Josep Maria Capilla |
05-05-2005 19:56
Dona suport al periodisme local col·laborant amb nosaltres i fes-te’n subscriptor per només 3€ al mes sense permanència.
Maltempsada a Sapa, nord del Vietnam. Comença a caure un ploviscó monòton. El paviment dels carrers sorra i terra barrejada senfanga a plaer. Desenfundo el paraigües i em deixo endur per la correntia.Varietat infinita de rostres, cossos, abillaments. Els turistes, aquesta banda de lany, formem un grapat força nombrós. Hi abunden els francesos, que senten una gran tirada per lantiga colònia. La pluja sengreixa i el fang es multiplica. Més fred. Fosqueja.
Corro a arrecerar-me en un bar occidentalitzat, The Gekko Bar, un establiment que pertany a un senyor francès boterut i dulls blaus, una mica flàccid. Lestabliment és un perfecte aiguabarreig de stube alemanya i de postguerra. Faig una cervesa gairebé a les fosques, ignorant per què tanta absència de llum. Per entretenir-me, faig una ullada al menú cosa complicada: hi serveixen pizzes i fideus a lestil de Sapa, és a dir, fideus sinonitzats, llargs, prims i rossos, i amarats duna liqüescència més aviat greixosa, com els que serveixen a Shanghai. Abans de caure en un cert estat de desesperació decideixo, la cervesa sense acabar, abandonar les quatre parets daquest bar.
Ha caigut definitivament la nit. Els fars de les motos i dels pocs cotxes que circulen penetren tímidament la capa espessa de la boira. Quina tessitura més compacta! Davant lesglesiola que salça en un extrem de la plaça major última relíquia dels francesos se senten veus, un xivarri somort i una mica de música. Hi faig cap. En acostar-me i poder distingir amb més precisió el contorn dels cossos, els perfils, algunes cares, madono que en aquest precís instant sestà produint un espectacle insòlit, duna bellesa en rogall, que la boira embolcalla amb un petit mantell de misteri: quatre, cinc parelles de joves, tot just deixada enrere ladolescència, aprenen a ballar el vals al voltant dun radiocassette que respira des del terra. Una de les parelles lidera la cerimònia. Els menys traçuts es dediquen a imitar els que més saben. El grup es pren aquesta tasca amb una serietat impertorbable, aquí sembla que no hi ha espai per al festeig ni la gresca. És una classe de balls de saló que té lloc davant per davant de lesglésia, al punt de la nit, amb una il·luminació minsa i distant i envoltats dun mar de boira. Visualment, el quadre resulta hipnòtic i inquietant, com si estigués presenciant un divertimento dultratomba. Torno a lhotel, amb lanatomia de lal·lucinació encastada fins al capdavall del cervell.
El periodisme de proximitat necessita del compromís dels seus lectors per defensar un periodisme més independent, lliure i plural.
Subscriu-te ara!