Un vi sense terra

Els pocs ceps que encara es mantenen drets creixen envoltats d’urbanitzacions i resisteixen gràcies a la tossuderia d’alguns pagesos i per les dues hectàrees de terreny propietat de l’Hospital Sant Joan Baptista, propietari de la coneguda marca Malvasia de Can Llopis.

Amb una producció de 4.000 litres l’any envellit en 24 bótes de castanyer ubicades al costat mateix de les instal·lacions sanitàries, l’Hospital s’ha convertit en el principal proveïdor d’aquest singular vi. Això no obstant, l’alcalde de Sitges, Pere Junyent (CiU), ja ha manifestat que “caldrà buscar més terrenys per poder ser competitius”. Per Junyent, els terrenys de l’Hospital es podrien ampliar en dues hectàrees més situades a Can Planas, dins mateix del terme municipal, per pal·liar el dèficit de terres on poder plantar nous ceps.

Més problemes

L’exprofessor de l’Escola Superior d’Agricultura de Barcelona i enginyer tècnic agrícola, Antoni Almirall, considera que un altre motiu que pot provocar la desaparició de la malvasia a curt termini és la decisió presa per la Unió Europea d’etiquetar obligatòriament com a vi de licor totes aquelles begudes que sobrepassen els 15 graus. “Això és absurd” -diu Almirall- “perquè la malvasia no és un licor, sinó un vi de postres, i aquestes decisions provoquen que molts pensin que la malvasia és una beguda forta, i no és així”. A tots aquests problemes cal afegir-hi també la “competència deslleial” -segons l’alcalde Junyent- “d’altres que aprofiten el nom per vendre un producte totalment industrial i que el fan passar com si fos artesanal”.
La malvasia sitgetana té denominació d’origen, és reconeguda internacionalment però ha de competir amb 64 varietats més que, com diu Almirall, “tenen més recursos”. Això no obstant, Junyent ja ha manifestat que des del consistori s’emprendrà una política “de reestructuració” que consisteix en promocionar la beguda a nivell nacional i internacional així com ampliar les hectàrees de terreny per augmentar la producció.

Elaboració

L’elaboració de la malvasia es fa de dues maneres i dóna lloc a dos tipus de vi. El primer és la malvasia seca, que s’obté de la fermentació normal del most i així s’aconsegueix un vi d’uns 13-15 graus. L’altra malvasia, la de més èxit, és la dolça, que s’elabora com una mistela, o sigui, afegint alcohol al most abans de fermentar i arriba també als 15 graus. Tot i que els preus són molt assequibles (oscil·len entre les 1.100 i les 2.500 pessetes segons la varietat i el cubitatge de l’ampolla) i tractant-se d’un vi que s’ha de deixar envellir cinc anys, el cert és que el futur de la malvasia pot ser amarg. Només els terrenys que va donar en testament el darrer descendent de la casa Llopis, Manuel Llopis de Casades, a l’Hospital Sant Joan Baptista el 1935 a canvi de mantenir l’elaboració i la qualitat, sobreviuen al pas del temps. És potser aquest un dels motius de la resistència d’aquest vi que, com diu Almirall, “segur que els Déus en beuen”.

Reportatge publicat al diari AVUI signat pel periodista Bernat Deltell i Milà