Neoliberalisme i globalització: les noves coordenades

És un fet cada cop més contundent que el fenomen econòmic més de moda, la globalització, és inevitable. El creixement dels intercanvis comercials, de les transaccions financeres i de la inversió estrangera per part de les empreses transnacionals a escala global mostra sens dubte una nova realitat económica, que, dit sigui de pas, es configura com una etapa més del propi procés de desenvolupament capitalista.

Però per altra banda, aquesta realitat de la globalització económica va acompanyada d’una ideologia que la justifica i d’unes polítiques que la recolzen i la impulsen. A la vegada aquest fenomen, insisteixo que real, malgrat pot qualificar-se d’universal en la mesura que abraça a pràcticament totes les economies del món no pot afirmar-se que sigui neutre en quan als efectes que genera sobre diferents col.lectius de les respectives societats, especialment les dels països més pobres. Certament la influència de la globalització i l’onada liberalitzadora afecta també als països més desenvolupats però la problemàtica social i humana associada a aquests canvis econòmics es manifesta nuament en la creixent marginalització de col.lectius cada cop més nombrosos als països del Sud.

Per desxifrar doncs aquesta “política” de la globalització ens hem de remetre al paquet de mesures econòmiques que diferents governs desenvolupen sota els dictamens dels organismes econòmics internacionals, concretament del Fons Monetari Internacional. El FMI, juntament amb el GATT (avui Organització Mundial de Comerç) i el Banc Mundial, institucions que havien de governar el nou ordre econòmic internacional de posguerra per assegurar-ne la seva estabilitat, han anat modificant les seves funcions en els últims cinquanta anys d’acord amb els canvis econòmics que es succeien a nivell mundial. Especialment destacable fou el nou paper d’intermediació global –i de gendarmes- que el FMI i el BM van adquirir arrel de la crisi del deute extern als països subdesenvolupats a principis dels anys vuitanta. Des d’aleshores la proliferació dels programes d’ajust estructural del FMI, de caràcter marcadament liberal, ha caracteritzat els paquets de mesures econòmiques que s’apliquen avui a molts països a canvi dels serveis financers que presta el Fons als governs respectius. És la “condicionalitat” del FMI. Aquest organisme concedeix crèdits a països members que ho requereixen per motius com forts desequilibris externs a condició que acceptin i apliquin a les respectives economies el paquet de mesures estabilitzadores i estructurals per endagar el camí que suposadament les conduirà cap al creixement i el desenvolupament ecònomic.

El liberalisme econòmic sintetitzaria perfectament el contingut d’aquestes polítiques: obertura comercial, desregulació financera, privatització,… amb una premisa prèvia a aquests canvis estructurals: cal estabilitzar aquestes economies mitjançant la reducció de dèficits -fiscals i comercials-, d’inflació,… En definitiva, cal deixar que el mercat funcioni lliurament perquè només així pot assolir-se l’eficient assignació dels recursos. Aquesta és la via, la única via. I és que el discurs neoliberal, la ideologia del TINA -there is no alternative-, l’hegemonia del “pensament únic”, se’ns presenta com un indiscutible camí de salvació difícil de combatre.

Malgrat tot les pedres de Seattle i Praga simbolitzen les resistències que també a nivell global es donen com a resposta als perniciosos efectes de les polítiques neoliberals i de la globalització. L’austeritat que comporten les mesures d’estabilització fruit de les retallades en la despesa púlbica, els canvis en la propietat dels actius derivats del procés de privatització o el decreixent paper de l’Estat en l’economia, per esmentar només alguns aspectes derivats dels programes del FMI, semblen conduir més aviat a un creixent empobriment de les classes populars als països subdesenvolupats que no pas a una millora en el nivell de benestar d’aquestes societats. I és que els costos, a l’igual que els beneficis, derivats d’aquest procés no es distribueixen de forma equitativa; la suposada neutralitat en termes socials d’aquestes mesures és una fal.làcia. Més aviat podria afirmar-se que, des de l’altar de l’eficiència i el lliure mercat, es van configurant en aquests països unes societats cada cop més elitistes i regressives sota un ordre econòmicament liberal i formalment democràtic.

Així doncs, una de les qüestions que es plantegen seria: a que responen aquestes noves coordenades que sembla que actualment marquen l’economia mundial? El desenvolupament del capitalisme, com a forma d’organització econòmica i social ha tendit històricament a expandir-se més enllà de les fronteres nacionals i a concentrar de forma creixent la riquesa. I és que justament la reproducció del capital així ho requereix. Aquestes necesitats però xoquen amb d’altres com la sostenibilitat mediambiental o la reducció de la pobresa, dues de les contradiccions més patents del sistema econòmic capitalista. Mentre per una banda el paper d’alguns organismes internacionals, com el FMI -seguint els dictats del G-7 i determinat pels interessos econòmics a qui aquests governs representen- sembla reforçar aquesta dinàmica de creixent desigualtat, per altra banda des de la societat es generen resistències que posen de manifest en últim terme les escletxes del discurs neoliberal i les limitacions del sistema actual per assolir el desenvolupament global.