Fer llenya de l'arbre caigut

Aquest modern refrany que bé podríem aplicar en qüestions de reciclatge ens anirà com anell al dit per a parlar avui de música.

Els que som d'una determinada època estem una mica farts de que, per la manca de qualitat de la música actual, es facin servir temes irrepetibles. En espots de televisió, falques de ràdio i arreu on és necessari anunciar un producte; la seva qualitat acaba per associar-se a la impecable factura d'un tema que els que som de la generació corresponent recordem la tonada però no el nom de qui el cantava o el grup que l'enregistrà.

Aquest aprofitament sistemàtic ens fa pensar, en primer lloc, que l'arbre caigut devia ser de dimensions considerables a jutjar per la quantitat de bona llenya que encara s'està fent, i, segon, que ha tingut poca o nul•la descendència, per motius obvis. És una música que ven per si sola, amb independència del reste d'elements de la campanya. I això, els publicistes ho saben i ho valoren. Però, la voracitat publicitària no manté els criteris adients per no cremar la resta. Es dir, alimentar la cultura del jovent al que va destinat l'anunci i fer justícia dels drets d'autor. Si es vol, també, refrescar la memòria d'aquells que fa més de quatre dècades teníem la sort de ballar i gaudir amb la música que ara fan servir de sintonies.

El mateix acut amb les versions que s'han fet de gent encara en actiu. Tot plegat, es pot qualificar de mal gust censurable. On la manca de qualitat i d'idees que, amb comptades excepcions, és el pa nostre del món musical d'avui dia, fa que qualsevol temps passat fos millor. És un fet inqüestionable que posa a prova la nostra memòria històrica col•lectiva. Tot i que no cal remuntar-se al passat. Creadors musicals de vàlua fan ara d'arranjadors de gent com: Serrat, Moncho, Lucrècia, Ríos o Dyango. Els mateixos cridats a ser els creadors de les sintonies de Catalunya Ràdio, Catalunya Informació, Catalunya Cultura i TV-3. Feina, sortosament, no els falta. Una feina que caldria considerar de feina a l'ombra.

Una dotzena de creadors sense afany d'un excessiu protagonisme. Que han fet allò que els ha tocat fer per a viure, com tothom. Que han provat altres camins sense assolir l'èxit, consistent en vendre molt fent una música de qualitat. En un país com el nostre de cultura musical més aviat encapsulada que tot el que ve de fora li'n sembla millor. Al capdavall, però, encara no s'ha fet justícia. Hem refereix-ho a col•locar en el seu lloc els que s'ho mereixen. És una feina en la que els mitjans i els que els fem tenim la nostra part de responsabilitat.

Algun dia, potser, sabrem qui hi ha darrera la música de les “3 Bessones” sense tenir que trucar per telèfon a la TV-3. I els diré més. Si repassen la trajectòria musical dels nostres compositors tindran, de ben segur, més d'una agradable sorpresa. Perquè no ho proven?