Strauss en la boira

Maltempsada a Sapa, nord del Vietnam. Comença a caure un ploviscó monòton. El paviment dels carrers —sorra i terra barrejada— s’enfanga a plaer. Desenfundo el paraigües i em deixo endur per la correntia.Varietat infinita de rostres, cossos, abillaments. Els turistes, aquesta banda de l’any, formem un grapat força nombrós. Hi abunden els francesos, que senten una gran tirada per l’antiga colònia. La pluja s’engreixa i el fang es multiplica. Més fred. Fosqueja.

Corro a arrecerar-me en un bar occidentalitzat, “The Gekko Bar”, un establiment que pertany a un senyor francès boterut i d’ulls blaus, una mica flàccid. L’establiment és un perfecte aiguabarreig de “stube” alemanya i de postguerra. Faig una cervesa gairebé a les fosques, ignorant per què tanta absència de llum. Per entretenir-me, faig una ullada al menú —cosa complicada—: hi serveixen pizzes i “fideus a l’estil de Sapa”, és a dir, fideus sinonitzats, llargs, prims i rossos, i amarats d’una liqüescència més aviat greixosa, com els que serveixen a Shanghai. Abans de caure en un cert estat de desesperació decideixo, la cervesa sense acabar, abandonar les quatre parets d’aquest bar.

Ha caigut definitivament la nit. Els fars de les motos i dels pocs cotxes que circulen penetren tímidament la capa espessa de la boira. Quina tessitura més compacta! Davant l’esglesiola que s’alça en un extrem de la plaça major —última relíquia dels francesos— se senten veus, un xivarri somort i una mica de música. Hi faig cap. En acostar-me i poder distingir amb més precisió el contorn dels cossos, els perfils, algunes cares, m’adono que en aquest precís instant s’està produint un espectacle insòlit, d’una bellesa en rogall, que la boira embolcalla amb un petit mantell de misteri: quatre, cinc parelles de joves, tot just deixada enrere l’adolescència, aprenen a ballar el vals al voltant d’un radiocassette que respira des del terra. Una de les parelles lidera la cerimònia. Els menys traçuts es dediquen a imitar els que més saben. El grup es pren aquesta tasca amb una serietat impertorbable, aquí sembla que no hi ha espai per al festeig ni la gresca. És una classe de balls de saló que té lloc davant per davant de l’església, al punt de la nit, amb una il·luminació minsa i distant i envoltats d’un mar de boira. Visualment, el quadre resulta hipnòtic i inquietant, com si estigués presenciant un “divertimento” d’ultratomba. Torno a l’hotel, amb l’anatomia de l’al·lucinació encastada fins al capdavall del cervell.