Un viatge fantàstic

No volia res més; només un vol que hi anés d'una manera directa, després ja decidiria sobre la marxa, ja que una aventura només pot ser igual a imprevisió. De totes maneres, encara no sé què és el que em va passar. No ho arribo a entendre; però el resultat fou que una setmana més tard ja tenia, efectivament, un passatge per a Nova York.

Em vaig presentar a l'aeroport, i allí em van indicar la porta per on hi havia de pujar; llavors no vaig sospitar res de res; a l'avió, tampoc. Era de la companyia Twa i, ja instal·lat a la meva butaca, em va semblar ser molt lluny de Barcelona, ja que només s'hi parlava l'anglès; però ben aviat un son profund m'allunyà de la realitat i, en somnis, només podia veure com l'avió travessava uns núvols immensos que només em podien conduir al Paradís.

Al cap de molta estona em vaig despertar. L'avió estava molt tranquil, encara que molt aviat demanaren que tot el passatge es posés els cinturons... L'avió, poc després, es posà a tremolar i a vibrar d'una manera perceptible, però no foren uns moviments exagerats; era, simplement, el pas per una turbulència, res més. Em vaig tornar a adormir. Passades unes quantes hores els altaveus em despertaren: ja arribàvem. Tothom estabva molt content fins a l'extrem que tot d'una el passatge per complet es posà a cantar.

Jo vaig baixar de l'avió, com tothom, i la primera sorpresa em vingué tot seguit: els edificis que sempre acompanyen qualsevol aeroport eren inexistents, i haguérem de caminar vers un lloc que no coneixíem. Jo no entenia res de res. Vaig aixecar la vista pensant veure una munió de gratacels i altres edificacions, i res de res, el més absolut buit, només un horitzó que estava marcat per una mena de sorra inacabable que, a la vegada, no tenia cap mesura, només la mesura de la immensitat.

Poc a poc vaig anar perdent de vista tota la gent que m'havia acompanyat durant el viatge, i ja començava a agafar una mica de por, no un temor concret a una cosa determinada, sinó un d'inconcret, perquè no entenia res de res. Jo estava davant del buit més absolut: havia volgut presentar-me en una de les ciutats més importants del Planeta i em trobava, de sobte, en un desert desconegut i també en un país al qual no havia pretés anar-hi.

De la manera més impensada, al mig de la sorra, vaig trobar un arbre. Això em tranquil·litzà, encara que no del tot. Un arbre sempre pot formar part d'un paisatge agradable, encara que un de solitari pot ser tota una altra cosa.

De cop i volta esclatà una veu immensa, quasi ferotge:

–Bon dia!

Ara sí que em vaig quedar esbalaït.

–Bon dia, tornà a repetir no sé qui.

M'hi vaig fixar molt millor perquè m'adonava que la veu sortia de l'arbre, o del costat de l'arbre.

–Bon dia, tornà a repetir la mateixa veu.

Ara sí que ho vaig veure molt clar: l'arbre parlava.

I al mateix temps, i de lluny, aparegué un gos.

–Bon dia, va dir el gos.

Ara sí que ja havia perdut del tot l'oremus i tot el que es vulgui. Vaig obrir els ulls com dues taronges, però el desert seguia allí amb el seu aeroport sense edificis i un arbre i un gos que parlaven. També aparegué un home mut: no podia ni volia parlar. Impensadament se m'obrí el cervell. Tot allò no podia ser res més que una al·legoria de la nostra vida, ja que nosaltres tenim personatges que parlen i fan massa coses, a vegades d'una manera terriblement salvatge, i contràriament són els animals els qui tenen un comportament més assenyat perquè no poden pensar de cap de les maneres... almenys això és el que vull creure...