Dissabte és festa …

El 12 d’octubre no és una data qualsevol. El calendari ens la marca amb tinta diferent, generalment vermella. No pas perquè sigui diumenge (que aquest any no és el cas), sinó perquè és festa. Així de simple. O així de complex …

Un país proper, dissortat, té el costum de celebrar cada any des de ja en fa uns quants la seva festa de la unitat nacional. Els i les connacionals d’aquest país pengen la seva bandera en llocs on els vius colors que la conformen siguin ben visibles; organitzen actes per refermar la seva identitat i la voluntat d’afermar-se a la seva terra. Una identitat que té un nom, sahraui; i una terra que té un nom, el Sàhara occidental.

Des de la fundació del Frente Polisario de Saguia al Hamra y Rio del Oro, el 10 de maig de 1973, aquest petit país del Magreb les ha vist de tots colors. També les havia vist de tots colors amb anterioritat, quan començaren les batusses entre les potències colonials a finals del segle XIX. Des de l’abandó, contravenint totes les convencions signades, per part de la metròpoli (aquell Estat espanyol on el franquisme esllanguia –matant, però), a la populista i demagògica Marxa Verda organitzada per Hassan II, passant per una mena de tansemenfotisme vergonyant de la comunitat internacional, les bombes de napalm (sí, han llegit bé: napalm llençat des d’avions comprats per l’exèrcit del regne del Marroc a l’exèrcit nord-americà), la construcció d’un mur “de seguretat” immens enmig del desert, o la creació arran de la guerra d’ocupació d’un contingent inabastable de refugiades i refugiats que en els moments que vostès llegeixen aquestes ratlles continuen malvivint en els camps de Tindouf, a Algèria. Des de principis dels anys noranta, aquests refugiats i la resta de població sahraui espera que la comunitat internacional sigui capaç d’imposar allò que alguns anomenen imperi de la llei; és a dir, que imposi el compliment de les resolucions de l’ONU per tal de poder celebrar el tan anhelat referèndum d’autodeterminació.

Val a dir que el panorama no és gaire esperançador: obstruccionisme marroquí (a qui preocupa més el julivert que el patiment de població civil), mediocritat mediadora espanyola (incapaç de desenvolupar un paper, posem per cas, similar al realitzat per Portugal en la recent descolonització del Timor) i papanatisme de l’enviat de l’ONU, el nord-americà James Baker (secretari d’estat d’estrangers de Reagan a l’època de la contra sandinista o el famós Irangate). Però el poble sahraui i el govern de la RASD continuen tossuts defensant els seus drets reconeguts internacionalment sobre el paper, es mantenen ferms en l’exigència de l’aplicació dels acords i mostren a tot el món una dignitat que molts esperem que tingui el seu just preu en aquest tauler d’escacs que és l’anomenada geopolítica internacional.

És per tot això que aquest any, com cada any, la gent d’ERC volem honorar des d’aquest petit espai la lluita del poble sahraui per la seva dignitat nacional i per la sobirania plena. Volem recordar i retre un homenatge a totes aquelles persones que, dia sí i dia també, s’esforcen en fer d’altaveu de la lluita sahraui, acollint nens o col·laborant amb les diverses iniciatives de suport als refugiats i les refugiades de Tindouf. Uns valors, els de la dignitat i la solidaritat, completament diferents d’una altra festa, també dita “nacional”. Que curiosament es celebra el mateix dia, 12 d’octubre. Una festa potser geogràficament més propera. Però, a la vegada, més aliena.