La dona del mariner

La tradició ho fa. La dona es queda i l'home se'n va. Se'n va en mar i ella s'ho mira pensant si tornarà. És de matinada. La barca vira per la punta i enfila la creu. A bord, el soroll es fa silenci. Un gavià de fusta, com si fos penell, gira empès pel vent, fins a trobar el nord. Allà és ella. Quaranta anys desprès. Tant se val quants ports hi han hagut en les seves vides. A la mar se'n fan moltes de singlades i a la vida també.

Un dia, ella, també es va fer a la mar. Ara és ell qui l'espera. A redós d'aquella cala on més a prop l'un de l'altre varen ser... L'aigua és un mirall on es veuen els seus cabells rossos i llargs mentre se'ls recull. Els peus són tot just on tenen que estar. Els dits acaronen el maó queixalat. Els braços enrere. No s'ho pensa dos cops. Ja és dins! L'aigua quasi no s'ha mogut... Ha trigat en sortir. Més va trigar ell en acostumar-s'hi. Però, encara no és freda l'ànima. Mai no ho ha estat. Són mariners.

Sabem que, un dia o altre, la mar els acollirà. Mentre, cal fer un tomb pel poble i seure's en el banc del “si no fos”. Escoltar la veu de la saviesa, i, agafant-se de la ma, dir-li tot el que no li va dir... Li fa mal aquí. Li fa mal allà. Li fa mal el cor, qui ho hagués dit!

Són d'on són i s'ho tindran que sentir: què fan aquest dos fent el pop? Són com són, i, os clar! Què els hi fot?

Quan un mariner, els dos ho saben, comença de notar que li queda poc per a quedar-se en terra és un moment molt fotut. En tenen l'experiència. Però, la melangia, perillosa companya de la distracció, fa que la mar, amb la seva profunda saviesa, els jubili a temps. Ell voldria, abans de que això els arribés, fer-li el petó que mai no l'hi ha donat. Allà on ella sap. On el fons és fa negre, i, quan gires, es torna blau.