Lituània, Letònia i Estònia

Una vegada vam sortir d’Elk, a Polònia, vam agafar el tren que ens portaria a Vílnius, la capital de Lituània. A Vílnius ens va tocar moure’ns en bus fins a Riga, la capital de Letònia, des d’on vam pujar a un altre tren que ens portaria fins a Tallinn, capital d’Estònia, frontera de la CEE i personalment la més interessant.

Un total de 6 dies entre desplaçaments i estades, anem accelerats, massa! Però té una explicació: el nostre visat per a Rússia és d’un mes i volem entrar-hi el primer dia vàlid, ja que no ens refiem massa que trobarem places per al transsiberià d’una manera relativament fàcil. Ja veurem si tenim sort, és període de vacances i a les guies ja t’avisen que els trens van bastant plens...

Sobre aquestes tres capitals que hem visitat i que podreu conèixer millor gràcies a les fotografies que hi ha als àlbums de la web, us puc dir que encara segueixo emportant-me una bona impressió del que coneixem com Europa de l’Est. Creia que aquests països i les seves capitals serien més grises, més pobres i menys visitables turísticament... Però no, les tres capitals i segurament la resta de ciutats són aconsellables, segures i molt ben preparades per rebre-us.

Per mi, el detall principal que recordaré és que aquestes ciutats tenen dues cares, una la zona purament turística on sembla que siguis en un conte de fades; tot és net, s’aprecia riquesa, benestar i un munt de llocs on et podràs polir els calés al preu de qualsevol capital europea... Però, d’altra banda i gairebé separada per un riu o una estació, hi ha una altra ciutat, la real, la de sempre, la de la gran majoria. Com ja haureu vist a les fotos anteriors, m’agrada visitar racons, llocs una mica "abandonats" i sempre que puc... els mercats, allà t’adones del dia a dia de la gent i sens dubte és una gran experiència, pots veure de tot i generalment sempre envoltat de bona gent.

Per aquests llocs et trobes amb la gent que ven el que cultiva o sap fer amb les seves mans, hi ha parades grans i amb un gran assortiment de productes, però a la vegada et trobes amb una senyora, una velleta que ven patates, mel o alls... Des de les 6 del matí que està plantada amb una taula d’1 x 1 amb tres pots, que li donaran al dia i si ho ven tot uns 5 euros...? 10? O una altra senyora a l’entrada d’un mercat on ven una nina vella, unes pinces d’estendre la roba i uns mocadors que segurament cus ella mateix a la nit, després de fer el menjar per a tota una família. Bona gent, gent treballadora que tota la seva vida s’ha dedicat a fer el mateix, i que ho seguirà fent fins que puguin arribar pels seus mitjans fins al mercat, fins que passin a una nova vida.

És el que hi ha, m’ha entrat aquesta dèria en aquest text... Perquè us poseu al meu lloc i en aquest moment, sóc al tren, s’està fent de nit, en Gadea dorm i jo estic escrivint mentre escolto "Lágrimas Negras" de Bebo Valdés y el Cigala...

Un aspecte trist d’aquests llocs i en general bastant habitual a tots els països "de l’est" que hem visitat, és la quantitat de gent enganxada a l’alcohol que malviu pels carrers a qualsevol hora del dia. No et donen problemes, de vegades se t’acosten a demanar unes monedes si aconsegueixen mantenir-se plantats mentre et parlen. És dur, és real, hi és present i en algunes de les meves fotografies ho podreu veure, tot i que no busco el "morbo" amb això, només intento mostrar i a la vegada criticar aquesta realitat des d’aquest racó d’Internet.

Ah, per cert! És per aquests llocs, carrers, barris i mercats on menjar com un "marquès" ens costa 2 o 3 euros en lloc de 12 o 15 si ho fas amb la resta de turistes... Personalment ja m’agrada més la sopa d’1 euro que la de 6, tot i que de vegades en donen un bona clatellada! Potser és que ens veuen el careto?

Bé, fins aquí us escric, quan llegiu això ja serem a Rússia, buscant la famosa ensaladilla.

Gràcies per seguir aquí, espero que us estigui aportant moments interessants i a la vegada útils en aquests moments que em mireu per trencar amb la vostra vida quotidiana.

Mmmm... que bo... Ara sona Bobby Womack amb "He’ll be there when the sun goes down"... així que, me’n vaig a dormir.

Fins a les properes línies, fins a les properes impressions, i una salutació per a tots els nous amics i amigues del camí!