La personalitat també compta

Gran emoció a tot el món. Es veu ja a la porta una tercera guerra mundial, però Kennedy reuneix el seu gabinet de guerra i amenaçant amb mobilitzar i amb instal·lar míssils americans a Turquia, obliga Kruixev que doni l’odre de tornar a la URSS els vaixells que porten a Cuba les armes atòmiques. El món respira. I Kennedy s’obre la tomba en concitar contra ell els elements més agressius de la dreta americana, que acaben fent-lo assassinar.
Imagineu què hauria passat si en lloc de Kennedy hi hagués hagut a la Casa Blanca un president de la mentalitat, la formació i l’escassetat de seny de George W.Bush.....

He triat aquest exemple perquè s’assembla força a la situació actual, encara que llavors es veia la possibilitat de guerra molt més propera.
Al cap i a la fi, la URSS que havia deixat Stalin era més poderosa que tots els talibans de tot el món reunits. Però podria citar altres situacions en què la personalitat dels protagonistes tingué una forta influència en els esdeviments. Kruixev era balader i Kennedy eficient. Bush és balader i Bin Laden eficient, malgrat que tots dos en mesura molt menor.

Estem acostumats –sobretot els que tenim una formació d’esquerra– a considerar les societats, la història, l’economia més influents que la personalitat dels personatges que, en un moment donat, prenen les decisions. I aquest oblit de la força –positiva o negativa, tant li fa– de la personalitat és important car deforma la perspectiva indispensable per entendre la realitat. Si Napoleó hagués tingut la mentalitat, posem per cas, de Hitler, Europa seria completament diferent, avui.
I si Atila hagués estat el bàrbar que conta l’òpera de Verdi i no pas un capitost més il·lustrat que els romans de la seva època, Europa hauria estat també diferent. O, si en lloc dels papes que hi havia al Vaticà durant el Renaixement hi haguéssin hagut homes que pensessin com Luter, les coses serien també ben diferents.

Imagineu un Colom amb l’ambició de Magallanes de fer la volta al món. Hauria descobert Amèrica –les Indies, creia ell–, però hauria continuat navegant, i qui sap si hauria colonitzat el nou món. Si haguessin estat els anglesos, el món sencer seria diferent. Aneu acumulant exemples i sempre arribareu a la conclusió que la personalitat dels protagonistes no ho és tot, però que compta, i molt. Convé no oblidar-ho.

Hi ha episodis de la segona guerra mundial que han dut a fer pel·lícules. Per exemple, el “segrest” de Mussolini pels nazis. Però n’hi ha d’altres que, fora dels noticiaris de l’època, semblen oblidats. Per exemple, la història del comte Ciano, gendre de Mussolini, ministre d’Afers Estrangers del Ducs; inspirador de moltes de les politiques de Franco durant la nostra guerra civil que finalment trencà amb el seu sogre i fou executat. El detall d’aquesta vida amb alts i baixos ens el dóna Ray Moeley a La sombra de Mussolini (Temas de Hoy, Madrid), un llibre que als vells ens fa recordar moltes coses oblidades i que els joves hauria de fer-los conèixer moltes coses indispensables per comprendre l’època dels seus avis, és a dir, l’època de la qual es deriva aquella en què aquests joves d’ara viuen.
Una altra vida que ha influït en la nostra –tant fa que sigui de creients com de no creients– és la que explica José Luis Olaizola a Juan XXII. Una vocación frustada . El Papa del Concili que volia reformar l’església i que ho aconseguí en els aspectes externs, explica en una primera persona, deguda a l’autor del llibre, la seva vida.

I la seva vida l’explica també algú que mai anà a Roma ni s’apropa a l’església: Miquel Adillon i Baucells, que ens dona els seus records de la guerra i la postguerra a El último soldado del POUM (El Brull, Vic). Si algunes d’aquestes vides us fan veure les coses des de dalt, aquesta autobiografia les fa viure des del nostre nivell de simples ciutadans. Com era la guerra per als que hi participaven?
Per què hi participaven? Adillon ens ho diu sense embuts, sense literatura i de manera clara i sovint emocionant. Orwell ens deixà un gran llibre, Homenatge a Catalunya, sobre el POUM. Però n’hi ha d’altres, de militants sense fama, que ajuden a entendre el que sap Orwell. Aquest n’és un.

Un que es d’una generació posterior es Lionel Jespain, primer ministre francès, potser próximament president de França. Claude Askolovitch ens en dona la biografia a Lionel (Grasset, Paris) un llibre molt útil per a entendre les arrels del que ara vivim. Jospin, producte del seixanta-vuit frances, troskista i socialista, evoluciona però sense abandonar allò essencial (i el carnet de partit no és mai essencial) .
Un llibre indispensable, ara que s’apropen les eleccions franceses que influiran – i no pas poc– en les de casa nostra quan arribin.
Per esperar-les, fa bo de recolzar-se en aquestes biografies.