Un futbolín

A Marc, Tetxu i companyia.

Recordo que pels volts dels meus vint anys (és a dir, no fa gaire) solia anar a un local llarg, estret i fosc com una mala cosa que duia el nom d'un jugador de futbol alemany (Rummenigge, era?). Allà hi vaig viure de tot, de tot el que es pugui viure en una nit a la meva… No sé mai si dir "petita ciutat" o "poble gros". De la festa desenfrenada (amb revolta antipolicial inclosa) fins a les sis de la matinada d'un dissabte de carnaval al tedi més aclaparador a les dues o a les tres d'un divendres desafortunat. Tot cabia en aquella espècie de túnel que unia els lavabos amb l'exterior, perquè el local no era més que això: un lloc de pas carregat de gent anant amunt i avall, de la barra al grup d'amics, del futbolín al racó de les jaquetes, de la porta al wàter…

I quantes mirades vaig veure creuar-se en aquells 40 o 50 metres quadrats! La mirada amable i la rencorosa, l'enveja i el despreci, l'eufòria del retrobament alcohòlic d'unes amigues que potser s'havien vist feia un parell d'hores. També hi havia mirades lascives, quasi mai correspostes, i mirades d'amor i pupil·les dilatades que tant es podien fixar en el buit com rebentar-se de riure espasmòdicament. De vegades, uns ulls desencantats i ploranosos parlaven d'alcohol ingerit sense il·lusió i d'altres un somriure de ferro i una rialla expansiva mostraven la satisfacció efímera d'haver agafat una alegre trompa de cap de setmana. Tot això, és clar, a part del grup important, sovint majoritari, de mirades neutres i serenes que passaven l'estona xerrant i socialitzant-se.

Hi havia també qui restava una mica al marge de tot plegat, però així com l'alcoholisme de cap de setmana presenta una multitud de formes (de l'eufòrica, de la derrotada i de la satisfeta ja n'hem parlat, però també hi ha la xerradora, la cridanera, la somnolenta, l'autista, la de l'equilibri nefast…), de la mateixa manera hi ha molts tipus de marginació de cap de setmana. Et trobes el tímid, que sosté un got i beu a glopets tota l'estona o fuma sense ganes perquè no sap com posar les mans; després hi ha qui simplement està bé i no té ganes de fer vida social, i s'asseu, es fuma un porro o escolta la música que posen (que, en aquell local, per cert, era de bon escoltar); i, finalment, per no allargar-me, citaré aquells marginats que (borratxos o no, fumats o no) han entrat en un estat d'observació aguda i miren atentament un munt de coses: la vella televisió que emet pel·lícules de culte subtitulades o subproductes orientals imitació de Bruce Lee, un grup d'amics que balla cançons desconegudes com si fossin la cançó de l'estiu, el tímid que dèiem abans…

Jo m'ho havia arribat a passar molt bé de moltes maneres, en aquell bar, generalment amb l'ajuda d'una quantitat no sempre moderada d'alcohol i esporàdicament de haixix, però els records més nítids que en tinc (no els més divertits, ja que aquests han quedat borrosos) són els de certs moments com el que acabo de descriure: moments d'observació lúcida i agradable. I quan em venia aquesta hipersensibilitat, hi havia una cosa d'aquell local que em captivava: el futbolín.

M'havia passat nits senceres jugant al futbolín. Era més aviat dolent, jo; com aquells equips que ballen entre primera i segona divisió, jo ballava entre els canvis brillants i el xut recte i maldestre des de la mitja, però m'ho passava molt bé i, igual que el Màlaga amb el Barça, vaig donar algun ensurt a les estrelles indiscutibles. Però el que era curiós era que em distreia tant jugar-hi com mirar-m'ho.

Perquè hi havia un món de detalls, d'art i de subtileses que era apassionant d'examinar. El futbolín és l'art de certs jugadors, la seguretat d'alguns canells, les jugades inversemblants que vaig arribar a veure, sobretot a la davantera. Al bar aquell hi havia jugadors excepcionals, que feien quedar bocabadat, amb el sentit real de l'expressió. De tant de veure jugades d'aquestes, vaig fer una teoria que qui hagi vist jugar a futbolín tantes hores com jo em donarà la raó: qualsevol que hagués jugat una mica al futbolín podia tenir xurro i fer en un moment donat un canvi esplèndid, però hi havia un factor que només dominaven els millors, que era el so. Un d'aquells canvis fulgurants del primer al quart jugador de la davantera i del quart al segon, seguit d'un xut recte i decidit a la claveguera, em pot sortir a mi amb una mica de sort, però mai no sonarà d'aquella manera. Només alguns escollits, que s'han passat centenars d'hores de campana de l'institut aferrats als mànecs d'un futbolín, fan que allò dringui amb aquella claredat i que colpegi el fons de fusta de la porteria amb aquell cloc tan greu i incontestable. A la defensa igual; qui més qui menys pot xutar fort i marcar gols des de la defensa, però rarament els sortirà un definitiu cotocloc (que a més és un terme instituït en el petit món del futbolín), que només els més grans tenen per la mà.

Però caurem en el tòpic i direm que el futbolín és molt més que tot això, o almenys allà ho era. Feien delir, repeteixo, aquelles jugades magistrals, però no eren pas menys dignes d'observació detinguda les cares i els gestos dels jugadors i la tensió que es podia arribar a acumular i a alliberar a les vuit barres. A les primeres boles d'una partida totes dues parelles semblaven força relaxades, sobretot els que més en sabien, que sovint fins i tot xerraven amb algú o feien un parell de calades perquè no s'apaguès el porro que havien deixat al cendrer. Però tot canviava quan un dels dos equips havia marcat el tercer o el quart gol; abans d'una pilota decisiva, qui més se la jugava, qui no les tenia totes, havia d'eixugar-se la suor de les mans i del mànec amb el jersei o amb la camisa. Si era estiu, també es passava la mà pel front; de vegades la suor podia atravessar la cella i ser molt empipadora en el pitjor moment. Un dels quatre jugadors deia "aquesta és la bona", mentre picava el cantó del futbolín a la línia de mitjos amb la bola, d'un color blanc brut. Els ninotets metàl·lics, empalats de costat, rígids i inexpressius, prenien vida de cop, com si els fos transmesa una energia vital de les mans dels jugadors, a travès de les barres d'alumini; d'aquesta manera, com més tensió hi havia en una jugada, més vius semblaven els ninotets. Si et miraves els les cares dels quatre contrincants, hi veies de tot: la tranquil·litat fingida i la veritable, el cangueli, la frustració, l'alleugiment, l'alegria, la concentració total i la desconcentració (normalment amonestada pel company). De vegades la ràbia desfigurava unes faccions en el moment del xut, i d'altres algú deixava anar un fort cop de puny al futbolín després que li marquessin un gol, sobretot si se l'havia fet en pròpia porta. Les victòries solien celebrar-se molt modestament, o ni tant sols se celebraven, ja fos per indiferència, per vergonya o per xuleria. De la mateixa manera, les derrotes acostumaven a venir sense grans demostracions de tristesa ni d'indignació per part dels perdedors, encara que se'ls estès menjant la ràbia per dins.

La parella derrotada cedia el lloc a la que esperava, moment que creava controvèrsia molt sovint, perquè mai no estava gaire clar a qui li tocava. Era molt difícil de saber qui era l'últim que havia deixat una moneda de vint duros quan tu la deixaves al marge del futbolín, cosa que donava peu a tota mena d'especulacions i de conxorxes que era gairebé impossible de rebatre amb arguments racionals. Per tant, la gent decidia arbitràriament quan li tocava i, arribat el moment, cadascú defenia el seu lloc (o el que havien decidit que era el seu lloc) amb molta cara dura i mostrant una seguretat total i absoluta; tampoc no venia mai malament de fer-se uns quants testimonis entre la gent que envoltava la taula perquè diguessin que, efectivament, tu (i no els altres, que sens dubte es volien colar) havies posat la moneda darrere dels que acabaven de jugar. Que jo recordi, no va haver-hi mai bufetades (o potser sí?), perquè més o menys tots ens coneixíem, però els relleus solien ser una mica espinosos.

La cua de les monedes de vint duros i tots els tripijocs que suscitava només és un exemple de tot el microcosmos que envoltava aquell futbolín sòlid, massís, d'aparença intrencable, com tots els futbolins. Una altra característica del món a part que es formava al voltant del futbolín era la densitat de l'aire, carregat d'olors atractives d'herba i haixix, que li acabaven de donar aquell aspecte de casino clandestí: un munt de gent al voltant d'una taula de joc on es baten quatre persones, la majoria homes, bevent i fumant… Només hi faltaven les apostes. Aquesta especial densitat es devia a què el racó del futbolín s'escapava del control de la barra (control que, per cert, tampoc no era gaire estricte a la resta del bar, que diguèssim). Els porros eren la millor manera d'observar la gent que es reunia al voltant del futbolín. Un porro passava per tres o quatre boques, arribava a la cinquena en forma de colilla miserable, i era aixafat sense pietat pel receptor lleugerament indignat; això quan no hi havia algun graciós que el tirava al futbolín, cosa que feia que s'hagués d'aturar el joc i que, a la cara o sottovoce, la mare del gracioset en qüestió fos durament criticada. Dissimuladament, havies d'anar seguint els porros i així anaves veient les cares i els gestos de cadascú: com agafaven la canyeta, com la xuclaven, com tiraven la cendra… És divertit de veure quantes maneres hi ha de fumar i quantes coses es poden deduir sobre les persones i les relacions que tenen entre elles només veient com accepten un canuto i com i a qui el passen. No cal dir que són sempre deduccions molt poc fiables i que s'han de prendre com un simple entreteniment; a mi això del dime cómo X y te diré como Y sempre m'ha causat escepticisme i una certa repulsa, que quedi clar.

Doncs sí, era una bona manera de passar vint minutets, mirant el futbolín, sobretot si de fons hi havia bona música, com solia passar al… Stielike? No, no. Com era? És igual. Quan hi havia bon joc, en gaudies, quan hi havia tensió, miraves els jugadors, i quan el que passava damunt la taula no valia la pena, seguies un canuto, que amb una mica de sort t'arribava, fins que encenguessin els llums. "When the music's over, turn on the lights" (o era off?). Aquell bany de raó, de seny, se'm feia un daltabaix, "joder! Però si encara no són ni dos quarts de quatre!". Els del futbolín continuaven jugant com si no ho haguessin notat, com un nen que s'està banyant a la platja i fa veure que no sent com sa mare el crida perquè se n'han d'anar. No paraven fins que venia algú un parell de cops a dir-los que era l'última. Mica en mica, sense presses, la gent anava desfilant, sortia un dels socis amb un ganxo a tancar la persiana i sempre quedava algú. O quasi sempre. Mitja dotzena de melòmans més o menys alcoholitzats es quedaven a escoltar música i a fer-la petar sobre música. No sempre sabien el que es deien, però sempre sabien el que posaven. De vegades em quedava allà, colze damunt la barra i cigarreta a la boca, i escoltava el que deia l'agulla del tocadiscos i sentia com parlaven els contertulians i hi ficava cullerada, segons com. De vegades hi havia una revifalla al futbolín, totalment descafeïnada, perquè els que se solien quedar a aquell after eren millors melòmans que futbolinistes. No hi havia clocs ni cooootoclocs. Era hora d'anar a dormir, no sense abans haver pidolat una poma a la parada més matinera del mercat.
Ja fa temps que penso que no estaria malament fer un curtmetratge que durès el que dura una partida llarga de futbolín, en què apareguessin els tres factors principals que he intentat de descriure: l'art del joc en si, les cares i els gestos dels jugadors i el petit món que es crea al voltant d'un futbolín de local nocturn. Si algú s'hi anima jo mateix puc assessorar-lo per trobar quatre jugadors brillants per fer de protes i algun melòman d'aquells per triar la banda sonora.

El Nota