El fill de puta

Jeia solament amb la camisa prima en un llit on es notava la fredor del terra. Tenia els peus enrampats i els braços li tremolaven, però esperava, l´esperava com si esperés el seu destí. Finalment la puta el parí. El cos, encara beneficiós, s´havia pansit lleugerament. La cara, d´una gran mobilitat, malgrat el punt de macilència, de pal.lidesa, després de l´esforç, se li immobilitzà una mica. Els ulls, envermellits per una barreja de suor i llàgrimes, semblaven evitar la mirada cap aquella criatura xopa, de cap boterut. La puta, amb un to de veu cada vegada més evaporat, que va esdevenir malencoliós diguè:<>. La mare, la mare de les putes, mentrestant, l´abraçà amb una tovallola, i amb molt de compte l´acostà a la finestra perqué veiés el nou món, però no va poder veure res; plovia, els regalims d´aigua pentinaven el vidre i l´esborraven. Aquella mateixa tarda morí , amb la seva camisa prima, amb les mans obertes i els dits separats com si volguès palpar alguna cosa. La nova mare acceptà el càrrec amb una certa cara d´amoïnada. Pensant que era objecte d´una represàlia Divina, una condemna inqüestionable i determinant.

La pobra criatura va créixer, i dic pobra perqué va sortir beneita; si més no amb l´esperit pobre. El beneit havia de ser una mica exagerat però no gaire, sense esvalotar els costums: era la clau per obtenir el títol de beneit oficial. Feia vida com tothom, anava a buscar aigua a la font, dormia a les nits, poster menjava una mica menys, repartia rialles. A simple vista no es notava la seva transparència, una mica més brut del normal, caminava desigual però amb fermesa, els cabells esbullats, el front ample, els ulls formosos, com si tinguessin sentit. Rondava sempre pel poble, tancat en els seu món infantil que per ell era el real, pel seu cervell s´hi destilava un tipus diferent de sang. Quan trobava pel carrer algun grup de nois, s´amagava darrere els portals, aguantant la respiració. Sovint es posava morat, i explotava amb un crit ronc. El trobaven. Quan el saludava algun home, abaixava el cap esperant la clatellada. Ell es deixava pegar, no calia amoïnar-se, era questió de temps, no es pot anar contra la naturalesa humana. Els del poble parlaven del beneit amb un cert orgull, no tothom en podia tenir, necessitaven la seva història del beneitó del poble.

Per evitar en tot moment de topar-se amb aquella condició, decidí fer les seves rondes pel camp. Allò sí que era divertit, i no aquells carrers plens de perill! Allà estava segur! Sempre tirava pedres a l´estany perquè li somrigués. Amb un tronquet foradava les teranyines i de vegades s'hi atansava tant que havia d´arrufar el nas i estornudar, perquè en respirar li entraven pels narius. Amb el seu dit innocent, posava de panxa els escarabats i els contava les potes nervioses..Mirava les abelles resseguint totes les flors per veure si se n´havien descuidat alguna. Contemplava les cargolades de les oliveres arrugades, reposava una estoneta a peu d´alguna pedra llimada pel vent, buscava la cua d´una balena entre els núvols. Era feliç!.

Un dia, buscant les fulles més grans i seques per donar una alegria a sa mare, la seva tranquilitat es torbà de cop. Un noi tirava pedres en el seu estany i també li somreia: s'hi acostà. En fixar-se la mirada tots dos abaixaren el cap per rebre... Però no passà res. Es feren amics. Des d'aleshores, els dos pobres imbècils feren sempre la ronda junts. Les dues ànimes agermanades voltaven pels camins polsegosos. Només amb un niu de formigues, amb aquell anar i venir de càrrega i descàrrega, tenien entretiment per mig matí. Quan el sol despuntava les muntanyes, feien cap el poble, escoltant les puputs amb les seves notes d´oboè i passant-se farigola per les mans per fer bona olor. Els del poble continuaven insultant-los “Mira! Ja tornen els dos burros de menjar herba!” però el fet de ser dos els donava més protecció i ja la quitxalla no els esbatussava. Una tarda, buscant maduixes de bosc, veieren un cervatell entre les mates, era una bèstia neta, de pèl fi lluent, s'hi volgueren acostar, però amb la seva poca traça trepitjaren unes branques seques i els fugí mentre intentaven acariciar-lo amb les seves mirades. Sense adonar-se estaven agafats de la mà; ja deveu pensar quina emoció devien haver sentit. Aleshores, en silenci, decidiren anar sempre units en carn i ós.

Però la benvolença d´aquests dos sants, de poc geni, es veié truncada pel progrés de la seva miopia intel·lectual. No hi ha res millor que acomplir l´obligació sense distreure´s. Calia no perdre el temps, i no el perderen. Cada vegada eren més feliços, la seva curiositat es tornà excessiva, obsessionant. Extasiats al matí, extasiats a la tarda, extasiats a la nit, volien rescabalar el temps que en el futur perdrien. Com si ho sabessin. Si un es trobava una mica ensopit, es trobaven tan a prop que passava la confidència per un fil invisible, i l´altre també se sentia una mica ensopit. No parlaven… Total, per què? Una estreta de mans valia més que mil paraules.

Anaven peonant de mans a terra, corrent, rient, bruts i amb el raig sota el nas. Era clar que el seu destí existia i actuava sobre ells i decidia les seves miserables vides. Però nomès podia actuar sobre aquells mateixos que se la proporcionen amb la seva conducta exterior, que és naruralment un eco directe o indirecte de la nostra manera peculiar i privada de ser. La seves vides podrien ser vistes com a insípides, consumides, però la naturalesa és franca i sincera. Com una planta que germina sota unes grans pedres, topa amb milers d´obstacles, es deforma, perd el color, però s´esforça cap a la llum i un rajolí d´aigua encara la pot fer créixer més. La voluntat de viure atrau la vida.

Arribà un dia que els dos inútils se sentiren perduts. Plovia. Baixaren per un barranc per sentir més aprop el brollar de l´aigua que sortia d´una roca. La terra estava relliscosa i per cada pas que feien endavant en feien dos enrere. La pluja els feia la roba més pesada i els molestava. S´ho pensaren: s´havien de deslligar les mans. Es posaren d´acord amb un simple somriure i en deixar-se anar, un relliscà. Rodolà acompanyat de terra i de pedres. L´ociositat del cos de baixar pel precipici el tornava més vulnerable a les tombarelles. Quan impactà contra terra inicià un crit estrident, curt, inmens, alçant la barbeta i tancant als ulls, que flamejà per tota la vall.

L'altre va estar molta estona dret, mirant el cos immòbil al final d´aquell precipici. Intentà bescanviar alguns mots, que no van tenir resposta. No el perdia de vista. Vacil·là abans de baixar, arrossegant-se. Li passà la mà pel rostre i abocà amb parsimònia una mica d´aigua per tal de netejar-l´hi. Sota el front mal encaixat, els ulls restaven clucs, en total indiferència. Ja no es mogué d´allí.

S´havien donat la vida i ara els pertocava donar-se la mort. Li féu un llit de fullaraca, l´incorporà i el deixà dormir. Després de la pluja s´escoltava amb delícia el lleu xarbotejar de l´aigua somorta. Eren tan clares, les nits, que tiraven a blaves. Abraçava aquell cos estèril per donar-se calor, la lluna argentada il.luminava els dos cossos nus, desballestats. Es féu de dia i encara dormia; l'altre tornava a veure la terra monòtona, trista, ja no li agradava el que veia. Recollia mores, maduixes, algun bolet, per quan es despertés; era evident que tindria molta gana. "Quin somni més llarg!", pensava; pobre innocent! I espereva, esperava com si esperés el seu propi destí.

Els nens encerclaven el carabiner fent una pinya espessa, totes les mirades anaven devers ells. Feia setmanes que els buscaven, restaven mig amagats sota el precipici. Encara vingué més gent del poble: tot eren comentaris. La mare, quan va veure el seu fill sense vida, acomodat a al paret, notà en el seu rostre una certa dosi d´intel·ligència. S´eixugava les llàgrimes. El carabiner se li acostà i li digué: “per qué plores, si ja no serveix per a res?”. Ella li contestà “per això mateix ploro!”.

Sergi Gras