De compres per Hanoi

Fa tot just una setmana, a la cantonada on conflueixen el meu carrer —To Ngoc Van— i Xoan Dieu, van obrir una botiga d’antiguitats. De fet, l’establiment ja existia: abans era un comerç especialitzat en la vaguetat més pura. A l’aparador i tirats per terra hi havia tota mena d’articles, de productes i d’andròmines: des de bombetes de llum fins a garrafes d’aigua, tot plegat molt típic de Hanoi. Per això, aquesta sobtada especialització de l’establiment —en aquest cas en ceràmica, pedra i ferro antics— d’alguna manera s’agraeix. I s’agraeix tant que fins i tot l’altre dia hi vaig entrar, cosa que no havia fet mai abans.

Vaig adonar-me de la nova naturalesa que havia pres la botiga en veure, estesos per la vorera al peu de la porta, tot de caps de dracs, de pissarra alguns, d’altres de ferro forjat, els caps de drac que coronen els extrems alçats dels ràfecs d’aquesta i d’altres bandes de l’Àsia. També hi havia, apilonats, una mica incòmodes, àmfores, tines, gerros, grossos i petits, de colors lleonats, foscos. Va ser una rara benvinguda, però prou forta per aixecar-me la curiositat i entrar a l’establiment.

La botiga és de petites dimensions, no deu fer més de deu metres quadrats, amb una rebotiga al fons que es perd dins un pou de foscor i de sorolls opacs. La qualitat del producte i la seva disposició —pertot arreu— fan inevitable que el client es desplaci amb l’ai al cor per por de provocar, d’un segon a un altre, una gran trencadissa. Però és aquesta mateixa disposició la que, alhora, injecta el moment amb tota mena de possibilitats, de possibilitats de grans troballes o petits tresors.

Semblarà mentida, atesa les dimensions del comerç, però en entrar-hi hi havia tres persones que seien al voltant d’una taula nana. Dels tres individus, només un feinejava amb tota claredat i gens d’ostentació: feia números, tot concentrat, en una llibreta. Els altres dos fumaven i contemplaven després el mutis silenciós amb què desapareixia el fum de les seves cigarretes. En veure’m entrar —de fet no hi ha porta, la botiga està perfectament oberta al carrer— un dels dos ociosos es va aixecar com activat per un ressort, va calçar-se un somriure fals i va amollar-me un bon dia en un anglès estrafet, terriblement pronunciat i carregat d’una melosa melodia. Jo vaig respondre a la seva salutació amb el típic “xin chao” amb què la gent del país se saluda. I vaig començar a remenar.

Encofurnades en dues vitrines, hi havia peces de ceràmica antiga i, cosa rara, puntes de llança ferruginoses i rovellades, cobertes d’una pel·lícula florida i verdosa. Cada peça amb un número. En principi, vaig pensar que el número era el preu en dòlars. Anava errat de mig a mig, perquè el preu, en aquest país i en aquest tipus d’establiments, és la cosa menys fixada que hom pot esperar, és un element volàtil, una petita i maliciosa abstracció. Ho vaig comprovar perfectament en indicar el meu interès per una peça de l’exposició, un pitxell blanc il·lustrat amb caràcters xinesos. El senyor del somriure fals va obrir la vitrina i va col·locar amorosament l’artefacte entre les meves mans. El vaig inspeccionar i em va semblar satisfactori. “Quants anys té?”. Aleshores els tres individus van acordar mútuament l’edat del producte: tres cents anys, van dir. Mentida!, vaig pensar a l’acte. “I què val?”.

Aquesta pregunta els encanta, perquè davant d’aquesta pregunta es posa en marxa un mecanisme antic i ben codificat; es posa, a més, en marxa tot el professionalisme i el “savoir fair” del venedor, del comerciant de l’Àsia. Comença el regateig, el remaleït regateig que tan odio. Si el venedor està disposat a marcar uns límits, és a dir, si és ell qui enceta el regateig amb un preu de sortida, encara l’aguanto. El regateig insuportable, però, és aquell que a la pregunta de “quant val?” la resposta és: “vostè digui un preu i ja veurem”. Hi ha molta gent —gent dels països rics, vull dir— que adora aquesta mena de jocs folklòrics.

La resposta del venedor, però, va ser molt diplomàtica, tal com s’estila pel país. Em va agafar el pitxell de les mans, el diposità damunt la taula i em convidà a seure amb ells damunt d’una mena d’escambell. No sé d’on va sortir de seguida una tasseta de te verd, calent, que em van oferir. Aleshores, el segon dels ociosos, deixant anar una rebufada de fum, va dir, en vietnamita: “40 dòlars”. Aquest segon venedor feia la pinta de ser l’amo de l’establiment, qui, en última instància, remena totes les cireres del local. Tenia una cara colrada, vermella com un pebrot, jo no sé si a causa del sol o de batalles etíliques. Els ulls, plens de fils de sang, tenien un iris grogós i humitejat. No mirava mai el seu interlocutor, ans tenien la mirada fixa en un punt indestriable de l’horitzó. Al seu costat, mentrestant, el tercer individu continuava fent números, impertorbable, concentradíssim.

En principi no vaig reaccionar davant la seva oferta. Sobretot en veure que s’encetava un diàleg de franca cortesia i interès. Ara en anglès, ara en vietnamita, van començar a interessa-se per la meva vida professional, laboral, personal. Amatent, vaig respondre, com vaig saber i poder, a totes les seves preguntes. El somriure del primer dels venedors s’havia relaxat ostensiblement. L’altre fumava, escrutant aquell punt indestriable de l’horitzó. Aleshores a la meva dreta es desvetllà una muntanya: l’escrivent, el comptable, va alçar el cap i pronuncià les següents paraules: “Entschuldigung, sprechen Sie Deutsch?”, ho va fer lentament, aplicant-se amb correcció a cada una de les síl·labes. Vaig pensar llavors que em trobava en el millor dels mons possibles, que la meva vida era una festeta plena de sorpreses i que Hanoi era d’un surrealisme picant, fort. Modèstia a part, l’alemany l’he estudiat i, encara que l’hagi oblidat gairebé del tot, una petita conversa encara la puc mantenir. I així s’esdevingué amb aquest senyor vietnamita, amable, voluntariós, que havia passat uns quants anys a la que abans havia estat l’Alemanya Democràtica, és a dir, la no democràtica, la de l’est. Allà havia conduït camions “per aquelles autopistes fantàstiques que tenen els alemanys!”, com ell mateix va exclamar.

Es va produir un silenci que jo vaig aprofitar: “vint dòlars!”, vaig deixar anar damunt la taula. Els dos homes al meu costat miraren el fumador. Aquest considerà en silenci la meva oferta, tancant una miqueta les parpelles perquè ningú gosés entrar dins la seva ment. Assentí amb el cap.