Paisatge inhòspit

Barques i mar en calma. Cat Ba s’aboca a una cala gens capriciosa, força raonable i elemental. És després, unes milles de mar més enllà, que el paisatge es complica, que s’embelleix ferotgement. Estem ben a prop d’una d’aquelles bandes del món que, per la seva desbordant bellesa, prestigien les misèries de l’espècie humana. És la badia de Halong.

A l’extrem esquerre de Cat Ba hi ha una petita dàrsena on ens espera el capità del vaixell que he llogat per a la meva excursió. És un home prim i fibrós, no gaire alt. En veure’m, respon a les meves salutacions amb un cop de cap. Esperem un bot a rems que a poc a poc es va acostant des del vaixell, que no està amarrat, sinó ancorat uns metres enllà del moll. Faig la temptativa, més o menys reeixida, de presentar-me com cal en vietnamita.
Llavors s’il·lumina la cara del capità i tot d’una sembla com impel·lit per una efusió comunicativa. No té cap anglès i, en veure’m arribar, possiblement ha pensat que li esperava una altra diada de gesticulacions frustrants i de silencis. Ens anirem entenent com podrem, amb el meu diccionari i la bona voluntat de tots plegats.

Pugem al bot. Cel gris. És aquell gris impol·lut, que abaixa un cel que, de tan cobert, hom diria net de núvols. Corre un airet fràgil, que tant podria remuntar com apaivagar-se. Rema una vietnamita secallona, potser trenta-cinc, quaranta anys. El cos no li du ni un gram de greix. A l’hora de remar, porta una empenta considerable. I aquí empentar s’escau d’allò més bé. La tècnica remera del pescador d’aquests verals és precisament la contrària al que nosaltres estem avesats pels nostres. Aquí es rema tirant el cos cap endavant, amb una empenta breu i sincopada. Per a complicar encara més la cosa, el remador no seu a l’escó de la barca, sinó que hi posa, d’una manera força incòmoda, l’os de tots dos genolls. Aquesta és la tècnica que fa servir la dona que ens du al vaixell i, més endavant, fixant-me en d’altres bots, he pogut comprovar que és la que tothom fa servir.

Dins el vaixell m’espera un altre home, el més jove de tots. Aquest, al primer cop d’ull, sembla que du una vida més regalada. Té les galtes inflades, sacsons al coll i una bella corba a la panxa. Hi ha un somriure murri als seus llavis que no li cau mai.

Un cop a bord, fem més presentacions, les definitives. Els que venien al bot amb mi són marit i muller. I el que ens esperava a l’embarcació és el germà petit del capità. Constato, un cop fetes les presentacions, que aquesta excursió augmentarà el meu nivell de vietnamita si us plau per força. A mida que avancem —lentament, fent un xup-xup somort— entrem com en una altra dimensió. La brisa sembla haver-nos abandonat del tot i s’esdevé una calma gairebé total, pertorbada únicament per la quilla de la nau. La superfície del mar és plana i opaca, d’una densitat maragda impenetrable. A poc a poc van apareixent els grans illots que fan famosa aquesta badia. Ens envolten de pertot, amb les seves formes zoològiques. Són illots de pedra calcària coberts per una vegetació arranada. Absència d’arbres.

Arribem a unes plataformes flotants al damunt de les quals hi ha les bastides somnolentes i improvisades d’uns habitatges, unes cases més aviat miserables i esquifides. Són llars de pescadors que viuen literalment damunt les aigües del mar. Aquests casulls són alçats en un dels extrems de les plataformes —no gaire extenses—, de manera que la resta els serveix de “pati”. Hi ha famílies senceres, amb dues o tres generacions i un o més gossos. Aquests, en veure’ns arribar, enfolleixen d’impaciència, no sé si alarmats o exacerbats per la presència sobtada d’una novetat com la nostra. Alguns fan la impressió d’estar a punt de saltar a l’aigua.

El paisatge, estranyament bellíssim, amb una forta tendència a l’hostilitat, ens embolcalla i diria que ens observa des del seu silenci indiferent. Estem en un indret profundament inhòspit, inhabitable i, en canvi, aquestes plataformes, les cases, les famílies, els gossos... És possible equiparar la voluntat humana a la indolència? Al cap i a la fi viure al desert és viure a terra ferma. És possible que l’agulló de la necessitat produeixi habitatges, lligams, i fins i tot esperances, allà on l’hostilitat és encara superior a la bellesa?

Algunes d’aquestes llars presenten la llança absurda d’una antena de televisió. Més tard em diuen que una de les plataformes és l’escola, i que també hi ha botigues, alguna fonda. És indolència? O és un cabal de vida inextingible, invulnerable? Aquesta gent passa els seus dies escrivint en l’aigua i l’endemà no en queda res dels seus labors i tasques, de la seva fatiga acumulada amb el pas dels anys, l’endemà tot ha desaparegut, pel vent, pels corrents de la mateixa aigua on escriuen i que travessa les seves llars efímeres. En les seves vides, tot està per fer a cada matinada.

El vaixell s’atura a uns quants metres d’una d’aquestes plataformes. Hi ha intercanvi de paraules entre el nostre capità i un dels habitants de l’aigua. Aquest, finalment, s’acosta amb el seu bot i lliura al nostre home una ampolla que conté un líquid transparent: aiguardent d’arròs.

Tot navegant entre els illots, la seva immobilitat, el cel baix, l’absència de brisa —arrecerats entre tanta pedra calcària—, la superfície opaca del mar, tot plegat entra en una enganyosa confabulació amb el silenci, i aquest es fa més gràvid i penetra fins i tot en la cabina des d’on mirem el paisatge.
Ja feia estona que des de la cuina del vaixell, al fons de popa, ens arribaven flaires delitoses que ens han obert la gana. És l’hora de dinar. Es para taula i, ara un, ara l’altre, van arribant una sèrie de plats de cuina casolana, arrelada al país. La cuinera és la mestressa del vaixell. Demano una cervesa. El capità, però, insisteix que tasti l’aiguardent d’arròs. No me’n sobta pas el gust, és el que m’esperava: una flama líquida baixa pel pit fins a dipositar-se a l’estómac, on fa una darrera flamarada.

Entro en una estranya ensonyació. El paisatge acaba per hipnotitzar-me i quedo pres en les destil·lacions d’una digestió lenta. Per uns instants, perdo la noció del temps, que sembla haver fugit definitivament en el desert de grisos que el cel aboca.

Arribem a Cat Ba pels volts de les tres. S’agraeix, donades les circumstàncies, que no hagi pas plogut. També agraeixo el capità amb una propina: cent mil dongs —uns sis euros. En aquest país un bitllet de cent mil dongs és un bon bitllet. Amb aquest tresor sobtat entre les mans, els dos germans decideixen quedar-se a terra. Em fa la impressió que s’ha produït un fet —la propina— que no tenien previst i és per això que els dos germans han decidit tot d’una —un dia és un dia— anar a celebrar-lo. La dona torna tota sola al vaixell, remant amb les seves petites empentes cap endavant, silenciosa, la mirada perduda en l’horitzó.