Roselles

El noi es deia Artur, i passava cada dia amb bicicleta per la mateixa carretera. Al cap de dos mesos, els avellaners farien ploure al fossadet de la cuneta les flors amb el fruit arrapat, encara verd. Ell volia però dolia. Va girar l’últim revolt abans d’arribar al poble, i llavors va veure el ramadet de roselles que pastaven en el fanal mig ajupit del marge. No s’ho va fer dir dues vegades: en va collir un ram sencer i amb una espiga d’un camp de blat que hi havia uns metres més enllà el va lligar. Va posar-lo, fixat amb una goma, a la cistelleta de darrere el seient del bicicle. Amb el bransoleig de la cursa els capets de les roselles anaven fent que sí...

En arribar al poble, el noi no va enfilar el carrer de casa seva, i això que encara hi havia d’anar a buscar dues cantines de llet que calia repartir amb la màxima urgència. (La llet, dins la cantina de metall, es devia anar espesseint com la sang al cap del vell que, a aquella hora, tenia una migranya definitiva, tres cases més avall.) Va engegar a pedalar placeta de les Tórtores amunt, fins arribar davant el portal de ca la noia. Va pitjar-ne el timbre amb una decisió admirable per a la qual feia un any i mig que no trobava el moment adequat (o ara o mai). El va obrir una minyona amb davantal blanc i cabells grisos. La noia, Dolores, era dalt, a la seva habitació, fent deures d’aritmètica. El noi anava a l’escola pública, i aquella tarda no tenia deures: l’única aritmètica que havia de practicar, amb tot de números apilotant-se-li al cervell, era la que discriminava entre l’èxit o el fracàs de la seva gosadia, una tarda com aquella de principis de juny.
—¿Quién es? —va demanar Dolores des de l’altell llunyà de l’aritmètica.
—Un chico que dice querer hablar con usted —aquí la criada va desaparèixer, amb el plomall blau de la pols gronxat per la mà dreta com si fos la crinera d’un cavallet de fira.

Tot seguit, Dolores va baixar l’escala, parsimoniosa com Gloria Swanson a Sunset Bulevard. Un graó, mitja suspensió del peu en l’aire, tempteig de la puntera damunt la superfície d’un altre graó; un altre graó, mitja suspensió del peu en l’aire, tempteig de la puntera... Quan la va tenir al davant, al noi se li va fer un nus al coll (celles enlaire i empassada de saliva gomosa com el bol alimentari): amb un gest mesell, va fer veure que se’l destrenava amb els dits —com si desfés el nus d’una corbata—, però la noia no va entendre la broma. Artur es va girar de sobte i va agafar el ram d’una revolada, sense fixar-s’hi gota per mirar de recompondre’l. Va assajar de fer una reverència (estava com un flam) però es va quedar en una ridícula posició, mig a la gatzoneta. La noia va prendre, amb les celles molt analítiques que gairebé se li fonien en una sola ratlla prima damunt dels ulls, aquelles tiges verdes sense cap mena de gràcia, despullades dels pètals que uns moments abans justificaven la bellesa —relativa, però sentida— del regal. La cara de la noia semblava una enya castellana:
—Ets un idiota. A les noies se’ls regala flors, no pas tanys escapçats.

No hi quedava ni un pètal de rosella. Ni un. Un cop de porta sorollós el va deixar amb un pam de nas. Els d’allò (¿com ho havia dit, la nena exquisida? ¿talls escapçats?), a terra, com una garba dolorosa, descompartida. Volia morir-se allà mateix. A partir d’aquest moment: aniria a casa seva, clavaria puntada de peu en una cantina i, en acabat, s’hi pixaria dintre (total: l’estómac a qui havia de fer profit aquella llet ja no servia, perquè es trobava dins de la córpora del vell que acabava d’estirar la pota). En canvi, si hagués refet el camí, carretera amunt, hauria gaudit d’una experiència estètica de primera magnitud.

Hauria vist un camí de sang fet de pètals de rosella: com si un filaberquí li hagués encertat la carn tibada del cor, sota el seu pit bategant d’adolescent —el cor d’un ciclista que degota. (La passió.) Hauria vist, al mateix marge d’on havia collit les roselles, unes floretes menudes i grogues molt més humils, però també més resistents a l’erosió de l’aire en oposar-li una certa velocitat rodada. (La bilis: estaven intactes.)

En aquest cas, com en tants altres casos atribuïbles a la passió del cor, el noi s’havia enganyat. Diria que, de retruc, el noi havia enganyat també el lector, que covava tantes o més esperances que el protagonista d’aquest conte intranscendental. I havia enganyat, per si fos poc, el narrador i tot, que hauria jurat que les roselles, a la cistelleta del portaequipatges, feien que sí amb el cap. I, encara que no quedi bé reconeixe-ho, el narrador m’havia enredat a mi mateix, l’autor: amb el narrador havíem pactat que el símbol central del text seria un pom de roselles, però havíem acordat així mateix que darrere del sí de les roselles
hi havia d’anar un rotund punt final de paràgraf, i no els punts suspensius que ja avançaven —ara me n’adono: truculències al·lusives de la tipografia— el caminet de sang molla i primerenca del pobre noi que sense voler havia fet ploure pètals de rosella en una carretera i que ara s’acabava d’encertar el canell esquerre —que degotaria fins a buidar-li l’ànima— amb una navalla rovellada, tot i dir-se Artur (com l’avi mort que seixanta anys enrere havia fet gravar un nom tan bonic en la conxa blanquinosa del mànec d’una navalla, ara retuda per la mà del nét i florida d’òxid, amb unes lletres d’un color groc com la bilis en estat natural).
Ja no hi havia més Arturs a la família.


*Jordi Llavina és escriptor i presentador del programa de llibres a Catalunya Cultura Fum d’estampa.