Emparedat

Emparedat

Realment el nacionalisme fa estralls en la capacitat de raonament de bona part de la població. En temes de llengua i identitat, qualsevol persona sensata pot arribar a sentir-se emparedada:
A una banda hi ha un nacionalisme espanyol "ufà i superb" com sempre, però que ha desat la creu al calaix i la bandera amb la gallina ben planxadeta a l'armari ("per quan vingui un altre juliol") i ara esgrimeix el Nasdaq i el toro d'Osborne contra unes cultures regionals que no són rentables i no estan al dia. Aquest nou nacionalisme espanyol (present a dreta i a esquerra) ja no veu la llengua i la cultura catalanes com un perill per a la integritat d'Espanya, sinó com una romanalla pueril i risible d'uns temps que estan superats. A més, com que cap geperut no es veu el gep, el nacionalista espanyol nega rotundament ser-ho: per a ell només hi ha nacionalismes perifèrics. En aquesta línia, considera que els Països Catalans són una idea "imperialista", mentre que ell s'apropia indegudament de tot lo latino i reclama Gibraltar per "lògica". Però el més greu de tot és l'ús cada cop més freqüent de la mentida pura que fa el nacionalisme espanyol per sostenir averracions com ara que el castellà no es va imposar mai enlloc, o que els castellanoparlants estan oprimits avui dia a Catalunya.
El problema és que a l'altra banda la cosa no pinta gaire millor: ens trobem amb un nacionalisme català reaccionari, que davant de l'agressió es tanca amb pany i clau. Tot ha de ser en català, altrament no ho escolta, no ho llegeix, no ho mira. I si és en català, indefectiblement, val la pena. Un nacionalisme que s'ha inventat una paraula odiosa: "autoodi". Odiosa perquè és lletja i perquè ja teníem una paraula per aquest concepte: "complex". És innegable que molts catalans estan acomplexats amb la seva llengua, i fan servir el castellà en certes esferes perquè el català és "de poble" o, paradoxalment, en els àmbits més alternatius, perquè és massa "institucional"; però el nacionalisme n'està fent un gra massa, d'això de l'autoodi, i a ulls de molts fanàtics pots esdevenir un autoodiat simplement perquè t'agrada més Machado que Papasseit, o perquè encara ha de sortir un grup de rock en català que et faci una mica el pes.
Enmig d'aquest foc creuat és difícil restar lliure de prejudicis, però tot i així Catalunya, en matèria lingüística i cultural, contra el que puguin dir uns i altres, és gairebé un miracle: a cap altre lloc de l'Europa occidental conviuen en un mateix espai una llengua minoritzada i una de majoritària amb tanta igualtat jurídica i sociocultural com a Catalunya. El nostre bilingüisme, per desgràcia, és un cas únic a la Comunitat Europea, cosa que el converteix en l'autèntic fet diferencial català de què tots hauríem d'estar orgullosos. Això no vol dir que no quedi camí per fer, ja que el català encara necessita consolidar-se en molts camps, però blindar amb miralls les fronteres culturals no tan sols atrofia el cervell i la sensibilitat, sinó que és contraproduent per a la llengua. Des d'Encanal, doncs, us convidem a participar, com sempre, amb textos, còmics o el que sigui, sobre el que sigui i, evidentment, en la llengua que sigui. Així és com es fa la revista cada tres mesos.
Contactes?
C/ Rei Pere el Cerimoniós, 41 A. 08800. Vilanova i la Geltrú.
encanal@vilanovadigital.com; tapera@teleline.es
93 815 05 60 ; 93 815 15 84
Consell editorial