Xina

Segurament tenen hàbits i costums peculiars que per als “occidentals” poden ser curiosos, divertits i sens dubte... desagradables. Coses com asseure’s a la gatzoneta a qualsevol lloc, no respectar les cues, sortir a passejar a les set de la tarda en pijama, portar la samarreta arromangada per sobre de la panxa per suportar la calor, i la seva manera sorollosa de menjar (normal! els fideus cremen i són picants!) També cal destacar que n’hi ha pocs que coneguin la utilitat de les papereres i, finalment, es clar... les seves espectaculars escopinades a tot volum, amb escurada de gola inclosa... Durant les primeres hores, fins que no t’hi adaptes, cada vegada que els sents darrera teu penses que t’encertaran de ple... Per sort, també tenen una “refinada punteria”.

A part de tot el que és "curiós", he de dir que en més de dos mesos de caminar per llocs populars i profunds de les seves ciutats i pobles, només he rebut somriures gratuïts i reverències cada vegada que passàvem per davant d’ells, com una salutació ritual i respectuosa; sens dubte són molt bona gent, sincerament admirables.

La Xina és un país de grans contrastos, especialment a les grans ciutats, on pots caminar per una avinguda comercial realment espectacular, impecable, amb 10 persones escombrant davant de les grans botigues, i de sobte girar cap a un carreró i trobar-te dins d’un submón on viuen els qui mai compraran a les grans botigues de marca, on viuen els qui mengen al carrer i estenen la roba sobre el teu cap mentre mires, estupefacte, com segueixen somrient davant d’una forma de vida impressionant, dura i mísera per a nosaltres, els més afortunats.

He vist tres Xines completament diferents: la moderna, la "underground" i la rural

La moderna, amb les seves impressionants infraestructures és un no parar de noves construccions espectaculars. En destaco la capital, Beijing (Pequín), una ciutat que viu de cara als propers jocs olímpics, uns jocs que poden merèixer una reflexió una mica crítica. Hi ha moments en què em pregunto quin preu deuen estar pagant els qui treballen de sol a sol per posar a punt la ciutat, especialment quan aconsegueixes treure el cap per una obra i veure, a la llunyania, on malviuen els milers i milers d’homes que han traslladat per a aquest esdeveniment. Tot i la meva ignorància, crec que és un esdeveniment que, certament, és il·lògic que se celebri en aquest país, un país que ha millorat molt, s’ha modernitzat, s’ha obert al món, però encara practica la censura i l’incompliment d’una sèrie de valors bàsics considerats com a drets humans. Bé, fins aquí vull escriure sobre aquest tema... deixo aquestes opinions per als experts que es dediquen i viuen d’això, jo només sóc un viatger que escriu quatre línies i fa unes fotografies perquè els seus amics i família puguin compartir aquesta experiència i, així, sàpiguen que estic bé. De tota manera, la Xina dóna senyals de millora en els seus aspectes negatius, i estic segur que els propers jocs seran un gran esdeveniment i un gran avenç per al país, com ho van ser per al meu a Barcelona 92.

La Xina "ungerground" és la que trobem quan girem cap a un carreró. És fascinant, carrers i racons replets de bona gent; aquí és on el viatge resulta més fascinant, no hi veureu treballadors posant centenars de flors ni escombrant les voreres, només hi trobareu gent asseguda al carrer, guanyant-se la vida venent tot tipus d’imitacions barates i menjar excel·lent. És on menjàvem cada dia per un euro. Si visiteu aquest país no us talleu, crec que teniu el mateix risc de contraure una indigestió tant si mengeu al carrer com si mengeu en un restaurant normal i corrent. Si sou més sibarites, teniu sort: un bon festí en un gran restaurant us costarà de 20 a 30 euros.

La Xina rural, pel poc que he pogut veure, és única, els paisatges són fascinants, difícils de descriure amb paraules. Quan els veia pensava “Jo ha hi he estat, aquí!” Clar, recordava aquests llocs dels restaurants xinesos de casa nostra, on a totes les parets hi ha quadres amb paisatges pintorescos, i aquí és on t’adones que aquells dibuixos existeixen de debò, i s’ha de conèixer sense presses, ni a grans velocitats, només cal passejar amb bicicleta i ja ho veureu (almenys és el que em va passar a mi), la cara et canvia i es converteix en un somriure de satisfacció, entres en una mena de conte de fades, i la teva ment no para de treballar intentant no perdre’s cap detall.

Aquest és un país idoni per ser un més, per això, la millor manera de visitar les ciutats és en bicicleta. Hi ha carrils especials a les grans ciutats, i a les petites només cal seguir la resta de la gent, com si fos un ramat. Cal saber les prioritats dels trànsit: primer passa el camió, després el bus, a continuació el cotxe, seguit per la moto i, finalment, la bicicleta. Qui ho té pitjor és el vianant, tot un mestre del “quiebro” al més pur estil de “El Cordobés”. Quan us moveu amb bicicleta o a peu, aneu molt amb compte: et poden sortir de cara i no frenen... En Gadea, anant amb bici, es va emportar una motorista el primer dia... Tenen un estil de conducció que consisteix a anar posant el morro fins que un dels dos s’atura. Això sí, et toquen el clàxon contínuament per avisar-te de bon rotllo que s’apropen; res comparable amb un toc de clàxon del meu país. Allà, si toques el clàxon per avisar a algú “de bon rotllo” que t’apropes perquè no li vols ratllar el cotxe, és molt probable que tregui el cap per la finestreta i et deixi anar un “Què?!”, i aleshores és quan arriba la resposta de l’altre, “Què de què?!”, i partir d’aquí tot és “Que et xafo la cara” i vinga, a anomenar els respectius difunts que descansen en pau. En lloc de carnet per punts, haurien de repartir til·la a domicili a més d’un brètol alterat de la vida que no entén que, arribant 15 segons més tard, es pot estalviar aquest atac d’histèria.

Alguns consells pràctics:

La major part del país es pot recórrer en tren, tot i que els vols locals són molt barats (sobre 50-100 euros). Els trens xinesos són bons, i els que connecten grans ciutats com Beijing i Xangai són moderns i molt ràpids.

Lamento molt el parlar-vos de grans trens ara que al poble les coses pinten xungues… quins collons !!!

Be, si visiteu Xina, preneu nota que teniu tres tipus de bitllet. El "seat" és un simple seient, poc aconsellable per a trajectes de més de 15 hores o nocturns, el preu és molt econòmic, vam fer un parell de trajectes en "seat" de 16 hores i el bitllet ens va costar 6 euros. El que seria la segona classe és el que s’anomena "hard sleep", compartiments sense porta de 6 llits... una mica durs, per això en deuen dir "hard sleep". S’hi va bé, i si tens bona companyia és una manera molt interessant de moure’s i conèixer gent. No et preocupis, si hi ha algú al vagó que parla anglès, no tardarà ni 10 minuts a venir a parlar amb tu. Finalment hi ha la “soft sleep”, compartiments privats de 4 llits; perquè us feu una idea, un trajecte de 20 hores pot costar uns 40 euros.

A les grans ciutats encara s’hi pot trobar algú que parla anglès, però a les petites oblida-te’n, porta un mapa en xinès, no t’aventuris a dir el nom de la destinació a la brava excepte que sigui Beijing o Xangai... Ho dic perquè si et mous de poble en poble amb tren, has de tenir en compte que els noms de les ciutats són molt semblants, i pot ser que vagis a fer un bon tomet (com si a Espanya confonguessis València i Palència, però amb uns quants quilòmetres de més...). De tota manera, el millor sistema de comprar un bitllet és que, al lloc on has dormit l’última nit, t’ho escriguin en xinès, i et presentes amb el paperet amb tot ben detallat perquè no t’hagin de fer moltes preguntes. Atenció, la primera setmana d’octubre és festa nacional, i resulta complicat moure’s.

Ruta triada:

Sortint des de la capital de Mongòlia, la nostra ruta xinesa va començar a la capital, Beijing (us recomano el Leo Hostel); des d’allà tot un seguit de trens a Xangai, Xian i, finalment, Yichang, on vam agafar un vaixell durant 4 dies per creuar les tres gorges pel riu Iang-Tsé fins a Chongqing (aquest recorregut el vam fer en un vaixell xinès, per 70 euros, on érem els únics que teníem els ulls rodons, una excel·lent experiència! De tota manera, també hi ha grans creuers turístics, això sí... per 300 euros...); de Chongqing a Guilin amb tren, i després un altre vaixell, aquest només de 5 hores fins a Yangshuo (espectacular recorregut). És recomanable anar amb vaixells populars, preu: 25 euros amb el menjar inclòs. A Yangshuo us podeu estar uns dies a la ciutat, però us aconsello The Guiggling Tree Guest House www.gigglingtree.com: és una granja rehabilitada per un matrimoni holandès, perduda pels preciosos paratges d’aquesta zona repleta de muntanyes arrodonides i a només 5 km del centre, per moure-s’hi amb bicicleta. Després de la natura de Yangshuo, altra vegada amb bus fins a Guilin (15 euros), després un tren fins a Kunming (interessant ciutat), us recomano The Hump Hostel www.thehumphostel.com, llit des de 2,5 euros, molt ben situat, excel·lent ambient. Des de Kunming vam agafar un altre tren cap a la ciutat de Dali (old Dali, superaconsellable), després un altre fins a Lijiang per seguir pujant amb bus cap al nord, en direcció a Chengdu, on ja es pot agafar el tren que porta fins a Lhasa, capital del Tibet. Això sí, parant abans a Lijiang i Shangri-La, on es poden veure paratges fascinants, llocs on ja no hi ha trens. De moment no tinc clar si arribaré al Tibet via Chengdu o bé aventurant-me per les muntanyes tibetanes amb bus, el temps ha empitjorat una mica, portem una setmana de pluges, m’informaré una mica més abans de decidir-me, de tota manera, ja us ho explicaré...

Durant aquests dos mesos hem compartit i conegut infinitat de nous amics, en especial en Jason (que ens va acompanyar per etapes des de Rússia), la Daphne (Ciao!), el Team Australia, el trio madrileny d’informàtics, en Cesar de Sant Cugat i en Tim, que ens vam acompanyar uns dies per Yangshuo, la Lidia, l’Alba la galleguiña, les dues sonades que estan creuant la Xina amb bicicleta... l’Anita i la seva amiga (ho sento, al final no em vaig poder acomiadar!), la Michelle, la nostra amiga hawaiana, en Gabriel, i tota la resta... una forta abraçada! Ho sento, segur que he oblidat molta gent, però per als noms tinc una memòria de peix.

Per acabar

La moneda es el Yuan, fàcil per als europeus: 10 Yuan = 1 euro.
Com a qualsevol país, precaució amb les carteres a les zones turístiques i plenes de gent.

Fotografia:

Podeu veure la totalitat de les imatges al meu web personal, he creat tres àlbums sobre la Xina tal com us he explicat. Com sempre els podeu veure a la secció Portfolio Albums, trieu el que us interessi, feu clic a “play” i a prendre-s’ho amb calma, espero que us agradi i us ajudi a conèixer una mica més aquest gran país.

No dubteu a fer-me qualsevol consulta o opinió a la zona de comentaris.

Bé, fins aquí la Xina... Ja ho sabeu, si uns interessa veure i llegir aquest personatge... d’aquí a unes quantes setmanes us aproparé a les vostres pantalles plenes de mails i estrès la regió del Tibet... Tranquils, no crec que em rapi els cabells al zero i canviï la meva càmera i estil de vida per una eternitat en un temple perdut: m’agrada la meva motxilla i els meus únics texans...