Vull una tapaaaaaaaaaaa!!!!

Ei!! Bon dia a tothom!!!! Sóc una Erasmus vilanovina de viatge per les Europes. Imagino que ja sabeu el que és un Erasmus: un/a estudiant d’aquí que se’n va uns mesos a un altre país europeu, i viceversa.

Molts dels meus millors amics i amigues ja hi han anat, i sempre m’han explicat que havia estat una experiència única. Així que ja em tens a mí, el febrer passat, omplint els impresos de sol.licitud. Usualment pels estudiants que provenen de l’Estat espanyol hi ha bastantes places, perquè també és una destinació molt demanada pels estudiants estrangers, que es pensen que aquí tot és juerga i descontrol (i tenen bastanta raó).

La major part dels meus coneguts que han fet un Erasmus han anat a països com Anglaterra, no per la seva cuina, precisament, sinó per practicar l’anglès. O a Itàlia per les raons exactament oposades (i d’ón tothom tornava amb cinc quilos de més, com a mínim). Així que em vaig decidir per un país on no em trobés gaire gent del meu país, a ser possible, i pogués alternar amb els indígenes.

Com que havia estudiat alemany un parell d’anys d’assignatura optativa em pensava que en sabia ja una mica (cosa que la realitat s’entesta contínuament en contradir-me), així que vaig decidir-me per Alemanya. A més, tot s’ha de dir, Alemanya era dels paisos menys demanats a la meva facultat i tenia més possibilitats que la sol.licitud fos acceptada. Vaig descobrir, així, que Alemanya té un gran problema de màrketing: a tothom que li deia que me’n volia anar a Alemanya, em mirava com si estigués boja -potser ho estic- per haver triat un país amb fama de tenir una idioma complicadísssim, un clima fred i uns habitants amb fama de bàrbars. Els alemanys són detestats en general, pels anglesos i els francesos, mirats amb temor per holandesos i austríacs, amb indiferència pels suissos, i amb clara simpatia pels….. ningú? No podia ser.

He tingut la sort –o la desgràcia- que em donessin la destinació sol.licitada: Bamberg, una petita ciutat d’Alemanya al Land de Baviera, a dues hores de Txèquia, tres de Munic, quatre de Milà, tres de Berlin, i a tres hores de qualsevol ciutat gran. Així, ara sóc a una ciutat que té, si fa no fa, el mateix nombre d’habitants que Vilanova: 68.000.

Així doncs, és com Vilanova? Nooooooooooooooooooo.

En aquesta col.laboració amb vilanovadigital us explicaré totes aquelles coses que els amics em pregunteu als e-mails o quan em truqueu, i que m’han sorprès, per ser molt diferents a Vilanova. Com pot ser que dues ciutats amb gairebé el mateix nombre d’habitants, de dos paisos europeus, a 1.200 km l’una de l’altra, siguin tan diferents? Si voleu preguntar-me coses sobre diferents aspectes de Baviera intentaré contestar-vos-ho en els articles aniré escrivint,
.

Quan vaig arribar, ara fa una mica més d’un mes, eren prop de les deu de la nit i buscava un bar per posar-me alguna cosa calenta a l’estómac: unes patates, un entrepà, unes croquetes, o un Frankfurt qualsevol, tant li fa. Total, un bar a les deu de la nit: hi ha res més fàcil?

Primera gran topada: impossible, com a mínim entre setmana. Vaig descobrir pels cartells dels restaurants que hi havia a la vora de l’estació que usualment la cuina la tenen oberta, per sopar, de 6 a 8 del vespre (hora que la gent sol sopar per aquí: jo hi ha dies que tot just he acabat de dinar) i que després de les nou de la nit difícilment es pot trobar res obert a no ser algun bar de copes –on no hi ha res per menjar, ni cacauets- a la zona de les facultats. Allà estava jo, carregada com una mula, buscant un taxi que em portés a la pensió que havia buscat per passar una setmana fins que no trobés una habitació en un pis d’estudiants, morta de gana i de set, en una ciutat gairebé a les fosques.

Vaig pensar aleshores en la toscana, la carpeta moderna –amb el sempre decoratiu Sergi López, uummmmm- el plantaciones, l’argenteria, el caoba, el txoco, el lizarrán, el tano, el farggi, el puput, el celler, el irura, la granja… amb certa nostàlgia. A mig kilòmetre a la rodona de casa meva de Vilanova tenia més de 50 bars per triar, i aquí amb prou feines en trobaria un, i amb sort.

El taxista va resultar ser un home sorrut i no ens vam entendre: jo li deia el nom d’un carrer i d’un hotel que ell desconeixia completament. Quan li vaig ensenyar l’adreça de l’hotel que duia escrita en un paper, em va contestar en un idioma desconegut. Era allò alemany? Amb el mes i escaig que ja porto aquí he descobert que sí, que és alemany, però un alemany molt diferent del que aprens a classe. És com si algú que va allà a la rasa del miquelet a aprendre català el deixéssin anar, de cop i volta, a un poblet de Menorca, que no entendria ni un 30%. O algú que aprèn el castellà de Salamanca l’enviessin a un poble de Jaén.

Quan vaig arribar a la pensió vaig posar cara de pena infinita i vaig demanar en anglès si em podien portar un cafè amb llet i menjar alguna cosa. Menjar, imposible: la cuina fa hores que és tancada. Em van posar un cafè amb llet de melitta (sacrilegi! A mí la guàrdia!) tamany XXL: m’hi hagués pogut tirar de cap i nedar 25 metres. Amb una galeta, això sí, bonísima.

Vaig trucar mamare per dir-li que ja havia arribat i que feia fred, que no hi havia bars, que a l’habitació hi havia un crucifix immens, i que aquella gent no parlava l’alemany que jo havia après a Catalunya, sinò un dialecte incomprensible que feia acabar totes les paraules amb una espècie de “läe”. Mamare -que sospito que està encantada que me n’hagi anat a passar uns mesos a fora- em va contestar el que sempre diu quan li explico algun problema: “Neeeeeeeena, tú no facis cas, pensa que tot és psicològic”. Mentre mamare parlava se sentia al fons la cantarella de “ventdelplà”. Em va semblar que se li escapava el riure quan va penjar el telèfon.