Josep Roig Toqués. Curiós

CURIÓS

El passat dia 20 de juliol, un equip d’encanal va anar al Museu de Curiositats Marineres del senyor Francesc Roig Toqués, situat al número 2 del carrer d’Alexandre de Cabanyes, al barri de mar de Vilanova i la Geltrú. Aquest museu, famós per ser lloc de residència de la Carpa Juanita, un peix que beu amb porró i menja amb cullereta, és fruit de 50 anys de passió per la mar del seu fundador i propietari, el mateix senyor Roig, que ha anat aplegant peces curioses de tota mena (no totes en relació directa amb la mar) i ara, jubilat i amb 79 anys, es dedica plenament a mostrar-les als visitants amb una amabilitat i una disposició admirables. Les pàgines següents contenen un conjunt d’impressions a partir dels comentaris que Francesc Roig féu sobre les peces que hi ha exposades al museu i sobre la vida i el món en general.

Francesc Roig Toqués

"És trist avorrir-se”. Aquesta és una de les lliçons que cal apuntar-se un cop païda la visita al Museu de Curiositats Marineres. Un dels pocs moments que Francesc Roig es mostrà indignat aquella tarda que el vam anar a veure fou en parlar de la gent que s’avorreix. I és que només fent una ullada a la cambra absolutament farcida de peces de col·lecció que és el seu museu, us costa d’imaginar-vos aquest home avorrint-se, sensació que s’accentuarà a mesura que us vagi donant detalls de com ha aconseguit (o ha elaborat ell mateix) el material que hi ha a l’habitació.

“El peix lluna, el peix globus i el peix bolígraf”. El passeig (dens, curt en espai, tan llarg com es vulgui en temps) pel museu, amb els comentaris de Roig, és un homenatge a la diferència. La mar és el leitmotiv de la visita, però, de fet, hi ha algunes peces que no hi tenen absolutament res a veure (en un moment de la visita ens va ensenyar una moneda: “aquesta és la moneda més gran del món; bueno, no és res de mar, però a mi em va fer gràcia… Un quilo, pesa, eh!”). Roig sent una atracció brutal pel que és únic i pel que és curiós; curiós i estrany són les paraules que més repetirà durant la visita (a part de la partícula oi): “és curiós, oi?”, dirà uns quants cops. Si li estireu una mica la llengua, us mostrarà la seva extensa col·lecció de retalls de diari: fotos ambigües, fotos còmiques, fotos de fenòmens únics… N’hi va haver una que, tot i no ser de les més impressionants, em va fer pensar: una foto de la bicicleta que funciona més petita del món, un endimari amb dues rodes de mig pam de diàmetre. El que em va fer pensar fou que el simpàtic senyor que la conduïa podria haver estat el mateix Francesc Roig, si en comptes d’agafar-li per la mar hagués tingut la dèria de la mecànica. El món, per sort, és ple de gent única.

“Porto una vida normal”, va afirmar un parell de cops, quan li vam dir que estava molt eixerit per tenir 79 anys. Francesc Roig va haver de compaginar durant molt de temps l’afecció al modelisme, el col·leccionisme obsessiu i pràcticament totes les tasques que comporta la cura del seu museu (inclosa la de guia exhaustiu i ensinistrador de carpes) amb les seves obligacions laborals. I malgrat això, mirant-li els gestos, la cara, la manera de fer, endevineu que la seva vida no ha sigut realment frenètica, ni tampoc tediosa, com s’ha dit abans, però no sé si “normal” és l’adjectiu més adequat. És normal recollir peces de vaixells desballestats, fer que una carpa begui amb porró o, en general, crear un “Museu de Curiositats”?

“Cent mil quatrilions, s’imaginen? És molt, eh, cent mil quatrilions”, digué quasi emocionat brandant una cartolina llarga i estreta amb un u i vint-i-nou zeros, que és el número de grans de sorra que es calcula que hi ha sumant els de totes les platges del món. El discurs de Roig sempre va amanit amb mesures exactes, comparacions explicatives, dades curioses… De vegades esdevé un bombardeig de números: encara que sembli una incoherència, si no hagués anat mai al Museu de Curiositats Marineres, jo no sabria pas que a Iugoslàvia, durant la guerra, hi havia un bitllet de mig bilió de dinars, i que per transportar aquesta quantitat en bitllets de mil pessetes caldrien 50 camions de deu tones cada un, o que per passar un milió de segons calen onze dies i quatre hores, però per passar-ne un bilió calen 31.000 anys i 11 mesos. Amb la sorra ha portat aquests càlculs a la màxima expressió: un dia li va agafar per comptar mil grans de sorra de la platja de Vilanova (“una de les més fines del litoral espanyol”) d’un en un, en acabat els va pesar amb una balança d’alta precisió i, multiplicat el resultat per mil, va anar posant sorra a la balança fins a tenir-hi el pes calculat d’un milió de grans de sorra: el resultat són dos potets sorprenents que contenen mil grans de sorra un i un milió l’altre; són sorprenents perquè al de mil hi ha una quantitat irrisòria de sorra i al d’un milió no n’hi ha més d’un grapat; a partir d’aquí Roig féu números, i li sortí que un bilió de grans de sorra de la platja de Vilanova caben en una caixa de 12 metres cúbics. Però el que ens sobtà més fou l’exemple que ens donà: “quan arribes a casa [de la platja], allò que t’espolses… Escampada no ho sé, però si la vas apilant fa aquest bulto, eh [el d’un milió de grans de sorra]”. Al seu cap sempre hi deuen ballar números i s’hi deuen coure càlculs comparatius com aquests, bàsicament perquè són curiosos.

“I aquí hi ha una barqueta feta amb un pinyol de cirera”. Paciència i laboriositat. I al costat n’hi ha una altra feta amb un gra de mill, que fa dos mil·límetres de llarg (“en un metre caben 500 barcos com aquest”). La bellesa de l’absurd provoca rialles d’admiració al visitant. Francesc Roig va aprendre a fer barques de veritat fent de mestre d’aixa a la platja de Vilanova (al museu hi ha un plafó amb tot un conjunt d’eines d’època que feien servir els artesans de les barques) i ben aviat començà a fer el mateix però en petit. Basant-se amb fotos i llibres ha fet reproduccions que tenen un valor econòmic i sentimental elevadíssim; algunes estan exposades al museu, encara que la majoria les fa per encàrrec a particulars. Òbviament, no les sol fer tan petites: allò del pinyol de cirera i del gra de mill fou un divertimento, igual que els esmentats potets amb grans de sorra comptats.

No us en rigueu ara… Faig col·lecció de matrícules”. No ens podíem deixar el (francament) espectacular àlbum de fotos de matrícules estranyes (entre les que figura l’asturiana O-0000-O, per exemple); el que quedarà per una ltre article, però, és la seva faceta de director cinematogràfic, però tot és qüestió que hi aneu i li pregunteu sobre aquest i molts altres temes que no s’han comentat aquí o que no vam tenir temps de tractar aquella tarda de juliol. Per resumir, es pot dir, amb tot l’afecte i el respecte merescuts, que la peça més curiosa del museu és sens dubte el mateix senyor Roig.

L’home i la carpa

Una carpa que beu amb porró i menja amb cullereta. Ja està tot dit.
“Hosti, tens raó, se’ns ha fet tard!”, va respondre el senyor Roig quan li vam recordar que volíem fer unes fotos de la carpa i es va adonar que se n’havia oblidat. El que és un fenomen únic al món, per ell és d’una rutina aclaparadora. No es pot dir que no tingui un cert carinyo pel peix (com ell l’anomena), ja que li deu gran part de la popularitat de què gaudeix el seu Museu de Curiositats Marineres, però és evident que Roig considera que la Carpa Juanita és un element purament accessori, un simple reclam publicitari (molt efectiu, per cert, i curiós, com no) d’allò que és realment important: el museu. L’únic domador de carpes del món no dóna gaire importància a aquest títol, fins al punt d’oblidar-se a voltes de mostrar la seva curiosa habilitat. Immediatament, però, ens va convidar a tornar-hi, i un parell de dies més tard vam assistir a l’espectacle. Arribats a la porta del museu, el senyor Roig ens va menar cap a la bassa on viu la carpa i va començar la cerimónia: és una cosa realment mínima, i qui no sàpiga apreciar les coses petites en pot sortir decebut; “una senyora se’n va anar i no el va voler veure perquè el va trobar petit… És clar, jo li deia ‘aquí no es tracta del tamany’ i ella ‘mmmmm’ i se’n va anar murmurant. És clar, jo ho reconec, com que fa tants anys que se’n parla, la gent…”, o “una senyora anglesa se’n va anar enfadada perquè el peix no agafava el porró. Fixa’t tu, quina mentalitat, eh! Com que aquell indicatiu d’allà fora està dibuixat així [la carpa agafant el porró]… però allò és una caricatura!”. Ens contà unes quantes anècdotes més i, en preguntar-li si havia pensat mai a parar-se a escriure-les, va contestar un lacònic “sí, home, però també s’ha de saber escriure”, tot i que després acceptà que “seria molt substancial”.

“Aquí tinc una pàgina d’un diari xinès; vaig haver d’esperar un xinès que parlés espanyol, perquè el senyor que em va donar el diari em va dir ‘jo sé que parla del peix però no sé on’, perquè hi ha més articles, oi, i el xinès s’ho va mirar i em va dir ‘mire, es este: pez amaestrado en España’”. Roig acumula 238 articles de diaris i revistes de tot el món sobre “el peix”, han vingut a visitar-lo milers de persones de 83 països diferents i el record de moltes d’elles es conserva en trenta-un llibres de firmes que conserva al museu. Ha rebut cartes i postals de tot el món amb l’adreça “Carpa Juanita, Vilanova i la Geltrú, Espanya”, o fins i tot una inversemblant “Carpa Juanita, Geltura [per Vilanova i la Geltrú], España” que va arribar! Això és una demostració més de la considerable fama del càrpid, que començà a principis dels anys cinquanta, i que explotà posteriorment amb les primeres aparicions al NODO i a la televisió; Roig afirma, però, i ens ho creiem, que gran part de la gent que la coneix és perquè n’ha sentit parlar, i no perquè l’hagi vist als mitjans de comunicació. Cada setmana venen autobusos de nens, de gent gran, famílies, curiosos de tota mena i estudiosos de tots els camps, i també sovintegen, és clar, les visites de mitjans de comunicació locals, nacionals i estrangers. L’home ens explicà impressionat com una televisió americana vingué i aconseguí filmar el peix de nit amb uns filtres als focus que imitaven la llum solar, proesa en què ell havia fracassat repetidament. Realment, les vivències de Roig donen per una biografia realment sucosa. Tant de bo s’animi a posar-s’hi, a recollir (que tant li agrada) les anècdotes, els experiments i els treballs que li han hagut de passar durant aquests 50 anys que fa que va aconseguir ensinistrar una carpa. El llibre, probablement, començaria amb la història de com, per casualitat, va conèixer la Carpa Juanita:

“Ah, el començament d’això? És que molts m’ho han preguntat: ‘com va començar, això?’ És que de vegades hi ha coses… Petits defectes de grans causes, perquè jo no vaig anar a amaestrar el peix, ni molt menys. Aquesta casa estava aïllada, eh, mireu com era aquesta casa quan va començar això del peix, fixeu-vos-hi [ens mostrà una foto de la casa on ara hi ha el museu completament aïllada, quan ara està envoltada de cases i blocs majoritàriament d’estiueig]: és una foto històrica, no es pot repetir, aquesta foto, eh, la casa més a prop era a dos-cents metres, una foto maca. Bueno, com que no passava el carro d’escombraries el pare ho tirava tot allà en un racó i quan hi havia una quantitat agafava un cove i ho anava a llençar a aquest torrent, que ara és la Rambla Companys. Doncs un dia es va trencar el porró que fèiem servir a casa i el pare el va tirar per llençar, i un dia jo, com que fer els barcos [les maquetes] és una cosa entretinguda, de vegades surto a fer un tomet per allà fora, i en passar per allà, hosti vaig veure el porró, la part cònica va quedar sencera; se’m va acudir agafar allò, vaig anar a la bassa del safareig i vaig començar a fer un fil d’aigua amb la boca del porró, sens més, per entretenir-me, i llavors és clar, amb aquelles bombolletes del pujar i baixar de l’aigua, els peixos hi van acudir, però en veure el moviment d’allò, es van escapar, eren esquerps, els peixos són molt esquerps, però aquest [la Carpa Juanita] es va quedar i a mi em va cridar l’atenció, vaig pensar ‘potser aquest peix…’ Vaig repetir l’experiència al cap d’una estona, perquè els peixos ja se n’havien anat, oi, i va passar el mateix: bombolletes en treure allò, xip se’n van anar i aquell… Llavors vaig pensar ‘potser té alguna cosa’, llavors vaig entrar a casa a buscar substàncies, que primer eren proves, oi, i mica en mica, mica en mica, es va lograr això, o sigui si aquell dia no s’hagués trencat el porró, no hi hauria gent que vingués, perquè aquí la gent venen més pel peix que pel museu. Sembla estrany, oi?”

“Aquesta és la filla, la mare està a baix [de la bassa] malalta que ja no puja”, respongué Francesc Roig a la pregunta de si la d’ara era la mateixa que la d’aquell dia. Aquesta confessió pot satisfer la curiositat popular vilanovina sobre si la Carpa Juanita sempre ha estat la mateixa o no, afer al voltant del qual s’han muntat hipòtesis de tota mena.

L’home i el museu

“Tot és segons amb qui ho demanes”. Encara que Francesc Roig ens afirmés que la majoria de peces del seu museu són comprades, també n’hi ha una bona part que són cessions de particulars o de l’exèrcit, i després n’hi ha unes quantes que tenen darrere seu una intricada història de com van anar a parar al museu. Les maneres d’arribar al museu dels diferents articles són, doncs, vàries, però és lògic, tenint en compte el brutal poti poti que és el museu: peixos dissecats de tota mena, mandíbules ferotges de taurons, trossos d’esquelets de balenes, àncores de més de dos segles d’antiguitat, esplèndides closques de cargols de mar de tot el món, parts de naus, reproduccions en miniatura de vaixells, de barques de pesca locals i indígenes, una canoa feta amb un sol tronc buidat, una magnífica tortuga de carei, caps i politges, timons, un joc sencer d’eines dels mestres d’aixa, cartells de pel·lícules sobre la mar, potets amb sorres de platges de tot el món, fotos i quadres dels vaixells, de les batalles i dels mariners més famosos, un gran mapa del món amb els naufragis militars i comercials més importants de la història, espases i altres armes dels pirates, projectils, una escafandra antiga, rellotges de sol de butxaca, sextants i altres estris de navegació antics i moderns, una ostra gegant, un gravat d’una tribu del Camerun amb la Carpa Juanita i el porró, un simulador casolà de la sensació de viatjar en vaixell… No acabaríem mai. Mai. I, si bé algunes peces tenen un considerable valor històric i econòmic, el millor de tot és escoltar les explicacions de Francesc Roig; el secret del museu és la màgia amb què aquest home, autèntic savi de la mar, sap adaptar-se als coneixements del visitant i establir relacions molt il·lustratives entre els objectes que té i altres objectes i fenòmens de la vida quotidiana, cosa que s’explica perquè al museu, com ja he dit, acudeix gent de tota mena. D’aquesta manera, no cal ser un entès del tema (encara que, en tot cas, caldria ser entès d’una infinitat de temes) per gaudir de tot el que hi ha exposat, la qual cosa no treu que no sigui, també, un museu per a amants devots de la mar i de la navegació. A més, Roig us explicarà, si li ho demaneu (i moltes vegades sense demanar-li-ho), la història de cada peça i de com la va aconseguir.

“Mira: això és una reproducció de la farola de Vilanova; és una farola de segona categoria, té un abast de vint milles i tota la nit fa el senyal. I aquí també hi ha una cosa molt curiosa: aquest bitllet, els nanos quan venen aquí amb el col·legi i veuen això diuen ‘oh, què és això?!’. Això són cinc-cents mil milions de dinars, la moneda de l’ex-Ioguslàvia, que durant la guerra van tenir una inflació d’un milió”.
La visita al museu és plena de salts bruscos com aquest: de la curiositat marinera a la no marinera, de l’element local a l’internacional, del vestit de gala de la marina republicana al falconet pirata del segle XVI. Roig canvia de tema tan de sobte com un mòdem canvia de to, però el que és més sorprenent és que aconsegueix fer-ho sense caure en la incoherència: quan comença a passar, per exemple, d’una col·lecció de capses de mistos a una espectacular extremitat d’un peix serra que feia 5 metres i mig, provoca desconcert, però de seguida t’adones que és fàcil deixar-te endur i navegar pel món i pels segles amb la veu de l’home, tot passejant molt lentament pels 30 metres quadrats (amb prou feines) que ocupa el museu. Roig és un d’aquells cuiners magistrals que aconsegueixen barrejar elements inversemblants i aparentment contradictoris i fer-ne un plat magnífic.

“Suposo que ja n’hi ha prou”, conclogué el guia. La visita al museu, que pot variar entre la mitja hora i la tarda sencera (no sé quantes tardes caldrien, però, per arribar a veure tot el que hi ha allà dins), és única i inoblidable; ja sé que són dos adjectius d’aquells del Pere i el llop, que de tan repetits ja ningú no se’ls creu, i solen ser fruit de la desídia periodística, però és que en aquest cas és cert. Si voleu seré una mica més original: aquell museu és el món en un pinyol de cirera.

Dades d’interés:
Carrer d’Alexandre de Cabanyes, 2.
Tel. 93 815 42 63
Web: www.lanzadera.com/carpajuanita
Horari:
Cada dia, matins de 12 a 14 h;
tardes de 17 a 20 h.
Els grups han de concertar visita