Premis Accés de la Fundació Salas

Sens dubte, els més feliços són els propis premiats, ja que gràcies a aquest reconeixement podran seguir treballant en els seus respectius projectes, però juntament amb ells, seran –abans de tot– les mateixes persones discapacitades i tota la societat, les que es beneficiaran d'aquests premis.

Els projectes guardonats van ser, en la categoria d'Aplicació (que va rebre 3.000 €), el pis domotitzat d’ASPACE, que permet avaluar les necessitats i possibilitats de les persones amb discapacitat segons les tecnologies disponibles actualment en el mercat; i en la categoria d'Investigació (que va obtenir 15.000 €), el conjunt de tecnologies domòtiques que faciliten la gestió integral de l'habitatge d'una persona discapacitada, desenvolupada per l'empresa B&J Adaptacions.

Tal com assenyalen els objectius de la Fundació Salas, els Premis Accés constitueixen una forma de fomentar la investigació en l'àrea de l'accessibilitat en els habitatges, així com de visibilitzar davant l'opinió pública local algunes valuoses experiències que contribueixen a millorar la qualitat de la vida privada de les persones amb discapacitat, és a dir, de tot el que viuen dins les parets de la seva llar.

De fet, la majoria dels esforços de les administracions i d'algunes entitats privades per promoure l'accessibilitat, es concentren principalment en l'adaptació dels espais públics (voreres, carrers, edificis públics, comerços, etc.); i molt pocs, per no dir cap, en el lloc on habiten les persones discapacitades, això per no parlar dels habitatges de les persones no discapacitades.

Per descomptat, cal reconèixer, agrair i impulsar totes les aportacions existents que ja s'estan fent en aquest àmbit; no obstant això, és necessari donar nous passos, anar més enllà dels mínims que les administracions, des dels seus recursos limitats, poden garantir a totes les persones, ja que de la mateixa manera que qualsevol persona té dret a gestionar la seva vida a la recerca d'un cada vegada millor benestar, també les persones amb discapacitat tenen dret a millorar gradualment les seves condicions de vida.

Encara que soni a paradoxa, la fita que cal perseguir en l'àmbit de l'accessibilitat és precisament l'eliminació d'aquesta paraula, o millor dit, que ja no sigui necessari utilitzar-la, que es doni per entès que tots els espais –públics i privats– ja són accessibles, independentment de si en el moment en què es construeixen, no s'ha previst que els utilitzin persones amb diferents tipus de discapacitat.

Així plantejat i llegit per qualsevol dels que no tenim cap tipus de discapacitat, sembla una exageració, però existeixen arguments més que suficients per a sostenir aquesta demanda. El principal, és la vida mateixa, perquè ningú pot estar completament segur que mai tindrà una discapacitat, encara que sigui temporal, ja que –lamentablement– els accidents laborals o de tràfic estan a l'ordre del dia, deixant a un alt nombre de persones amb discapacitats temporals o fins i tot permanents. Però aquest és el pitjor dels casos, diguem, propi d'un pensament pessimista. Però si som més realistes i veiem el creixent augment de les expectatives de vida d'homes i dones en l'actualitat, i l'envelliment de la població a ell associat, és fàcil concloure que probablement la major part de la població actual d'Espanya (i de molts altres països amb economies fortes i estabilitat política), superi els 80 anys d'edat, fins i tot els 90 en algunes societats o localitats concretes. Per bona que sigui la salut física i mental que es pugui mantenir fins a aquesta edat, inevitablement les capacitats motrius i intel·lectuals de les persones majors es veuen minvades, fet que afecta directament la seva autonomia personal. En altres paraules, d'una manera o altra, així com tots som potencials ancians, també som potencials discapacitats.

En qualsevol dels casos anteriors parlem de la necessitat de comptar amb determinades condicions d'accessibilitat en el propi habitatge, però una persona discapacitada no passa el temps únicament en el seu habitatge. Potser mai hàgim tingut l'experiència, però si alguna vegada ens toca rebre en la nostra pròpia casa –de no discapacitats– a una persona que sí ho és, estarem preparats per a atendre-la adequadament?, tenim les condicions necessàries perquè –per exemple- una persona en cadira de rodes pugui utilitzar el lavabo?, o és que les persones amb discapacitat no poden tenir família o amics als quals visitar?

A això ens referim quan parlem de superar l'accessibilitat.

Sí, sembla impossible, però –tal com diu Eduardo Galeano– per a què serveix la utopia si no per ajudar-nos a caminar. Els Premis Accés de la Fundació Salas són un d'aquests valuosos passos que ens impulsen a creure que sí és possible construir –literalment, amb maons, asfalt i formigó- un món transitable, habitable, obert i disponible per a totes les persones… un món accessible per a tots.