vd |
17-04-2005 18:04
Dona suport al periodisme local col·laborant amb nosaltres i fes-te’n subscriptor per només 3€ al mes sense permanència.
El desembre de lany 1997 es presentava especial. Pels voltants de final dany havia de néixer la nostra filla. Finalment el dia 29, la nostra Clàudia arribava al món.
Quina coincidència, tres habitacions al costat, un pare cofoi, no podia amagar la seva alegria en trobar-nos a lascensor de lHospital de Barcelona; havia estat pare duna preciosa nena, la Jana.
Aquell dia molts sentiments es van barrejar, els records de la meva adolescència a Cubelles, la Glòria Llompart, una amiga.
Amb en Jordi vam repassar uns quants noms, uns quants moments. Ell és així i en aquells moments tots dos compartíem la illusió dhaver estat pares.
A la porta de lhabitació dels LLompart, un grup de rams de flors, perfectament posats anunciaven que havia nascut la Jana LLompart i que molts amics testimoniaven als seus pares les seves felicitacions.
No nhavíem sabut res més; les aparicions den Jordi a la televisió deixaven veure els seus èxits professionals.
Ahir, atrapat entre la caravana de cotxes, amb la companyia de Catalunya Ràdio, ens assabentàvem de laccident que va acabar amb la vida de la Jana.
La Clàudia, que viatjava darrera del cotxe, va preguntar en comprovar que tant sa mare com jo havíem restat en un silenci absolut: què li ha passat a aquesta nena?
La Jana, una desconeguda per ella, que havia nascut el mateix dia i en el mateix lloc que la nostra filla, havia perdut la seva vida en un injust accident de cotxe.
Jordi, vull manifestar-te des dun racó de Cubelles, de la teva Cubelles en la que vas viure molts bons moments, que desitgem de tot cor, que pugueu trobar una mica de pau després daquesta dissort.
Per nosaltres difícilment restarà indiferent la mort de la Jana cada 29 de desembre, quan en laniversari de la nostra filla prengui cos un pensament, la Jana.
Crec que els vilatans que vàrem compartir els teus començaments a Ràdio Cubelles i els teus primers èxits professionals, no deixarem destar prop teu, en un racó del nostre pensament.
I a poc a poc esdevindràs tan nostra
que no caldrà ni que parlem de tu
per recordar-te, a poc a poc seràs
un gest, un mot, un gust, una mirada
que flueix sense dir-lo ni pensar-lo.
Joan Rodríguez i Serra
El periodisme de proximitat necessita del compromís dels seus lectors per defensar un periodisme més independent, lliure i plural.
Subscriu-te ara!
