En Salvador Fonoll és mort

Els morterets de Festa Major estan muts.
La Plaça està buida, uns ciclistes recorden...
A terra un cartell de la Festa de la Verema, s’escolten els versets del cor l’Espiga.

Recordo d’en Salvador la seva personalitat, sempre disposat a ajudar. Recordo quan ens reclamava aquell fogó que ens va deixar per anar amb l’esplai d’excursió.

Ara, a la Processó, la Dolorosa plora. Plora la pèrdua d’un fill.
I al Casal, en Salvador com sempre, estava al costat de la Rosalia.
La Festa Major d’enguany ha estat estranya, la pluja i el mal temps ha transformat la setmana i ara, de sobte, sirenes, ambulàncies... en Salvador és mort!

La Montse i la Núria amb els nens, estaven tan contentes...
Permeteu-me que li dediqui aquest modest escrit a algú com en Salvador que no deixava indiferent, i és que en Salvador ha marxat...
Mireu, ahir el vaig veure, assegut sota els pins a la Plaça d’en Melcior Güell, l’acompanyaven els seus veïns, Fonolls i amics.
Allà, en un lloc tan senzill es debaten diàriament les grans qüestions de la nostra vida, es repassen els assumptes domèstics, locals i nacionals.

Ara fa uns quants anys, en un Mas de Cubelles, vaig gaudir d’una matança entre amics i coneguts. En Salvador va fer (amb l’experiència de molts anys a l’escorxador) que aquella mort esdevingués diferent, amb un respecte per la bèstia i per la seva feina com no podia ser d’un altre. Ell en observar el meu relat del fets, va contestar “vés, fill meu, algú ha de fer aquesta feina i per sort pel porc, avui l’he mort jo”.

La vida continua, però sense en Salvador, reconeixent que la seva existència ha omplert totes les històries en les que ell ha participat.
Permet-me Salvador dedicar-te unes paraules del poeta, abans però, espero que la llum del teu “fogó” ens il•lumini i ens ajudi a ser bones persones.



Res no torna
del que hem viscut, però tot és més càlid
quan els records són una escorta amable,
per més que el vent afolli tants de somnis
i viure sigui desteixir fal•leres.



... Per la finestra
m’entra tota la vida.
També per ella
se me’n va cada tarda
l’enyor de tu que em manques.

(Miquel Martí i Pol)