Les mars dels tòpics (sic)

Si fa no fa tothom ja ha tornat de o està a punt d’iniciar les seves vacances estivals i, més aviat d’hora que tard, començarà a mostrar a tort i a dret tota la rècula de records, fotografies i souvenirs que ha pogut dur d’aquelles terres visitades. Ho veiem fins i tot en la premsa, on aquests dies abunden els articles inflamats d’un o altre carés de l’exotisme. Els resultats d’aquest intercanvi de missatges amb els conciutadans que han visitat terres foranes són prou diversos: des de la ingenuïtat recalcitrant negada en abundants conceptes preconcebuts fins a l’anàlisi objectiva i ben esmolada.
Viatgem per aprendre o per oblidar o per "desconnectar" de la gran soga umbilical que ens lliga tota una anyada a les nostres esclavituds quotidianes. El fet és que viatgem i, en la tornada, hem dipositat un munt d’imatges noves al centre de la pupil.la. I llavors no ens sabem estar de córrer a escampar per la comunitat els records encara frescos del viatge.

Llegint, doncs, la premsa d’aquests dies —i com era d’esperar perquè és així com els cicles es clouen— he pogut participar d’una manera o d’altra en les últimes experiències estivals d’un bon grapat d’articulistes. Deixant de banda els articles amb greuges comparatius —venim del sud però ens emmirallem en el nord—, el tòpic ha tornat a fer acte de presència. És ben difícil lluitar contra l’estereotip, sobretot si hom pensa que està carregat de bones intencions. Però, molt sovint, la satisfacció intrínseca a la gosadia d’haver emprès i enllestit una aventura ens enlluerna i, en un atac d’eufòria mig sentimental, mig ensuperbida, enllestim les complexíssimes espirals de les nacions en quatre mots o un breu paràgraf.

Per exemple: quines idees no tenia jo abans de visitar el Japó o el Vietnam sobre la seva gent, cultura, paisatge! Després d’haver-hi viscut uns anys he pogut anar esmussant la llança del tòpic amb què m’havia presentat els primers dies de la meva estada. Jo mateix he estat víctima de les seves llançades en constatar les a voltes estrafolàries percepcions que tenen sobre nosaltres.
El tòpic apareix i s’encasta al llenguatge per culpa de les nostres corredisses estivals que, precisament per la seva velocitat, no aconsegueixen dominar el traç que perfili com cal els contorns d’una terra.

I el tòpic augmenta i s’exagera quan l’audiència —tots nosaltres— és ignorant i no ho sap i, a més, li fa una certa mandra la profunda i lenta coneixença de l’altre.