De mudances

Fa uns quants mesos la meva dona i jo vam decidir que havia arribat l’hora de mudar-nos novament de casa. A Hanoi, i entre la colònia d’expatriats, aquest fet no és gens inusual. La febre constructora al Vietnam ha adquirit dimensions babèliques —no parlo de les llengües, sinó de la torre. Qualsevol espai buit, per reduït que sigui, és ràpidament aprofitat per l’ajuntament o per un particular per aixecar bastides i començar a construir-hi una casa. Quan és el particular qui s’avança, sovint ho fa sense cap mena de permisos oficials, amb la qual cosa, si les autoritats el clissen, la casa ha de ser enderrocada a mig construir. Una setmana més tard s’inicia, de nou i d’amagat, la reconstrucció.

El Vietnam, malgrat ser un dels últims països comunistes que queden al planeta, manca totalment de regulacions laborals —si les té, són paper mullat—, i els treballadors, das Proletariat, com va dir Marx, exerceixen la seva feina en unes condicions paupèrrimes: jornades laborals llarguíssimes —de fins a quinze hores diàries—, cap dia festiu per setmana, mes o any —a excepció, potser, dels tres o quatre dies que cauen durant la celebració del Tet, l’any nou lunar.

Bé: aquesta situació provoca una quantitat de soroll que arriba a ser literalment i físicament insuportable. Hom lloga una casa —per als expatriats, entre 500 i 1500 dòlars nordamericans per mes, segons la ubicació i la grandària—, s’hi instal·la, comença fins i tot a ensumar una certa flaire de felicitat en la nova llar. Fins que un dia s’inicien les obres a la casa del costat. Obres a primera hora del matí; obres fins a ben entrada la nit; obres el cap de setmana. És inevitable: cal fugir-ne i mudar-se a un altre lloc.

Al Vietnam, per regla general, existeixen pocs pisos o apartaments. Els que hi ha acaben en mans de companyies i reconvertits en oficines. El vietnamita, doncs, viu en cases de tres, quatre i fins i tot cinc plantes, amb amples balconades, patis interiors, terrasses, eixides. L’arquitectura que es gasta en aquestes llars constitueix un pout-pourri d’estils que recorden vagament l’antiga Grècia, el colonialisme de les vil·les franceses, les espirals orientals dels ràfecs xinesos. És digne de veure, sobretot quan a l’aiguabarreig d’estils hi afegim uns colors molt sovint cridaners: verds-seguretat-social, grocs canaris, taronges eixelebrats. Tot sovint, les llars que a Hanoi gaudeixen d’espai posen una mica de terra entre l’entrada i el carrer. És l’eixida. L’eixida ideal consta de jardí, a voltes amb un petit hortet incorporat en una raconada, i d’una bassa amb rocs de geps tel·lúrics i ressonàncies xineses, amb quatre peixos de colors i un bon eixam de capgrossos desvagats i estults. Si a tot plegat s’hi pot afegir un gos eternament lligat i una o dues gàbies amb ocells virolats, cridaners, bojos, el vietnamita tindrà davant dels ulls i a tocar un perfecte recordatori de les forces vives que habiten l’univers.

Dins una mateixa casa hi poden conviure fins a tres generacions, amb un nombre de persones que oscil·la tranquil·lament entre deu i quinze. Hi ha moments que aquesta situació provoca un trànsit tan atapeït, un entrar i sortir tan constant de gent de totes les edats i a totes hores, que es crea en l’atmosfera una mena d’estat d’alarma. És quan les llars vietnamites s’assemblen intensament al Nàpols més exuberant i mediterrani.