Gomi-hunting

Un dels factors que més deu cohesionar la societat japonesa és el de l’espai o, més ben dit, el de la manca d’espai. Estic per afirmar que aquesta circumstància uneix el japonès amb el seu compatriota, així com el clima uneix un britànic amb un altre. El japonès, doncs, sospito que va pel món —o per la seva pròpia terra— amb una certa dosi d’orgull, d’orgull contradictori, per aquesta mancança que el caracteritza. Aquest orgull, més o menys racional, més o menys conscient, si existeix és perquè alhora ha produït veritables obres mestres en el camp de l’estalvi d’espai.

Per regla general la llar japonesa, el pis, per entendre’ns, és un habitacle ínfim, delicadament minuciós. Jo hi vaig viure uns tres anys, en un espai d’aquestes característiques i, els puc ben assegurar, hi vaig trobar meravelles de l’enginyeria dels escaires i els angles rectes. No hi ha paret que no tingui una portella més o menys dissimulada, rere la qual s’amaga un espai de profunda foscor disposat a engolir, posem per cas, tota la roba d’hivern d’una bocada. El terra de la cuina, indefectiblement, tindrà també la seva trapa, com en els escenaris dels teatres. Recordo perfectament la primera vegada que vaig veure l’interior d’aquesta obertura horitzontal funcionant a tot drap: anava plena a més no poder de vaixelles, coberts, gots i copes. Tot això al terra, sota els meus peus.

La manca d’espai, doncs, és un problema al Japó. El país és petit, hi volta molta gent i l’orografia —més que ondulada, escarpada— no ha permès grans divertimentos urbanístics. L’aglomeració, sisplau per força, està assegurada. Si a aquest element afegim el de la realitat econòmica que el país ha sabut coure —si no vaig errat, parlem de la segona economia mundial des dels anys vuitanta— obtindrem el següent: 1)la gent consumeix més aviat de manera enfebrida —és a dir, més aviat per inèrcia que per necessitat—; 2) i la manca d’espai provoca que els productes sobrers o repetits vagin a parar al carrer amb una assiduïtat a tenir en compte. És precisament aquí on neix l’esport —o l’art— del gomi-hunting.

Abans d’anar al fons de la qüestió em veig obligat a fer un parèntesi:
cal una explicació sobre els procediments que segueixen els japonesos alhora de desprendre’s dels seus detritus estrictament casolans. Un adjectiu: enervant. Per a un estranger que viu al Japó, seguir les normes, estrictes i inviolables, sota les quals es regeix el gest una mica infame de treure les escombraries és senzillament enervant. Ara mateix no tinc al davant l’horari que estava forçat a seguir quan vivia al país, però en recrear-lo ni exagero ni menteixo: dilluns: només es poden treure envasos de metall i vidre (espai B de la zona d’escombraries); dimarts: papers i cartró. Diaris i còmics no, (zona B); dimecres: diaris i còmics, ara sí —i els llibres, quan?— (zona A); dimecres: brossa orgànica (tornem a la zona B); dijous:
andròmines i artefactes, des de mobles a roba (zona A); divendres: envasos de plàstic i tetrabrick (zona B). El cap de setmana està absolutament prohibit de treure qualsevol mena de brossa fora de casa. (Fixem-nos que el dilluns és el dia dels envasos de vidre i de llauna. Hi hagut pel mig les nits de divendres i dissabte, quan la gent més beu amb o sense convidats.)

Aquests procediments estan sotmesos a canvis més o menys aleatoris i arbitraris dictaminats per l’ajuntament. A més, cada barri o districte segueix unes normes diferents. Els japonesos entenen perfectament que per a un estranger seguir fil per randa aquesta normativa és complex en extrem. Ho saben i actuen en conseqüència: la primera setmana de la meva estada al Japó, la portera de l’edifici on residia es va presentar a casa meva amb una fotocòpia de dimensions A3 on s’especificava detalladament i en anglès tots els passos a seguir per llençar les escombraries. “El millor”, va afegir, “és que se l’enganxi a la porta de la nevera. Tingui” i em va lliurar un imant amb la figura d’un drac dissenyat per una ment manga. Era l’any dos mil, l’any del drac a l’horòscop xinès.

Gomi-hunting és un neologisme de creació recent, que s’ha format manllevant dos mots de dues llengües diferents. Gomi, en japonès, vol dir brossa, escombraries; hunting ve del verb anglès to hunt, caçar. Aquest neologisme ha produït, al seu torn, un altre mot, un adjectiu: gomi-hunter, gomi-hunters, caçador, caçadors d’escombraries. A Kobe vaig poder classificar els caçadors de gomi en dues categories: els professionals i els amateurs.

El gomi-hunter professional és aquell que, com la mateixa paraula indica, fa un modus vivendi del fet de caçar escombraries. Al Japó, però, fer un modus vivendi d’aquesta activitat seria ambicionar massa, atesa l’altura dels preus. El gomi-hunter professional, doncs, afegeix un plus econòmic als seus guanys habituals amb la pràctica d’aquest esport. Surt cada nit, proveït d’una bicicleta on prèviament ha enganxat pel darrere un carretó. Arreplega amb tot allò que pot i que el seu ull i la seva experiència consideren transformable en un qualsevol tipus de remuneració: paper, envasos diversos, roba, mobles, parts esparses de maquinària, electrodomèstics. Surt, doncs, cada nit i sota totes les variacions climàtiques imaginables. El caçador de gomi professional és asiàtic, sobretot immigrant provinent dels països més pobres del sud-est del continent —Indonèsia, Filipines, Tailàndia, etc, tot i que també hi podem afegir el xinès i el nordcoreà.

L’altra categoria, la que mereix ser anomenada amateur, és la més abundant a la ciutat. Són aquells homes i dones estrangers, occidentals, generalment joves, passavolants que resten al país no més de tres, quatre o cinc anys, que van arribar-hi poc carregats d’equipatge —és a dir: amb poca baluerna— i que s’han trobat de cop i volta amb una llar que d’alguna manera han d’anar omplint. Jo vaig tenir l’honor de comptar-m’hi, en aquesta categoria.

Durant els nou mesos que vam habitar a l’Illa de Rokko, a Rokko Island, un barri situat als afores de Kobe, la meva dona i jo sortíem a caçar una mitjana de dos, tres cops per mes, la nit del dijous, quan els espais habilitats per a les escombraries s’omplien fins al capdamunt de tota mena d’artefactes. En mudar-nos des de Rokko Island al centre de la ciutat, al cap de nou mesos, vaig poder constatar que més de la meitat del nostre mobiliari havia estat caçat al carrer. En aquell relativament breu espai de temps vam capturar el següent: un sofà tipus divan modernista; una llàntia de peu amb pantalla de con truncat; una butaca negra de pell; una taula escriptori que, de tan ampla, bona i confortable, encara mantinc avui; una cadira d’oficina amb rodes; una taula de fusta per a la cuina; un parell de prestatges d’alçada mitjana; un reproductor de vídeo que vaig instal·lar a la classe de l’escola on treballava; un ordinador portàtil que es va espatllar al cap d’un mes. Tot, menys l’ordinador, en condicions gairebé impecables.

El que a mi més m’impressionava d’aquestes excursions nocturnes no era pas el botí amb què hom podia tornar a casa després d’una horeta llarga de voltar en bicicleta pel barri. El que a mi de debò em deixà astorat del tot era la manera que el japonès tenia —té— de "presentar" les seves escombraries. La taula de cuina que vaig arreplegar, per exemple, estava ordenadament desmuntada: la superfície horitzontal la vaig trobar recolzada a la paret; al revers de la taula, enganxades amb cinta aïllant, les quatre potes i, en un extrem, també enganxats amb cinta, els cargols que unien les potes a la resta de la taula. El sofà, no faltaria més, estava cobert per una funda de plàstic transparent. L’ordinador, que després va resultar bord, anava lligat amb cinta d’embalar per evitar que s’obrís accidentalment. Ara cal donar la següent informació: els japonesos no són ni caçadors de gomi professionals ni tampoc amateurs. Durant les meves nits de dijous arrambant amb material no vaig veure mai, absolutament mai, un japonès que es dediqués a aquesta activitat. Senzillament: no ho fan. La gràcia, doncs, amb què presenten la seva brossa parteix d’un civisme arrelat i antic, que s’origina en la nit de les generacions japoneses i que, en el moment present, ateny fins i tot el conciutadà no nacional.