La bellesa d’un rostre

Jo tinc una tirada especial per les formes que prenen els rostres de les dones japoneses. Al Japó he vist rostres esculpits a cops d’un burell magistral, donant com a resultat una bellesa gairebé furiosa, a voltes gèlida, a voltes brutal, sempre inquietants. A l’altra banda de l’espectre, apareix la neu lluent de les belleses tendres i perfumades, rostres que eren la traducció anatòmica d’un pètal.

Per les venes dels japonesos corren sangs diverses, encara que ells ho vulguin amagar i acabin sempre per negar-ho. Els mongols, els xinesos, els indígenes inú i, sobretot, sang coreana, que és la que més els costa de pair. Aquest aclariment ve al cas per esclarir la gran varietat que pren la coloració de les pells japoneses. Hi ha des de la pell torradeta, tirant cap a la canyella una mica enfangada, fins a la pal·lidesa lívida i gairebé translúcida. Al meu parer, la japonesa guanya amb una pell perfectament blanca, equilibradament blanca, una blancor en el seu estat de puresa absolut, si és que aquest estat existeix.

De fa uns anys ençà que el jovent del país de què parlem continua tenint la mala pensada de tenyir-se els cabells d’allò que ells en diuen "ros". Quan un jovenet o una joveneta entra a la perruqueria amb la intenció de posar en pràctica aquesta idea és ben segur que en sortirà amb la seva bellesa, si en tenia, palesament delmada. El cabell japonès és un dels més bells del món: la seva coloració natural, en els anys més prenys de joventut, és d’un negre tan ferotgement intens que desvarieja, es desorienta i acaba amb unes fines vetes de blau molt subtils. Encara recordo la primera vegada que la vaig descobrir, aquesta subtilesa blava, anant en un vagó de tren, finestra enllà un sol espaterrant, jo dempeus i tot de caps japonesos enlluernant-me amb la seva irreal iridescència entre negres rotunds i blaus intermitents.

Així doncs, quan el japonès es tenyeix de ros no pot vèncer la ferma voluntat del negre i el resultat és francament patètic: és perfectament el color del gos que fuig, l’estrany naixement d’un roig macerat i suburbial.

Tornem a la noia de rostre blanc, blanc en el seu equilibri més exacte, ara afegim-li el llarg onam d’aquests cabells negres amb fines subtileses blaves que li cauen d’un extrem a l’altre. Potser un traç a penes visible que ha deixat una barra de llavis i una ombra que repassa la ratlla ovalada dels ulls. Els pòmuls sostinguts en l’aire i la punta de la barbeta una mica inclinada a un costat. Però s’allunya, ja s’allunya i l’he perduda enmig de tanta gernació.