Visita al temple

Ahir va ser la meva última classe de llengua vietnamita abans de les vacances d’estiu. En arribar la professora, la vaig literalment arrencar de casa per portar-la a una pagoda que ja havia visitat unes quantes vegades abans. Volia anar-hi en companyia d’un nadiu perquè m’expliqués, in situ i tant com pogués, sobre els temples i pagodes del Vietnam.

Normalment, el recinte presenta una tranquil·litat envejable. Amb prou feines hi ha una ànima humana. Els cops que hi he anat, cap al tard, una mica abans del crepuscle, quan les cigales estan a punt de lliurar el seu cant a les granotes, el temple sembla descansar. Potser algun monjo, sortint d’algun recambró, fa un acte de presència tímid i fulgurant.

Quina sorpresa, ahir, doncs, en veure tantes motos aparcades fora del temple. Era prop de la una. El sol queia de forma vertical, invencible, i escopia una xafogor amb prou feines suportable. En entrar al temple, però, i de la banda del claustre, la canícula va quedar completament enrere. Les parets, força gruixudes, amortien la batalla impossible del sol. A mà esquerra, un grup de gent dinava, asseguts a l’entorn d’una taula de fusta. A la dreta, a la banda dels altars, enllà de la sèrie de budes idèntics —no eren budes, però, sinó bodhitsaves, sants que en vida van arribar a la il·luminació— tres monjos feien el seu àpat, també asseguts al voltant d’una taula. Ombra i una mica de frescor. La meva professora els va demanar per l’antiguitat del temple. “Mil anys”, va contestar un dels monjos, una criatura d’aspecte inversemblant, totalment extraordinària. Rapat al zero, duia les dents tenyides de negre fins al capdamunt de les genives, com feien antigament les geishes de Kyoto, costum estètic i asiàtic que també conserven les velles del Vietnam. El seu cos no devia pesar més de 45 quilograms. Bevia cervesa, cosa que, en principi, no és gens habitual en un monjo budista. De tant en tant, amania el seu discurs amb una rialla ampla que mostrava la foscor total de les seves dents tenyides. “Avui és un dia especial, el teu amic estranger ha tingut sort en visitar-nos precisament aquesta tarda. Aneu a l’altra capella.”

La capella és a l’altra banda del claustre, amb el seu jardí petit que gira a l’entorn d’una bassa, al centre de la qual emergeixen dues masses rupestres plenes de molsa i d’un bon grapat d’anys sota els embats del temps. La capella era plena de gent que, asseguda sobre estores de vímet, pessigaven menjar d’uns bols amb els seu palets. Hi havia diversos grups, tots fent una rotllana d’entre vuit-deu persones. La meva professora va començar a fer indagacions.

Al Vietnam és costum —meitat religió, meitat superstició— que, en complir-se trenta-cinc dies de la mort d’un ser estimat, tothom faci cap al temple. En un extrem de les capelles, es planta la foto del finat i uns quants rams de flors. Mentrestant, un escamot de dones prepara l’àpat a la cuina mateixa que hi ha a la “singha”, la comunitat de monjos budistes. El menjar, donada la circumstància i la localització de la cerimònia, és irremissiblement vegetarià. En acabat, les dones carreguen damunt plates tot el menjar que han cuinat i el porten a la capella. Se serveixen cerveses i refrescos. L’atmosfera és tranquil·la i profundament agradable.

El mort d’ahir—per dir-ho d’alguna manera— era un home de seixanta-tres anys, professor d’anglès de —segons em van informar després— la Universitat de Llengües Estrangeres de Hanoi. A la capella, doncs, a més d’amics i familiars, hi havia un bon grapat de col·legues i fins i tot algun deixeble.
Vaig ser convidat a seure damunt d’una de les estores a compartir el dinar amb aquella gent tan afable. Al meu costat hi havia una dona gran i menuda.
Duia unes ulleres estrafolàries que no feien altra cosa que augmentar-li la dimensió dels ulls de manera un pèl ridícula. Els seus cabells, blancs i recollits en una trossa sobre el clatell, li donaven un aire de sàvia serenitat. Em mirava, em somreia i m’oferia un altre bol de menjar. O animava algú del grup a omplir-me de nou el got de cervesa. Era la sogra del difunt i semblava estar divinament entretinguda per la cerimònia i la presència sobtada d’un blanc occidental.

Els bols de menjar, diminuts, delicadament presentats, s’anaven succeint davant els meus ulls: tofu arrebossat i fregit; espinacs passats per la paella amb oli de soja i bocins d’all; amanides on la fruita —pinya i papaia— compartien plat amb verdures, el bitxo i el pebre; “paté” de mongetes, una pasta ben premsada i cuita que recorda vagament algun embotit del nostre país; i arròs, arròs blanc i bullit, presentat en petits cúmuls i sense una gota de brou. Els meus comensals insistien que ho tastés tot sense excepció, acostant-me els bols, els palets, escandint-me més cervesa. En portar-me algun mos a la boca, els enxampava indefugiblement mirant-me embadalits, com per interpretar el sentit de les meves expressions facials després d’haver tastat la glòria de la seva gastronomia. Les seves atencions eren tantes que jo diria que havien definitivament oblidat la raó última de la seva visita al temple.

Va retrunyir un tro una mica al lluny i algunes exclamacions van omplir la sala on dinàvem. Des de fa uns dies, cada tarda el cel acumula un gruix imponent de nuvolades negres, i, cap a la mateixa hora, descarrega una gran tromba d’aigua acompanyada de vents gairebé huracanats. Som al bell mig de l’estació de les pluges, que al nord del Vietnam s’allargarà fins al setembre.

Van començar a caure les primeres gotes de la tamborinada. Els més joves van sortir a la porxada del temple, arrecerada sota el ràfec d’extrems enlairats, a contemplar la bellesa d’un espectacle que, no per quotidià, deixa mai de ser enigmàtic. La somnolència amenaçada del Llac de l’Oest quedava a la nostra dreta.

He contemplat sovint aquestes tempestes, que poden ser veritablement terribles. El vent empeny les branques amples de les palmeres i eriça la pell del llac. Al cel s’esdevé el pur atzar: si d’una banda l’electricitat travessa el mur negre dels núvols, de la banda contrària el sol perfora la massa inconsistent dels gasos i, aleshores, uns feixos inversemblants de llum d’aram es precipiten de biaix fins a ferir la superfície de l’aigua. La tempesta no és mai llarga, a tot estirar dura un parell d’hores. Després, en amainar, l’atmosfera refresca, el cel a poc a poc comença de nou a obrir-se, i el sol, una mica fatigat, recupera la seva posició d’abans de la tronada.

Les dones s’han alçat del terra i comencen a recollir les restes de l’àpat. Algú em buida els últims dits d’una ampolla de cervesa. La meva professora, a l’altra extrem de la capella, xerra amb un parell de comensals. Sembla, doncs, que la tempesta ha donat per enllestida la cerimònia i que la gent comença a passar. Salutacions, encaixades de mans i alguna reverència. Als rostres d’aquestes persones —que han tingut l’amabilitat de convidar-me, jo que sortia literalment del no-res, a una seva reunió d’íntim record pels ja traspassats— s’ha instal·lat la llum del deure acomplert i em fan adéu amb exquisida cordialitat. El temple a poc a poc es va buidant i torna el cant de les cigales. La meva professora ve a rescatar-me del meu entotsolament enlluernat, gairebé extàtic. “Què t’ha semblat?”, em demana.