No tinguis por...

“No tinguis por..., és el vent”, “No tinguis por..., sóc jo”, i quan en sabíem el nom: el vent, el pare, un ratolí al soterrani o un colom al sostremort, s’acabava la por. Però jo ara encara no goso dir-ne el nom, no podré dir-ne el nom fins que no n’estigui segur. Fins que no pugui dir-me: “No tinguis por, són...” I llavors potser vindrà una altra por, més sòlida, més real: es confirmarà que són ells, que ens han envaït i que viuen entre nosaltres. Però n’he de poder dir el nom, per sortir d’aquesta incertesa paralitzadora. Per això, tot i la por, aquesta nit m’embarcaré amb ells.

Deixo aquestes notes apressades com a última esperança. A l’ordinador de l’empresa, al document “Vols nocturns”, he fet la llista de tots els altres espais que potser també han envaït. Si algú obre el document perquè abans hagi llegit això, espero que sabrà què ha de fer.

Treballo a la sucursal de Vilanova i la Geltrú de l’agència de viatges Transtours des de fa més de vint anys. M’han passat quasi tots els casos pintorescos que es poden presentar en una feina com la meva. Hi he atès tota mena de personatges. Ho explico perquè s’entengui que no m’hauria alarmat si no hagués vist ben clarament que n’hi havia motiu.

A l’estiu, quan tanquem al vespre, encara tinc temps d’aprofitar alguna hora de sol per a baixar a la platja. Però arrancat el mes d’octubre, quan surto, ja és ben fosc. Aquest canvi quasi sobtat, des de sortir de dia fins a trobar-me amb la nit, en només un mes, sempre m’ha deprimit. El meu estat d’ànim potser va influir en la manera com vaig enfrontar les circumstàncies, com vaig interpretar la situació, però no altera els fets: més aviat em va ajudar a posar-me en situació de comprendre’ls.

Estava a punt de tancar, els companys ja havien plegat i jo m’havia quedat sol al despatx, quan va entrar una parella d’aspecte estrany: l’home, tètric; la dona, molt pàl·lida. Els vaig reconèixer d’haver-los vist a la matinada: no eren personatges que poguessin passar desapercebuts. A quarts de set del matí, abans de la sortida del sol, jo era al port per rebre uns clients que arribaven amb un vaixell que venia de Mallorca. Vaig fixar-me en l’home que, amb aire d’enterramorts, justament estava aturat al moll al costat d’un cotxe negre i llarg, d’aspecte fúnebre. No vaig poder evitar una esgarrifança d’aprensió, i me’n vaig separar tant com vaig poder. Quan va arribar el vaixell, abans que en baixessin els meus viatgers, en va baixar una dona pàl·lida. L’enterramorts la va fer pujar al cotxe, de vidres foscos, i van arrencar cap a la vila. Quan em van passar pel costat vaig notar un alè glaçat i pudent. I ara els tenia tots dos al davant, a l’altra banda del taulell.
—Voldríem contractar uns viatges per a la senyora —va dir l’home, llançant-me el seu alè fètid.
—Per al cap de setmana de Tots Sants? —vaig preguntar, procurant que no em copsessin la ironia respecte al seu aspecte d’enterramorts i desenterrada.
—Per a aquesta nit mateix.
—A veure si ho aconseguim...
—Ho aconseguirà —va assegurar-me tètricament l’home, mentre m’allargava un paper amb una llista de vols.

El primer avió sortia del Prat tres hores després, a les onze del vespre, cap a Mèxic, on arribava a les tres de la matinada, hora local, tenint en compte les set hores de diferència horària. I havia d’enllaçar amb el vol d’una companyia privada que feia la línia d’Haití i arribava a Port-au-Prince aquella mateixa nit. Al paper ja hi havia anotats el nom de la companyia i el número de vol i ho vaig teclejar sense més comprovacions. Mentre esperava l’OK vaig mirar la dona, que no havia obert la boca. La seva pal·lidesa extrema, els ulls amb l’escleròtica enrogida, la pell apergaminada... Quan el pampallugueig de la pantalla em va fer fixar la vista davant els dos OK sucessius vaig recordar, amb un calfred que em va fer eriçar els pèls del clatell, que Haití era la terra dels zombis i del vodú.
—Ja tenim confirmats els dos primers vols —vaig dir intentant forçar un somriure professional.
—Continuï —va contestar secament l’enterramorts.

El vol següent de la llista també sortia de nit, cap a Tailàndia, sempre cap a ponent, fugint del sol. Mentre n’esperava la confirmació ja teclejava la petició següent: un vol nocturn que sortia de Bangkok a les dotze de la nit, hora local, i arribava a Bucarest a les cinc de la matinada. Amb aquell parell al davant, no vaig poder evitar de pensar en la regió central de Romania, cap on volien anar: la terra del comte Dràcula.
—Té la confirmació? —va preguntar impacient l’home, potser perquè m’havia vist una mica distret.
—No pot trigar. Ara a Transilvània —se’m va escapar, inconscientment, en lloc de Bucarest; vaig mirar cap al cartell dels fusos horaris— ja són quarts d’onze i les agències han plegat, però amb la mundialització de la xarxa informàtica ja no existeix la nit enlloc.
—O no existeix el dia —va afirmar rotundament l’home; la dona s’havia estremit una mica.

Parava un dia a Romania, i encara vaig haver de contractar un vol més, també nocturn, que, amb escala a Roma, arribava de nit al Prat. Jules Verne havia ideat la volta al món en vuitanta dies, amb els mitjans de transport de 1873, i aquella dona la volia fer en tres nits, utilitzant vols regulars de l’actualitat. Un cop tot confirmat, vaig imprimir els bitllets. L’home ho va pagar amb targeta, i, mentre es guardava els passatges, em va fer la petició més sorprenent.
—Jo aniré a esperar la senyora al Prat, quan arribi, però abans passaré per aquí. Contracti per a aquella nit mateix un altre viatge a Mèxic i tota la mateixa ruta periòdicament, fins que li doni la indicació d’anul·lar-ho. Carregui-m’ho a la targeta com li vagi més bé.

Van sortir, deixant un alè fètid i glaçat. Vaig trigar a reaccionar, però després d’haver executat el seu encàrrec vaig comprovar els vols un a un. Tots els avions eren gairebé plens, i tots amb passatgers abonats que feien diàriament, o, més ben dit, nocturnament, la mateixa ruta: una població errant que viu de nit, als avions i als aeroports, i només es permet el descans en dues parades, a les terres dels no-morts. I potser una tercera escala tècnica a la meva vila mateix.

Vaig començar a tremolar. Però he de poder donar un nom i una certesa a la meva por per conjurar-la. Per això vaig reservar per a mi els mateixos vols que la dona pàl·lida i ara surto cap al Prat, a embarcar-me a l’avió de les onze. Deixo aquesta nota a qui la pugui trobar, per si no torno. Tanmateix penso que, si els passatgers de l’avió em descobreixen i em fan un d’ells, hauré de tornar de nit a desfer-me de tot aquell que hagi pogut llegir aquestes ratlles i pugui posar en perill la nostra societat secreta d’habitants de la nit.