VISIONS DE FUTUR

Al llarg de la seva història, el cinema ha gaudit de les creacions d’autèntics visionaris, directors amb ments privilegiades capaços de projectar en la pantalla un auguri del futur que ens espera. Des del “Viatge a la Lluna” de Mèlies o el “Metrópolis” de Fritz Lang fins la recent estrenada “A.I.” de Spielberg, moltes altres pel·lícules han gosat fer prediccions a mols anys vista. Totes elles, al marge que s’hagin apropat més o menys a la realitat que vingué després, suposen una reflexió de l’home sobre el futur de l’home, un cert temor a les conseqüències que portarà demà tot allò que fem avui.



En els dies que vivim, havent superat ja moltes de les preocupacions que ens aturmentaven el segle passat, provablement hi hagi dos grans temes que omplen de temor el notre futur més immediat, dos temes que el cinema s’ha encarregat d’apropar de forma visionària i prematura: la intel·ligència artificial i la biogenètica. Els seus exponents més clars, “2001:Una odissea a l’espai” de Kubrick i “Blade Runner” de Ridley Scott. No hi ha cap dubte que aquests dos films s’han convertit en dos pilars, dos referents amb els quals resulta inevitable comparar tot allò que apareix de nou sobre la matèria. En aquest cas, el que ha aparegut de nou és “A.I. Intel·ligència artificial”, el projecte que Kubrick no va poder fer en vida i que el seu amic Spielberg s’ha encarregat de fer realitat. Pel que s’ha vist fins ara, sembla ser que aquesta nova aportació del cinema dista molt del toc de genialitat de les que s’han citat abans, i la crítica que se li està fent és, en la majoria dels casos, molt dura.



Però crítica apart, el fet que s’hagi tractat el tema de la intel·ligència artificial en una superproducció, en la primera línia de la indústria del cinema, demostra si més no que és un tema capaç d’arribar al gran públic. I, en efecte, l’home veu avui com el progrés il·limitat del que sovint ens hem sentit orgullosos amenaça la nostra pròpia condició humana. Les nostres creacions acabaran per destruir-nos si no ho fem nosaltres abans, i fins i tot això ens deixa en evidència, tant perquè els nostres instints més primaris tornarien a veure la llum, com pel fet d’acceptar que hem fet esforços inútils durants segles d’avanç científic. La rebel·lió de les màquines i la simulació de l’home mitjançant xips produeixen avui més angoixa que mai. Els homes que s’han dedicat a fer prediccions a la gran pantalla bé poden ser uns somiadors fantasiosos, però la història del cinema ens demostra que també n’han sortit visionaris...