus productes amb una salmòdia breu i inimitable, molts d’aquests estranger no ens podem estar de sortir a veure’ls passar: la venedora de pa, barretes lanceolades i atapeïdes, reminiscència del pas dels francesos pel país; el fruiter, amb el producte oscil·lant com un pèndol als dos cabassos que li pengen dels extrems d’una vara de bambú; el manyà, que arregla panys i copia claus a l’acte i in situ; l’enllustrador i adobador de sabates... Veure’ls passar és veure un tast genuí d’una època aturada en el temps. L’última figura d’un gremi semblant que jo recordo pels carrers de la meva ciutat és la de l’esmolador amb ocarina.

En caure la nit, la intensitat del ritme frenètic i diürn a poc a poc es va apagant. Els últims escombriaires —Hanoi és una ciutat força neta— recullen la brossa que la gent, ordenadament, ha amuntegat al peu de les voreres o dels portals de les cases, com encara es feia a la meva infantesa. Les pensions, els karaokes i els prostíbuls han encès uns llums violacis, crepusculars, reclam naïf del vici. Els taxistes tornen cap a casa: prou saben que a partir de les nou no hi ha cap estranger que surti a sopar i que els hagi de menester. Arribarà un moment, doncs, que regnarà la calma, però d’alguna manera podrem continuar advertint, en les vibracions somortes de l’aire, la gran explosió d’optimisme que durant el dia ha desplegat el vietnamita. És un optimisme semblant al del pioner, quan tot està per fer i hi ha molt camp per córrer. És un optimisme jove i innocent, amb el punt exacte d’arrogància que el podria fer invencible.