Una suor lenta i persistent

L’estiu ja ha infectat Hanoi. I serà llarg: no se n’anirà fins ben entrat l’octubre. És precisament en aquesta època de l’any quan l’estranger que viu a la capital s’adona que el país té més d’una i de dues arrels enfonsades en les entranyes del tròpic. Els dies s’aixequen clars, amb els cels alts i escombrats de núvols. El sol inicia la seva verticalitat per caure després —des de les nou fins a ben entrades les sis del vespre— a plom sobre totes les formes d’aquest petit espai de terra. Hi ha moments que en el cel fins i tot ha arribat aquell blau vellutat de l’estiu que els meus ulls només havien pogut veure en la cinta de la nostra costa. Les temperatures, no cal dir, han pujat una barbaritat.

A Hanoi —com a tota la resta del Vietnam— gran part dels ciutadans du a terme les seves activitats laborals a peu de carrer, en un aire lliure total, sota la intempèrie climàtica que toqui segons el dia. Aquesta mateixa gent que la resta de l’any formigueja copiosament i sense interrupció ha sucumbit als embats estivals i, enfebrits per aquesta inclemència, ha caigut en un estat de sopor i de quietud inusuals. Els "xe om", els taxistes de motocicletes, que durant els mesos més productius volten els seus vehicles com un felí engabiat, sempre a l’aguait del turista que vulgui anar, posem per cas, del llac de Hoan Kiem al Mausoleu de Ho Chi Minh, aquests dies han decidit plegar veles i jeure damunt mateix la carcassa de la moto, el cap recolzat al selló, els peus pengim-penjam a l’altra banda del manillar i el barret inclinat sobre els ulls. És tota una estampa.

El col·lectiu més nombrós dels que feinegen al carrer són els venedors ambulants. D’aquest col·lectiu se’n pot treure, a canvi d’una quantitat irrisòria, tota mena de fruites i verdures; poms de flors naturals —les més espectaculars de la temporada són les flors del lotus, tan belles closes com badades—; roba, sabates i tota mena d’accessoris, des de maquillatge, gorres i barrets, fins a guants de màniga llarga —arriben gairebé fins a les espatlles— perquè les dones es protegeixin dels embats terribles de la solana quan es desplacen en moto o en bicicleta; pa, pa en abundància i tothora acabat de fer; diaris i revistes. Fins i tot hi ha el senyor de la
balança: un home escarransit que arrossega amunt i avall dels carrers una balança alta com un Sant Pau perquè la gent s’hi pesi. Se’l sent arribar d’una hora lluny, perquè la seva eina de treball emet, des d’un altaveu estratègicament amagat, una música antiga i rinxolada.

Doncs bé: aquest col·lectiu tan bigarrat i heterogeni que abans es desplaçava d’un cap a l’altre dels barris en bicicleta o a peu a la recerca dels seus clients més o menys habituals, aquest dies ha decidit adoptar una posició una mica fetal. Aquests venedors han passat de ser ambulants a estàtics. Ara és el client qui, pràcticament, s’ha de desplaçar fins al punt urbà, minúscul i sempre ombrejat, on el venedor ha acabat per instal·lar-se, a la gatzoneta, el rostre en una mena d’indiferència extàtica, el ventall d’espart amunt i avall, de dreta a esquerra. En aquesta posició de pseudo-abandonament, les hores els van regalimant cap i espatlles avall, com una suor lenta i persistent. Acabada la jornada laboral —deu, dotze o més hores—, recullen la paradeta i se’n tornen per on van arribar a primera hora del matí, qual el sol encara era alt i blanc i en la llum havia quedat impregnada una mica de la fresca agradosa de la nit.