De Romania a Polònia

Després d’un interessant viatge amb tren, vam arribar a Sibiu, una petita ciutat de l’interior del país que ha estat nominada capital cultural d’Europa. Una ciutat petita i interessant on vam passar 3 dies abans de sortir cap a una zona més rural, un poble anomenat Sangeorz Bai, on ens vam allotjar 3 dies en un alberg on ens vam trobar com a casa.

L’etapa següent va ser camí de la frontera amb Ucraïna, vam estar-nos 2 dies a Baia Mare per després arribar al poble Sighetu Marmatiei.

Romania ens ha agradat, encara que ja has de començar a moure’t amb els ulls una mica més atents, ja que, per desgràcia, et trobes amb la realitat que també ha arribat al nostre propi país, el pillatge per part de nens i no tan nens. Una situació que per desgràcia afecta la imatge d’aquests llocs. Al meu propi país això està succeint ja fa bastant temps sense que, de moment, els responsables trobin una solució al problema.

Després de passar la nit a Sighetu… vam creuar a peu la frontera amb Ucraïna; aquí les coses canvien una mica més. El resum d’Ucraïna el puc descriure com “un mal inici amb un bon final”.

Un mal inici ja que a la frontera mateix els agents tenen una actitud bastant prepotent davant el turista, et revisen la bossa tot i la nostra pinta de travelers i fan cas omís al fet que no parlis el seu idioma, ells et segueixen mirant a la cara amb tots els seus galons i et segueixen parlant en la seva llengua, a la qual cosa no saps com respondre.

Després de creuar la frontera vam arribar a un poble petit on, afortunadament, ens esperava un tren per anar a la nostra destinació, la ciutat de L’Viv.

Després d’esperar-nos 6 hores, vam pujar al tren, un tren que prometia molt, ja que estàvem sols! Estàvem molt contents perquè tenia prou bona pinta, però… va arrencar el tren i per mi que no passava de 30 km/h, així que ràpidament vam comprendre per què el trajecte duraria 16 hores.

En un parell d’hores, el tren va passar a convertir-se en una autentica sauna, a cada estació que paràvem pujava més gent, més i més gent, fins que va arribar el moment en què ja ens vam poder oblidar d’estirar-nos per dormir durant la nit… Al tren hi habitaven infinitat d’escarabats de cuina (o sigui, les “cucaratxes” de tota la vida, vaja) que sortien de totes les parets, terra i sostre cada vegada que el tren s’aturava. Les dues o tres primeres vegades no parava de mirar-me-les amb cara de mal rotllo, fins que al final m’hi vaig adaptar i fins i tot les trobava simpàtiques.

De sobte tot va canviar, una senyora que va pujar amb tota la seva família a cop de crit i posant ordre es va asseure amb nosaltres. Era ucraïnesa però treballava a Madrid, anaven tots a una boda. Es deia Maria, i ens va explicar que estàvem al tren més xungo del país, i a més en tercera classe, o sigui que ja ens podíem anar adaptant a la realitat de les properes 8 hores de viatge…

La Maria i la seva família no van trigar a treure una bossa amb embotits i pa, i posar-la al mig de la taula mentre que els homes feien el mateix amb unes ampolles de vodka… A partir d’aquest moment (malgrat que allò encara era una sauna) tot va ser mes divertit… No vam poder dormir ni de conya però ens ho vam passar bé. Gràcies Maria!

A les 6 del matí arribàvem A L’Viv. Tot i la dificultat de trobar algú que tot just parlés anglès, vam aconseguir agafar un taxi cap al centre i trobar un cyber per buscar allotjament. Quina sort vam tenir quan vam reservar el hostel The Kosmonaut! Un petit hostel acabat de muntar pel bo de l’Eddy, un australià que ha decidit quedar-se per aquests llocs.

La ciutat de L’Viv és impressionant, a mi personalment m’ha agradat molt, així que la meva impressió d’Ucraïna és molt bona. Ja us ho he dit abans, un mal inici amb un bon final!

Un altre aspecte que cal destacar de L’Viv és el que veus caminant pels seus carrers… Crec que les “agujetes” que vaig tenir al coll no van ser per caminar amb la motxilla traient el coll enfora com una tortuga… no, no, més aviat va ser pel gir continu a 90 graus amb trencament de dalt a baix per mirar la constant desfilada de “top models” per les voreres d’aquesta ciutat… És una mica difícil d’explicar… especialment per un home després d’un considerable període sense sucar… Hi havia moments que pensava que potser hi havia una càmera oculta gravant la meva cara de babau…

I un altre tren…

Aquesta vegada vam sortir de L’Viv amb destinació a Polònia, concretament la ciutat de Cracòvia.

Tant Cracòvia com Polònia en general és fascinant, personalment tenia un concepte completament erroni d’aquest país. Pot ser que tingués aquest mal concepte perquè al meu país alguns ens diuen polonesos als qui parlem català i ens sentim catalans com jo; i sempre he pensat que si et diuen així igual és perquè els polonesos són xungos o no saben parlar o vés a saber què… Tant se val, Cracòvia és superaconsellable, si teniu una oportunitat tipus low cost per visitar-la un cap de setmana, feu-ho! Us emportareu un gran record i possiblement un canvi d’opinió sobre aquest país i la seva gent. La ciutat i especialment el centre històric els conserven de manera impecable, nets i extremadament segurs, en tot moment hi ha agents passejant per vetllar per la tranquil·litat dels turistes en la infinitat de terrasses i restaurants. A més del centre de la ciutat, cal visitar el barri jueu. Aquest barri va ser zona ghetto durant la Segona Guerra Mundial. A la ciutat pots gaudir de molt bons músics en ple carrer.

Els camps d’extermini.

Aquest ha estat el primer lloc que volia fotografiar des de fa bastant temps, alguna cosa em cridava a trepitjar un lloc on la irracionalitat de l’ésser humà es va expressar sense límit i sense que ningú durant molt temps pogués posar-hi fi.

Crec que Auschwitz i Birkenau han de ser visitats per sentir mínimament el que s’hi va viure. Els pares dels “nous” adolescents, aquests que es queixen i diuen de males maneres a la seva mare “quin fàstic” a un plat de verdura… doncs a tots aquests, en lloc de comprar-los una Play, els texans de marca o el coi de mòbil, millor que els portin a aquest museu i que vegin el vídeo que hi projecten.

Amb les fotos de l’àlbum us en podreu fer una petita idea, però de tot el que vaig veure em quedo amb un dur record. Una cel·la experiment que consistia a tancar a 4 persones, plantades, durant diversos dies i a les fosques, en un espai inferior a un metre quadrat. No em puc arribar a imaginar la lluita per la supervivència, l’autocontrol d’un mateix, la bogeria i l’ansietat que es devien viure allà dins.

Després de Cracòvia ja vam pujar cap a Varsòvia, on vam passar dos dies, i després vam seguir la ruta cap al nord, on ara mateix escric aquest text. Som a Elk, una ciutat al nord del país que es troba envoltada de llacs. Fa dos dies que plou. El divendres sortim cap a Lituània.

Ja hem passat el mes de ruta, un mes d’escalfament com diu en Jordi, ja que el que ens arribarà a partir d’ara és l’autèntic viatge… Aviat intentarem comprar els bitllets per al transsiberià.

Una abraçada per a en Chris, que ja deu ser a Chicago, en Harvin “the dancer” del Regne Unit, l’Angela i tot el grup d’amics de Sibiu. Moltes gràcies per tot per a tota la gent de l’alberg de Sangeorz Bai, Ixiana, Jomela, Luci, Gabriela, Garofita, Aurel, Tic i Julia. Gràcies Anita i Andrea per ensenyar-nos Sighetu i la presó. A l’staff de The Kosmonaut, l’Eddy i a qui ens va dur a comprar els bitllets del tren, en Peter, en Matthew, la Rachael (que ens va acompanyar fins a Cracòvia), en Marc. Una abraçada per a en Pavel, la seva dona i el seu fill, el nen ros que es va passar tot el viatge corrent pels vagons del tren.