Quin gust de mani!

Acabo de presenciar una mani. Fa temps que no en veia cap, des de fora, vull dir. Participar-hi, no fa tant que ho he fet, però, no és el mateix. He notat lleugeres diferències pel que fa al que ara se'n diu: lliure acte d'expressió col•lectiva on es reivindiquen uns drets que es fan saber al reste de la societat i als poders fàctics. Consubstancialment, l'escenari, no ha canviat pas massa amb el pas dels anys. Plaça Universitat amb Pelai. El jovent que la forma, uns 500 segons la Guàrdia Urbana, ballaven i cantaven la música que sortia d'una furgoneta amb disc jockey inclòs. Però, el més fort del cas, és que anaven caminant! Quan nosaltres, anys enrere, en aquella mateixa cruïlla, anàvem que les cames ens tocaven al cul. Una altra cosa que m'ha copsat han estat les banderes. N'hi havia de la CNT, d'anarquistes, de catalanes, d'estelades, de La República, i, fins i tot, de l'antiga Unió Soviètica.

Diguin-me dolent, però, he guaitat el calendari del meu rellotge per assegurar-me que era el Primer de Maig i no el cinc de gener. Tot i que en la cavalcada he vist molts reis blancs, alguns reis rossos i un pilot de reis negres. L'operatiu de la policia era d'allò més corrent en els casos on la possibilitat de disturbis per part d'una massa social tant nombrosa... Vint-i-cinc furgons i una Land Rover Santana de color verd fosc que, en passar pel meu davant, per un moment, he pensat que li havien canviat la pintura i anava en sentit contrari. Les dues coses.

Darrera, tancant la comitiva hi havia un jove que anava amb una bicicleta de dos pisos i barret de copa. Si se'ns hagués ocorregut anar així a nosaltres en aquella època, els puc assegurar que el capell l'haguéssim tingut que anar a pescar al Tibidabo. No els hi explico res de nou si els dic que els temps no són els mateixos. Ara ni els eslògans tenen mala llet. Són frases que rimen amb amabilitat. Estic convençut que la majoria dels anaven a aquesta mani no sabien ni perquè havien estat convocats. Són col•lectius que es mouen en una marginalitat acceptada i que ho fan el millor que les coordenades socio-polítiques actuals els permeten. Nosaltres teníem una causa comú que ens movia a tots i en el mateix sentit. L'enemic era el feixisme i el règim imposat per les armes. Poques eren les confusions. I en aquest mateix punt on avui era observant la mani, de córrer com esperitats passàvem de córrer davant a fer-ho darrera. Era quan ja els hi dúiem una volta!

De l'altra mani, poques coses més. Darrera eren seguits pel seguici fúnebre. Ordenat, amb vehicles nous i números, cada cop més joves. No m'he quedat a veure cóm s'acabava. Desitjo que no hagi hagut un ball de bastos. Seria la no diferència més remarcable de temps que espero no tornin mai més.