Drama d’unes il·lusions

No us heu fixat mai amb la paraula il·lusió? La segona accepció del diccionari la defineix com un error òptic o mental mitjançant el qual confonem la realitat amb un vel d’aparença; traient-ne el toc metafòric, que en la majoria del casos no té, em quedo amb això de l’error mental. Bàsicament perquè el meu propòsit en aquest escrit serà desmentir certes opinions creades que o bé no són certes o bé distorsionen greument la realitat. Totes elles fonamentades, precisament, en errors mentals col·lectius, en falses creences, en meres il·lusions.

La majoria d’opinions són la darrera expressió d’un sentiment, d’una creença, d’una convicció... Les opinions, quan són compartides per un nombre majoritari (o no) de persones, sovint es converteixen en allò que anomenem Opinió Pública. Creure en l’existència de segons quines opinions públiques significa assumir determinats errors mentals, tornem-hi, il·lusions.

Des dels èxodes bíblics la humanitat sencera ha pogut presenciar deportacions en massa: pobles confinats, cultures perseguides, ètnies borrades del mapa. Així com l’expulsió de jueus i mudèjars, practicada pels Reis Catòlics ara fa mig mil·leni resta com un fet més de la història, la bio-política duta a terme per Hitler persisteix encara en la memòria de tots com un vestigi cínic de l’aclamada modernitat. I és que el segle que estem apunt de deixar no ha parat de generar episodis de xenofòbia i racisme col·lectius.

L’Europa fragmentada en estats-nació a finals del XIX entrà en estat de gas (incendiari). La crisi de la democràcia a la majoria de països encetà el segle amb casos tan dramàtics com l’afer Dreyfus a França, en què un coronel de l’exèrcit fou condemnat a mort, amb proves falses, acusat d’haver passat informació militar als alemanys. La veritable raó per la condemna era la seva ascendència jueva. En aquell moment les dretes nacionalistes immerses en una campanya obertament antisemita governaven l’estat francès. Al llarg del segle, com és ben sabut, han anat succeint-se, entre molts altres esdeveniments llastimosos: un parell de guerres mundials (que es diu ràpid), la segregació dels negres als EEUU, l’expulsió dels tibetans per part de l’estat xinès, l’Apartheid a Sud-Àfrica com a guinda final del procés de colonització; més recentment trobem el genocidi planificat contra la majoria de la població de Timor Oriental, l’extermini del poble txetxè sota la patètica justificació d’intervenció antiterrorista, etc. Tots aquests casos que es succeeixen irritants com un rac-rac que no para, la gran majoria de nosaltres hem tingut la macabra sort d’estudiar-los en alguna assignatura, de debatre’ls en un bar amb els col·legues, i fins i tot ¿qui no n’ha fet alguna que altra conya burleta, i cínica, tot sigui dit de pas?.

Lluny dels casos més sorollosos, aquests que sembla que no vagin amb nosaltres perquè formen part d’una història abstracta, ens escandalitzem passius: i això que hi ha menys distància de Roma a Zàgreb o Mostar, que de Roma a Barcelona, per dir alguna cosa. En l’actualitat, les actituds xenòfobes i racistes també persisteixen en l’interior dels països europeus civilitzats; aquestes s’emmarquen en el nou fenomen migratori procedent dels països pobres de sud i de l’est: el negre, l’àrab, el moro, etc. En aquest sentit la política de tancament de fronteres que l’Europa civilitzada ha posat en pràctica des de les crisis econòmiques dels anys 70 no ha impedit l’entrada d’immigrants. Pel que fa a Espanya el conjunt de normes que regulen l’entrada i presència d’immigrants al nostre país rep el nom de llei d’estrangeria, una llei que a diferència de països com França, gaudeix del consens i el suport majoritari tant de partits polítics com dels agents socials (conjunt de ciutadans organitzats) en general. A França, dèiem, la promulgació de les anomenades Lleis de Pasqua (1993), pel govern conservador d’Alain Juppé, van posar en situació irregular a milers d’immigrants que es veieren fulminantment desposseïts del dret de ciutadania, 9000 immigrants deixaren de ser ciutadans francesos a l’instant. En aquest cas, gràcies a la mobilització ciutadana i a l’acció dels moviments de solidaritat, els carrers de les principals ciutats de França s’ompliren de manifestants en favor de la regularització dels immigrants. Finalment, el govern francès cedí a modificar la llei.


A Espanya difícilment es desestabilitzarà un govern per les mesures preses en el terreny de la immigració. Al marge de petits moviments de ciutadans, la promulgació de lleis que regulin l’entrada i la presència dels immigrants al nostre país no preocupen. Així doncs, en molts casos, sobre els immigrants recau la llei de la passivitat, per part de les institucions, o de la calle, per tots aquells ciutadans que decideixen agafar pals i actuar contra l’estranger. Aquestes premisses són l’explicació última dels casos succeïts recentment a Terrassa i a El Ejido. Abans deia que existia consens polític, i de fet existeix, però es veritat, també, que els paràmetres en què es mou el debat dels polítics, basat en la solidaritat, el respecte i la plena integració de l’immigrant, no reben una resposta unísona per part del conjunt de la societat espanyola.


I és que existeix racisme i xenofòbia en la nostra societat, mig diluït, mig amagat sota l’estendard de la democràcia en la ment molts. Per Raïner Zoll, quan s’intenten buscar les causes d’aquestes actituds, ens trobem amb una primera explicació de tipus econòmic, relacionada bàsicament amb la por de perdre la feina. En el segment de treballadors precaris -aquells que entren i surten del mercat laboral en funció de la conjuntura econòmica- i dels exclosos -aquells que han perdut definitivament la feina i que difícilment en trobaran una altra- es produeix una confrontació directa amb els immigrants, ja que aquests són percebuts com una competència directa pel que fa al repartiment del treball. Per moltes de les persones que es troben en aquests segments, l’immigrant, identificat com el cap de turc, com en la seva època havien sigut el jueu o el comunista, és aquell a qui se li vol fer pagar la factura de l’atur. És en aquest moment quan ens trobem davant de la primera gran il·lusió, en el sentit que abans feia referència. Res més lluny de la realitat: els immigrants ocupen aquells llocs de treball que el natius rebutgem. A El Ejido el 92% dels immigrants treballen en el sector de l’agricultura com a peons de la revolució del plàstic, nom que reben els cultius intensius d’hivernacle que s’han estès com una plaga a moltes zones del sud d’Espanya. Les seves condicions de vida a la província d’Almeria es poden resumir sintèticament amb dues dades: el 42% viu en magatzems i el 55% no disposa d’aigua corrent. El sentiment de perjuri vers l’immigrant és, doncs, gratuït, i això sembla que ens legitimi, encara més, per actuar de la manera més cínica possible. Mentre que per una banda la mà d’obra provinent de fora ha permès l’enriquiment sobtat de pobles sencers, per l’altra són els mateixos beneficiats els que, pobrets, se senten amenaçats per la presència dels immigrants. Amb tot, la presència d’immigrants no genera per se majors índexs de criminalitat i delinqüència, en tot cas es fàcil pensar que si els immigrants se situen en els segments més baixos de l’escala social, estan abocats a transgredir determinades regles, igual que nosaltres, els ciutadans autòctons.


Moltes de les manifestacions racistes i xenòfobes troben, també, una explicació de tipus cultural: en l’actualitat els joves ja no vivim en les mateixes condicions que els nostres pares. És a dir, aquella societat d’individus destinats al consum massiu, formats per a la constitució d’una família, i abocats a treballar vuit hores amb la seguretat que proporciona un contracte estable, ha passat ja a millor vida. El canvi de model i d’expectatives que genera la nova situació a què ens enfrontem ha conduït moltes persones, en especial joves, cap a un estat de desorientació, que poc o molt tots percebem; a més, ens trobem que no ha aparegut un model cultural (en el mateix sentit del que definia la generació del nostres pares) igual de paradigmàtic i/o substitutori. En aquest context, molts joves cauen en el rol del desencantament i busquen en la xenofòbia i el racisme una manera d’expiar al seu propi desencís. Pensem amb els casos ocorreguts recentment al barri de Ca n ‘Anglada (Terrassa) o a Premià. Cal dir alguna cosa més?


De totes, la il·lusió més histriònica és la que associa la progressiva arribada d’immigrants amb els primers símptomes de futures invasions en massa. Com si d’un nou Tarik es tractés, (amenaçant des de la riba sud del Guadalete) grans segments de la població espanyola perceben un neguit que es converteix en xenofòbia i que els impulsa a rebutjar l’immigrant. Podem estar tranquils, l’explosió demogràfica anunciada al sud no s’està produint. Contràriament, com diu Danilo Martuccelli en una entrevista concedida recentment a El País, «encara que la natalitat als països del sud continua sent més gran que a Europa, les distàncies s’estan reduint cada cop més, de manera que no es pot descartar l’assoliment d’unes tasses equivalents sud-nord en el transcurs dels pròxims anys». De moment, els grans moviments migratoris s’estan produint dins els mateixos països del sud, del camp a la ciutat, en definitiva el mateix procés demogràfic que caracteritzà l’Europa del segle XIX. Lluny de témer un exercit amb ànim de conquesta, el que arriben són ànimes perdudes amuntegades en petites embarcacions que es disgreguen, en el millor dels casos, tan bon punt recalen a les roques de la costa andalusa.

Podem despreciar l’altre: el moro, l’amic, el veí, el negre. Perquè, per un mateix, tothom, absolutament tothom, són els altres. Amb tot, és massa senzill fixar-se sempre en el més dèbil i aïllat per caprici, pel simple fet d’alliberar les nostres frustracions. Sembla ser que tenim unes ganes incomprensibles de confirmar allò de ‘homo lupi lupus est’ que ja fa masses anys que anuncià un desenganyat Hobbes. O no n’hem après, és a dir, estem en ple procés d’aprenentatge, o no tenim la més remota intenció d’aprendre’n. Jo em declino per aquesta segona opció. (Alerta: lluny del determinisme de Hobbes prefereixo concedir un petit racó d’esperança a la natural i indiscutible capacitat humana per reflexionar i, conseqüentment, aprendre conceptes tan senzills que, malgrat ser tòpics, no s’han de deixar d’enunciar mai: igualtat, respecte, diàleg...). Per això cal entendre que la violència racista no pot ser reduïda, exclusivament, a les accions d’un grapat de skins, o a imaginar el fet xenòfob com una mera confrontació entre marginats. En un cas com el de El Ejido ha aparegut involucrada una majoria social constituïda per ‘honrats i decents ciutadans’ que han trobat pertinent, en un moment donat, ‘patejar’ els seus veïns o cremar-los cases i els comerços. Sartre deia que ‘tots som jueus respecte d’algú’ i amb això volia expressar dues coses: la inevitabilitat de la diferència, és a dir, que tots som susceptibles de ser maltractats per algú que té més poder que nosaltres (en general sempre hi ha algú que te més poder que nosaltres) i la constatació de la persecució d’un poble, el jueu, que ostenta el trist rècord de ser el més cruelment fustigat d’aquest segle XX que abandonem.

Quan es parla d’explicació cultural, econòmica, o del que sigui, només es pretén posar un nom a aquelles realitats que percebem tots diàriament (i alguns en la seva pròpia carn). No és mera literatura, sinó un intent honest d’entendre molts dels comentaris que transcorren per l’àrea de rialla morta i tot el que veus tan bon punt decideixes obrir els ulls sense il·lusions. Pensem-hi.

Xavier Carbonell