Tot és qüestió de provar-ho

L’etzibada va anar seguida d’un bon reguitzell d’argumentacions a favor i en contra de la meva defensa dels vins catalans que no reproduiré fil per randa però que van arribar a dividir els participants a la conversa.

Un dels bàndols creia que el mercat dels vins és lliure i la voluntat dels consumidors encara més, per tant que cadascú consumeixi allò que li ve de gust. L’altre sector es decantava pel proteccionisme d’uns vins que sovint són poc coneguts per part del públic i que a més no tenen el reconeixement social que mereixerien.

Ara, però pensant en tot plegat he recordat el cas d’una parella d’amics que conec i que voldria utilitzar com a exemple de moltes altres persones que possiblement es troben en el mateix cas.
En Pere: 31 anys, comercial, emprenedor i amb un poder adquisitiu envejable. La Maria, la seva companya: 32 anys, dissenyadora gràfica i sempre a la recerca de les últimes tendències de mercat. 

Ni l’edat, ni la professió són tan rellevants per la següent exposició però sí que cal destacar que es tracta de persones amb un entorn social ampli, catalanistes, capacitat per sortir a sopar o dinar sovint fora de casa i àvids de cercar nous al·licients.

Albariño versus Penedès

Un bon dia quedem amb ells per dinar a la terrassa d’un conegut restaurant del passeig marítim de Comarruga. Som a principis d’agost, fa calor però a l’ombra s’està prou bé. Demanem una graellada de peix i alguns plats de pica pica per compartir i quan el cambrer ens ofereix la carta de vins en Pere no dubta en agafar-la i sense encomanar-se a ningú fa un cop d’ull a la llarga llista de vins, a una velocitat propera a la de la llum, aixeca el cap i amb veu segura demana: - porti’m un Albariño, si us plau! 

Ostres! De poc que no m’agafa un atac! 

Cosa estranya pel meu caràcter, en comptes de sulfurar-me, vaig decidir comptar a 200 i emprar la tàctica del raonament i les preguntes.

- Perquè demanes un Albariño?

- Per què és el que més ens agrada i a més és el que millor va amb el peix.

- Home a mi també m’agrada però què et sembla si provem alguna altra cosa. Pel que sé, aquí tenen una selecció molt interessant de blancs.

- A nosaltres ens agrada l’Albariño i prou. A més on estigui un vi com aquest, on vas a parar amb els altres!

Això ja em va acabar d’emprenyar i no em vaig poder aguantar:

- com coi (realment no vaig dir coi, però aquí queda millor) podeu presumir de ser tan catalanistes i d’estar tan a la moda si ni tan sols coneixeu el que es fa aquí!. A tu estic segura que et va agradar un Albariño un dia i ja no has demanat mai cap altre tipus de vi. A més com que li sona a tothom quedes bé, oi? Aquí els cellers tenen problemes per vendre perquè la gent pensem que el de fora és millor i ni tan sols ens molestem a saber quins vins tenim a prop.

Sort que hi ha prou confiança perquè segons qui, ja s’hagués aixecat de la taula i hagués marxat; però contràriament en Pere i la Maria van quedar amb els ulls oberts com a taronges i amb un fil de veu en Pere va reconèixer que potser tenia raó i que ell demanava sempre Albariño perquè sabia que no s’equivocaria en l’elecció.

No és un cas aïllat

En Pere no és un rara avis. Quantes vegades hem anat a un restaurant i hem anat directes a buscar el vi que ja coneixem? Quantes vegades hem demanat un Rioja, un Ribera o un Somontano perquè ens sembla que quedarem millor davant la gent que ens acompanya i perquè a més ens sembla que són més bons? Quantes vegades hem hagut d’anar convidats a casa d’uns amics o coneguts i hem optat per portar un “riojilla” perquè és una elecció segura? Senyors, de “Riojas”, de “Riberas”, de “Somontanos”, d’”Albariños” i de “Ruedas”, n’hi ha de bons i de dolents. Com també hi ha vins catalans excel·lents i d’altres que valdria més que no sortissin del celler. Però el que sé segur és que la gran majoria no s’atreveixen a demanar-los per por a equivocar-se, per desconeixement o per no tenir la seguretat suficient per deixar-nos aconsellar per un professional.

Pot ser que el sol fet d’anomenar aquestes zones ens doni un cert prestigi entre els nostres interlocutors però els asseguro que si ens aventuréssim a descobrir vins de l’alçada dels del Montsant, el Priorat, alguns negres de la Terra Alta, els blancs d’Alella, els xarel-los o molts negres del Penedès, etc. quedaríem àmpliament satisfets.

Pensin que quan algú de nosaltres viatja a alguna zona vinícola, únicament trobarà els seus vins a les cartes i a les botigues. I no se us acudeixi demanar-ne d’altre.

Aquí, de cada 4 ampolles que es venen, únicament una és catalana.

Senyors, la descoberta és un món fantàstic.

Tot és qüestió de provar-ho.